L’ètica i la moral dels anomenats reality shows mai ha estat d’allò més humana, entenent per humana els principis fonamentals que ens fan éssers racionals i deixant a banda certes excepcions que dominades sovint pel poder i la religió s’han corromput. No obstant això, entenem, o hauríem d’entendre, que els participants de reality shows han tingut una educació d’acord amb les lleis de conducte de la societat.
La particularitat dels reality show, tal com diu la paraula, és mostrar-nos la realitat d’una situació, sovint portada al límit. Big Brother (Gran Hermano) consisteix en la convivència en un espai limitat d’un grup de persones, homes i dones. Jersey Shore i totes les alternatives, inclosa l’espanyola Gandia Shore, mostrava aquesta mateixa convivència amb la particularitat que gaudien del que es va anomenar “el millor estiu de les seves vides”.
Els realities sempre han brillat per la gran popularitat en els índexs d’audiència, però són poques les persones que accepten en públic que se’ls empassen. No és res nou, associem el consum de realities amb un baix perfil intel·lectual. És molt probable que aquesta associació vingui a causa del baix perfil intel·lectual que els participants d’aquests xous semblen demostrar a la pantalla. Però, és que està fet expressament! El procés de càsting als quals se sotmeten els futurs participants inclouen uns exhaustius tests psicològics i d’aptituds. D’aquesta manera resulta d’allò més fàcil intentar emparellar caràcters incompatibles i assegurar-se unes bones enganxades en directe.
Sí, la psicologia és clau en els realities. I ara es posa de manifest que la psicologia es podria fer servir no només entra bambolines, sinó també com a motiu per crear el producte. Derren Brown és un mental·lista i il·lusionista britànic famós per sèries de televisió com The Experiments (2011) o Trick or Treat (2004-2010) on posa de manifest el que ell mateix anomena “màgia de tipus psicològic”. Recentment Netflix ofereix un especial de televisió d’una hora aproximadament anomenat Pushed to the Edge, però més conegut com a The Push, dirigit per Brown. Es tracta d’un experiment real per demostrar que la influència social existeix i és perillosa. La premissa és fàcil: podem ser manipulats mitjançant pressió social per cometre un assassinat? Brown organitza un càsting per trobar una persona fàcilment influenciable, i un cop la té pretén portar-la fins a l’extrem; fer que mati una persona, cometre un crim.
La pressió social és una de les forces més poderoses de l’actualitat. Quan parlem de pressió o influència no només ens referim als adolescents i la imitació del que fan els seus amics per semblar guai. També ens referim a coses molt més intranscendentals que probablement no ens hem ni plantejat mai: ens vestim elegants i amb un vestit quan treballem en una oficina, per molt que no hi ha codi d’etiqueta, si els companys van vestits així, nosaltres també ho farem; fem servir cadires per seure en una aula quan no hi ha cap norma que ho digui, simplement ho fem perquè hi són i perquè tothom les fa servir, però podríem seure a terra. Vivim permanentment prenent decisions en funció del que fan els altres, fins i tot sovint deixem que prenguin decisions per nosaltres simplement perquè acceptat aquest rol.
The Push porta la pressió social fins al límit de cometre un assassinat. Induir una persona a cometre un crim a partir d’una preparació psicològica a la qual se sotmet la víctima real d’aquest experiment. Però, i si el crim és torturar aquesta persona per demostrar que es pot manipular amb facilitat en lloc del crim que està a punt de cometre ell? De veritat que hem arribat al punt de considerar ètic el que passa en aquest programa, pel simple fet que és un producte d’entreteniment? Vaig sentir a parlar d’aquest programa a la ràdio i ja vaig tenir les meves reticències, però m’agrada criticar amb fonament, i per tant he acabat caient a la trampa. La psicologia ven? El crim ven? Ha de ser alguna cosa d’aquestes perquè no m’explico com s’ha pogut donar llum verda a un projecte semblant. Em sembla moralment inhumà fer això a una persona, gravar-la en tots els angles i publicar-ho als quatre vents. Segurament la pressió social fa que aquesta mateixa persona, en el moment que se li revela la veritat, reaccioni de la manera que reacciona i no mati el creador, perquè aquest crim sí que el trobaria justificat.
