Com es pot fer la crítica d’una sèrie?

- Advertisement -

Fa més anys dels que va viure Matusalem que faig crítica de cinema i per a mi, és més difícil fer la crítica d’una sèrie televisiva que la d’una pel·lícula. Què em passa, doctor?

Aquí explico el meu perquè.

- Advertisement -

Per començar, el que tinc molt clar és que per fer crítica de sèries no serveixen les fórmules habituals que s’usen a les crítiques de cinema, construïdes habitualment sobre el director i la seva trajectòria, perpetuant així l’herència de la teorie des auteurs de l’André Bazin i el Cahiers de Cinema francès.  Dit de passada, considero aquest plantejament com antiquat perquè ara el cinema és diferent, es fa de forma diferent i sobretot es veu de manera diferent. S’han de buscar altres paràmetres i pensar, a més, que cada pel·lícula és un món.

- Advertisement -

Per fer crítica d’una sèrie, penso que cal pensar primer de tot que l’autèntic autor és quasi sempre el creador o el productor executiu de la sèrie, mai el director, que no deixa de ser un “mandao” a les ordres del productor i que ha de ser més invisible que mai perquè està obligat a seguir l’estil dissenyat prèviament de la sèrie. Qui és l’autor de 24 o Sucesor designado? Sembla fàcil: Kiefer Sutherland que, a més de protagonista absolut, n’és el productor executiu i no ho és mai cap dels directors que figuren al genèric per molt famosos que siguin. Qui és l’autor de La casa de papel? L’Álex Pina, per descomptat, el que va tenir la idea i segurament el que va marcar les seves línies mestres.

Sucesor designado

Reconec que al cinema això també passa, per exemple en les grans sagues com Misión impossible o en els James Bonds, en què els directors es despersonalitzen i s’ageganta la figura del productor. Parlar de l’estil autoral de Brian de Palma o del de J.J. Abrams em sembla com a mínim una temeritat. Les sèries són en general més un producte atribuïble al disseny de producció previ (quins grans oblidats els dissenyadors de producció!) que no a la part artística i les contractacions o la fugida d’actors i actrius tenen una gran importància i supediten els guions.

Per què en les sèries llargues desapareixen de sobte personatges fonamentals? Simplement perquè acaben contracte o s’han cansat de fer sempre el mateix. El cas de les sèries espanyoles o catalanes és una mica diferent perquè aquí té molta importància fer bullir l’olla i pels intèrprets aferrar-se a una sèrie llarga és vital per sobreviure professionalment, encara que sigui una limitació per a la seva carrera. Una sèrie marca les trajectòries professionals. Només cal pensar què fan ara els intèrprets de sèries com Hospital Central o El comisario.

Després també penso que les sèries són infinitament més llargues que les pel·lícules i que la seva qualitat no és la mateixa al llarg de tota la sèrie: hi ha episodis molt bons i altres de molt dolents. I el pitjor són d’altres episodis que només serveixen per allargar la sèrie o per mantenir l’interès. Una crítica no pot parlar tan minuciosament, no pot analitzar cada episodi, seria un rotllo per al lector. Cal tenir-los en compte a l’hora de fer la crítica o cal parlar només del global de la sèrie?

Sempre tinc en compte que, a més, d’opinió cal donar informació perquè no oblido que l’objectiu és finalment que través de l’escrit, el lector decideixi si la veu o no. Què espera realment el lector d’una crítica? Quin és el nivell cultural del consumidor de sèries?

The Bridgerton

- Advertisement -

Em pregunto si cal parlar de les seves referències cinematogràfiques o al consumidor de sèries això no li importa. Cal dir que Els Bridgerton s’inspira en els spinofs dolents de les novel·les i pel·lícules de Jane Austen, i el seu rigor històric és semblant al de la premsa del cor actual? A l’espectador l’interessa saber perquè els productors Shonda Rhimes i Chris Van Sussen fan que la reina d’Anglaterra, el protagonista masculí i part de la noblesa siguin negres o els importa un rave! Les novel·letes de la Julia Quinn són molt hàbils i la sèrie també. La ben orquestrada campanya de màrqueting aconsegueix que el rigor històric no es tingui en compte pels crítics, s’accepta com si fos normal, cosa que no passa tant en les crítiques de cinema. S’han d’esmentar les referències (o les copiades) cinematogràfiques com es fa habitualment en les crítiques de cinema? Per què serveixen les crítiques de les sèries? On es llegeixen habitualment? M’imagino que per Internet. Quina credibilitat tenen els que fan la crítica? N’hi ha de tot. Cal triar bé i això és molt difícil, l’excés d’oferta porta al desconcert, a la desinformació. I, a més, la premsa escrita no fa crítica de sèries.

No, no és el mateix fer crítica d’una pel·lícula que crítica d’una sèrie, però a la pràctica es fan igual, des de la mateixa perspectiva, de la mateixa manera. Per això he plantejat el títol d’aquest article com un interrogant. Jo encara no l’he pogut contestar.

- Advertisement -
Àngel Comas
Històriador i expert en cinema des de fa molts anys, l'Àngel Comas ha publicat un munt de llibres sobre cine i, entre d'altres programa el Cicle de Cinema d'Autor de Sant Cugat. Els seus articles són propis d'algú amb experiència que va al cine i no menja crispetes.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents