Sé el que esteu pensant! Que del procés català en podria sortir un gran film. Jo també ho crec, però tal com estan les coses, seria un drama… Per això, per apujar els ànims i provar d’arrencar-vos unes rialles, avui us parlaré d’un parell de directors de penícules de les que fan riure. Però riure de veritat, eh? No directors de comedietes, no! Films d’aquells plens de gags que et fan rebolcar per terra, amb mal de panxa, amb ganes d’anar a fer pipí, amb dolor de mandíbula… Potser exagero, penseu. Bueno, ja comenceu a conèixer una mica els meus gustos. Sabeu que soc una gran admiradora de Jim Carrey, i que m’agrada l’humor de Mr. Bean i de la sèrie El Crac. Per això, per mantenir viu aquest esperit còmic, avui us vinc a demostrar la destresa dels germans Farrelly.
En Peter i en Bobby han fet ja unes quantes penícules. La majoria comèdies d’aquestes que comentava anteriorment de desencaixar la mandíbula de tant riure. Jo, personalment, les he de mirar amb un Tena Lady, o taco el sofà de casa amb el pipí que se m’escapa. A més, són films plens d’actors d’allò més carismàtics. Els germans Farrelly han treballat, a part del meu estimat Jim Carrey, amb Ben Stiller, Cameron Diaz, Jack Black, Gwyneth Paltrow, Matt Damon, Owen Wilson…
El primer que vam veure dels germans Farrelly és ja un clàssic de la història del cinema que ja vaig comentar fa unes setmanes. Estic parlant de Dos tontos muy tontos, l’any 1994, que ens presentava dos amics una mica –per no dir molt– curts de gambals que emprenien un viatge per retornar un maletí a la seva propietària. Humor desenfrenat i sense miraments, aprofitant tot l’histrionisme que oferia la parella protagonista formada per Jim Carrey i Jeff Daniels. Eren els primers fotogrames d’un parell de directors que aviat es consolidarien com a referents de la comèdia hollywoodiense.
Després va arribar Vaya par de idiotas. Aquí els traductors espanyols van cometre aquell acte tan lleig de rebatejar una penícula de manera que la gent l’associés amb una altra. Els dos títols dels films eren força semblants, però la temàtica era d’allò més diferent. Aquí podíem veure els esforços que feia una estrella de les bitlles per entrenar el seu successor. Això sí, també teníem una parella masculina amb poques llums de protagonistes. Menció especial cal fer per l’actuació de Bill Murray, que feia de rival dels dos protagonistes amb un estil força peculiar, que proferia una barreja de ràbia i riure per tal com es comportava a les pistes de bitlles.
I després va arribar un dels moments claus a la carrera dels germans Farrelly. Es va estrenar Algo pasa con Mary, comèdia que catapultava la trajectòria d’un dels ara mites del cinema d’humor: Ben Stiller. Al costat d’una esplèndida Cameron Diaz, i d’un reguitzell de rivals que també volien seduir la rossa, en aquest film trobem escenes que passaran a la posteritat de la història del cinema com la mítica enganxada testicular del protagonista amb la cremallera dels pantalons, o el recordat pentinat de la noia, ajudat per un producte secret que explícitament veiem d’on prové instants abans. Ah! I el pobre gosset que acaba enguixat de dalt a baix després de caure per la finestra. Tot plegat, una de les meves comèdies preferides, tant pel guió com per l’elenc d’actors i actrius que hi apareix.
En veure que les comèdies romàntiques els funcionaven d’allò més bé, i recordant el seu actor talismà, Jim Carrey, els germans Farrelly van decidir unir aquests dos ingredients i van portar a la pantalla gran Yo, yo mismo e Irene, interpretada per Renée Zellweger. Un film on coneixem un policia servicial i, per què no dir-ho, força dòcil, que cert dia pateix un atac d’ansietat o ves a saber què i es transforma en un agent malcarat i agressiu. Una mena de Dr. Jekyll i Mr. Hide, certament. La seva missió és protegir la dolça Irene del seu ex-company, un delinqüent que els perseguirà. Entre les ganyotes de l’actor i les situacions esbojarrades que ens ofereix el guió, els riures estan assegurats.
La següent penícula dels germans Farrelly també era una comèdia romàntica on l’humor estava per damunt de l’amor. Amor ciego era, però, un cant a la bellesa interior de les persones. Per això, el protagonista, en Jack Black, representa en Hal, un home superficial que sempre fracassa quan intenta lligar amb dones massa atractives, fins que un dia l’hipnotitzen per tal que no es fixi només en el físic. Poc després coneix la bonica Rosemary, interpretada per Gwyneth Paltrow, i comencen a festejar. Tot va a les mil meravelles perquè la Rosemary és la dona dels somnis d’en Hal. Les coses es comencen a torçar quan l’amic descobreix la veritat: la Rosemary és una noia molt grassa, i intenta explicar la veritat a l’enamorat. Un sinfín de gags i situacions en la línia de les anteriors penícules que us faran passar una gran estona.
Després d’aquesta nova aventura amorosa, els germans Farrelly van tornar als orígens del que havia significat Dos tontos muy tontos però reblant el clau. Ara no ens presentaven dos amics, sinó dos germans siamesos enganxats per l’espatlla que obligatòriament havien de compartir les mateixes experiències. Era Pegado a ti, on veiem a Matt Damon i a Greg Kinnear molt més units que mai. Escenes impossibles, com les que ens mostren com un dels germans és al llit amb una noia fent les seves coses mentre l’altre intenta llegir tranquil·lament, abans de posar-se a dormir.
Un altre film que us recomano dels germans Farrelly és Matrimonio compulsivo. En aquest títol coneixem l’Eddie, protagonitzat per Ben Stiller altra vegada, un home que es va casar precipitadament amb una dona que ben aviat descobreix que no és el que semblava. I tan aviat ho descobreix, que ho fa en el viatge de noces! I per acabar-ho d’arrodonir, allà mateix coneix una altra noia de la qual se n’enamora. En fi, un problema monumental que es va embolicant cada cop més amb la presència de familiars, compromisos i altres situacions que us demostraran que l’adulteri no és una pràctica gaire sana, com a mínim mentalment.
Si voleu riure una estona, ja ho sabeu! Feu com jo i poseu-vos davant d’un film d’aquests germans tan eixerits i que tants bons moments ens han donat a tots als cinèfils. Els Farrelly mai fallen!
