La setmana passada Netflix va estrenar la minisèrie Hollywood, la nova producció de Ryan Murphy. Murphy és conegut per sèries de gran èxit com American Horror Story, Glee o, més recentment, The Politician. Ara la seva aposta és fer una retrat del Hollywood dels anys 40. A la pell de joves apostes entre els quals hi ha intèrprets, guionistes i directors veiem l’escalada del nou talent a les files de la meca del cinema. Però el camí no sempre és rects i la sèrie pretén mostrar-nos tots els esforços i sacrificis que això implica. Cada personatge ens mostra el seu punt de vista sobre la realitat encoberta de l’edat d’or de Hollywood i ens mostra les injustícies i els prejudicis pel que fa a temes tan complexes com el sexe, el racisme i la homofòbia, temes que avui en dia, encara a vegades, pesen sobre Hollywood. A més, la sèrie també pretén aportar un anàlisi de les dinàmiques de poder de la indústria cinematogràfica nord-americana.
Tot i que la sèrie és d’allò més benintencionada i molt agradable de veure, sembla que tots els problemes queden eclipsats per la fama. És una història massa edulcorada i cada problema que surt se sap que acabarà amb un final feliç que, per una banda, és agradable per a l’espectador, però tots sabem que els coses no han estat mai així de fàcils. Ara bé, una de les parts més atractives és que, tot i ser una ficció, flirteja amb la realitat a través, per exemple de la història de la Peg Entwistle. La Peg era una aspirant a superestrella de Hollywood, però quan les coses li van començar a anar malament es va suïcidar i es va llançar des de la H del famós cartell de Hollywood (en aquell moment encara deia Hollywoodland). La sèrie gira entorn la producció d’una pel·lícula que vol il·lustrar la història de la Peg, no obstant això, la protagonista de la pel·lícula inventada per Murphy (a la vida real no existeix) acaba sent una noia afroamericana i no una noia blanca com era la Peg, d’aquí en deriven els problemes racials que s’aprecien a la sèrie. Qui també hi té un homenatge és Anna May Wong, actriu nord-americana, però d’ascendència asiàtica condemnada a sempre interpretar papers d’aquesta ètnia, malgrat el seu gran talent.
Hollywood acaba sent una oda a un tipus de cinema i a una era, sovint idealitzada, fins i tot a la sèrie, però que ens obliga a recordar d’on ve el cinema que consumim. No obstant això, la sèrie de Ryapn Murphy no és pas la primera que ens obra les portes al cinema dins el cinema. Només faltaria! Són moltes les pel·lícules que s’han atrevit a parlar del setè art, el que anomenaríem metacinema. Aquí només en mencionarem algunes, però n’hi ha moltes més per descobrir i gaudir-ne.
Sunset Boulevard (1950)
Coneguda a casa nostra com El crepuscle dels déus, aquesta joia que firma a la direcció Billy Wilder ens mostra la història d’un jove escriptor sense gaire fama ni prestigi que, assetjat per creditors, es veu obligat a refugiar-se en el que, causalment , és la mansió d’una antiga estrella de cinema mut. No obstant això, la topada fortuïta es transformarà en una espècie de pacta que ha de comportar un win-win per a tots dos. Norma Desmond (Gloria Swanson) li demanarà a en Joe (William Holden) que li corregeixi un guió que ha escrit ella i que pretén que signifiqui el seu retorn al cinema, però ell també n’haurà de treure suc, del tema.
D’11 nominacions als Oscars se’n va endur 3, de 7 nominacions als Globus d’Or se’n va emportar 4, i així amb una llista llarga de premis més. Va ser tota una revelació en el seu moment i continua sent una obra mestra digna de revisionar les vegades que faci falta.
The Bad and the Beautiful (1952)
Coneguda en castellà com a Cautivos del mal, la pel·lícula ens mostra un productor de cine (Kirk Douglas) de caràcter dèspota i manipular caigut en desgràcia. Demanarà ajuda a un director (Barry Sullivan), a una actriu (Lana Turner) i a un guionista (Dick Powell) que en el seu moment va ajudar a triomfar, però tots tres tenen molt bones raons per no voler-li tornar el favor.
La pel·lícula va ser un gran èxit, tant de crítica, com de públic. Mostrar l’art del cinema per dintre, i sobretot les males arts va ser tot un encert que el director Vincente Minnelli va saber plasmar. Aquell any va guanyar 6 Oscars entre molts d’altres premis i nominacions.
Singin’ in the Rain (1952)
Només de pronunciar el títol de Cantant sota la pluja sembla que les paraules ja prenen la melodia de la famosa cançó que dona nom a la pel·lícula. L’ídol del cinema del moment, Don Lockwood (Gene Kelly) es pensa que ho té tot a la vida: fama, fortuna i èxit. Però quan coneix l’aspirant a actriu, Kathy Selden (Debbie Reynolds) s’adona que ella és el que li faltava. No obstant això, Lina Lamont (Jean Hagen), la reina del cinema mut no els ho posarà tant fàcil.
En Don aspira a poder gravar un musical amb la Kathy, un musical en plena era de cinema mut. I és que la pel·lícula, precisament, ens mostra una era del cinema confusa pel pas del mut al sonor i per un seguit de canvis tècnics que s’anirien esdevenint. No és d’estranyar doncs que aquesta pel·lícula també acumulés bones crítiques així com nominacions a premis (Oscars i Globus d’Or, entre d’altres).
Hollywood Ending (2002)
Woody Allen entre en escena. Al director novaiorquès li ha agradat en més d’una ocasió jugar amb això que en diem del cinema dins el cinema. Recordem que abans que ens arribés aquesta pandèmia, Allen estava gravant (de fet just havia acabat) a San Sebastian una pel·lícula que porta per títol provisional Rifiki’s Festival, en què precisament volia mostrar un festival de cinema.
Però la pel·lícula que ens ocupa és la que a casa nostra es va anomenar Un final made in Hollywood. Val Waxman (Allen) és un neuròtic director de cinema que, després d’aconseguir dues vegades l’Oscar, ha caigut en l’oblit més profund. El fracàs l’ha portat al món de la publicitat, però ell l’únic que vol és tornar al setè art. Tot i que la seva dona (Téa Leoni) el va deixar per un gran productor, segueix confiant en el talent d’en Val i li proposa dirigir una pel·lícula de gran pressupost que produeix qui ara és la seva parella. Ara bé, just abans del rodatge, en Val es queda cec i, com que no vol passar per alt l’oportunitat, idearà un pla per poder seguir endavant amb la direcció d’aquest projecte.
Saving Mr. Banks (2011)
Disney! La màquina de fer diners… Ja vam parlar la setmana passada del documental que fa poc han estrenat a la seva plataforma, però ara parlarem d’una bona pel·lícula que va mostrar el procés creatiu d’una de les gran obres de la factoria.
Walt Disney (interpretat a la pantalla per Tom Hanks) va estar durant 14 anys persuadint l’autora australiana P. L. Travers (Emma Thompson) per tal que li cedís els drets cinematogràfics de la seva popular novel·la, Mary Poppins. Tots coneixem el final d’aquesta història perquè sinó no hi hagués hagut pel·lícula, que per cert, es va acabar estrenant l’any 1964. No obstant això, Al encuentro del señor Banks (tal com es va titular a Espanya) mostra amb molta cura el procés de negociació i de creació de la pel·lícula. És de digne menció les escenes en què es prenen decisions, com el fet d’incorporació elements animats o la creació de les melodies i cançons.
Aquesta pel·lícula va despertar admiradors i detractors a parts força iguals, però no va ser ignorada pels grans premis, i tot i que no va guanyar gaire res, va sortir nominada a tots els grans premis de la indústria del cinema.
Maps to the stars (2014)
Una mica menys popular és Maps to the stars. Aquesta producció canadenca va triomfar força a festivals com el de Cannes o el de Sitges i Julianne Moore es va emportar uns quants premis pel seu paper.
Maps to the stars és una faula satírica i modernitzada sobre l’obsessió per la popularitat. Stafford Weiss (John Cusack) és un terapeuta que escriu llibres d’autoajuda. Està casat amb una dona sobreprotectora, té un fill que és una antiga estrella de televisió en rehabilitació i una filla que acaba de sortir del psiquiatre. Però la cosa es posa interessant en saber que la principal clienta d’Stafford és una famosa actriu (Julianne Moore) a punt d’interpretar el paper de la seva vida, el paper que va fer triomfar la seva mare als anys 60.
Aquesta comèdia negra va ser força aclamada per la crítica, però finalment no es va poder colar als grans premis, llevat d’una petita nominació per a Moore als Globus d’Or.
Trumbo (2015)
A Espanya, aquesta pel·lícula ens va arribar acompanyada per un subtítol força revelador de la història: La lista negra de Hollywood. I és que aquesta història és d’allò més coneguda a Estats Units, però potser no tant per un públic general fora de les fronteres americanes.
Durant els anys 40, Dalton Trumbo, el guionista més ben pagat de Hollywood i obertament afiliat al partit comunista, gaudeix dels seus grans èxits en pantalla. Però és justament llavors que comença la famosa i trista caça de bruixes del cinema. La Comissió d’Activitats Antiamericanes inicia una campanya anticomunista. És així com en Trumbo entra a la llista negra i se li prohibeix treballar. No obstant això, a l’ombra, ell seguirà firmant guions tan espectaculars com Spartacus (1960) i Roman Holiday (1953). La pel·lícula és el biòpic i la història real de un dels 10 de Hollywood.
La pel·lícula va ser aclamada per crítica i públic i es va veure reflectit 1 Oscar i amb 2 Globus d’Or entre d’altres premis de renom del món del cinema.
Disaster Artist (2017)
James Franco, actor i director que Hollywood encara no ha decidit si adora o odia, va dirigir i protagonitzar aquesta pel·lícula. Narra la història real de la producció d’una pel·lícula, ara ja convertida en culta, de The Room. No obstant això, és considerada, alhora, una de les pitjors pel·lícules de la història del setè art. Dirigida el 2003 per Tommy Wiseau, The Room s’ha anat projectant en diferents sales, sempre a vessar, per tot Estats Units. La pel·lícula de Franco mostra el procés de creació d’aquest film irreverent i totalment incatalogable. Es tracta d’una comèdia dramàtica sobre dos inadaptats que busquen un somni: entrar a Hollywood. Quan el món del cinema els rebutja, decideixen fer la seva pròpia pel·lícula. El film és un drama reconvertit en comèdia gràcies a moments involuntàriament còmics, trames disperses i unes interpretacions horroroses.
La pel·lícula es va emportar la Concha de Oro a San Sebastián i el Globus d’Or a millor actor per a James Franco. No obstant això, els Oscars van ignorar la pel·lícula i només va rebre una nominació al millor guió adaptat.
Once upon a time in Hollywood (2019)
Feia temps que esperàvem aquest film de Quentin Tarantino i l’any passat en vam poder gaudir d’allò més. Hollywood, anys 60. L’estrella de western televisiu, Rick Dalton (Leonardo DiCaprio), intenta adaptar-se als canvis que estan patint les gravacions, igual que intenta fer el seu doble d’acció (Brad Pitt). La vida d’en Dalton està completament lligada a Hollywood i no s’imagina viure de cap altra manera. A més, és veí de la Sharon Tater (Margot Robbie) qui acaba de casar-se amb un prestigiós director de cinema, Roman Polanski. Tot això amanit amb un rerefons més tètric com són els crims de la Família Manson.
Tarantino va fer la seva pròpia oda al cinema que a ell més li agrada, i a la dècada que glorifica. Amb l’estil que ja el caracteritza, el director americà firma una pel·lícula plena de referències i homenatges a una manera de fer cinema i televisió. Això es va veure reflectit amb els premis Oscars i Globus d’Or que es va aconseguir emportar la pel·lícula, per no parlar del clam del públic i de la crítica.
A la llista hi falten obres com podrien ser My Week with Marilyn (2011), Ed Wood (1994) o Hitchock (2012) entre moltes d’altres. Ara bé, mai ens cansarem de veure com el cinema tracta el cinema.
