Un juliol més, hem tornat a arribar a final de temporada. Però aquest cop no soc a la gala final al Palau de la Música. I sort, perquè abans de començar el capítol l’Eloi Vila i la Mireia Mallol ens han regalat uns minutets que volien ser emblemàtics amb preguntes als actors i preses falses que han surat entre l’intent i l’esforç per millorar-ho però que han acabat al mar del ridícul i la vergonya aliena.
Ara, només començar la sèrie ja hem anat amunt a tota vela: escenes lligades de manera brillant, amb els vídeos dels desitjos dels protagonistes xocant amb la realitat de les males notícies i un guió que va seguit com aquella molla de colors que tiràvem per l’escala quan érem petits. Hem de tancar trames i tenim un seguit d’accions impulsives amb conseqüències imprevistes que han estat la clau de tota la temporada i el secret que ens agradi ser a l’altra banda de la tele cada dia.
Després va i ens enreden amb una paradinha de mort que resulta que és casament, totalment inesperat. Duem dos dies pensant qui hi haurà a aquella sala de vetlla i era una església? Primera sensació d’enganyifa, però després ho perdonem. Ara, escolteu, però, casar-se perquè t’has fotut al cap no sembla que és la millor manera, no?
Al final, el dilema de casament sí o no ens ha donat un casament digne de veure, que a moments és un acudit rere un altre i, a estones, un tanatori. Somriures per fora que lliguen amb els vestits de festa que porten tots, però cadascú amb el seu drama per dins. L’amor que s’emmiralla amb el desamor, famílies que comencen i que s’acaben, sexe, venjança d’aquesta que et fa aixecar del sofà i cridar que “bravo!”, una baralla al fang sense biquinis, i reflexions profundes i intenses que es generen dels canvis vitals. Tot plegat, una festa plena d’anècdotes d’aquelles que faran que no l’oblidin cap dels convidats ni tampoc els que ens ho mirem des de casa. I cantat amb el guió perfecte i unes interpretacions cuidades fins l’últim detall.
Al final, gràcies a un whatsapp post-borratxera, tenim un resum final preciós de cada personatge que desperta l’afecte de l’espectador i que fa que tinguem ganes d’abraçar-los i dir-los adéu i fins setembre. Resumint, podríem dir que ha estat un capítol final per aplaudir. Gràcies per fer-ho bé! Ara, petició per a la següent temporada: contenta, contentíssima, que la història grossa de l’any de la parella de l’Helena i el Vicenç s’acabés. No m’hi poseu més coses rares d’aquestes que no es paeixen, sisplau.
