Molt sovint vaig a esmorzar amb les amigues a una cafeteria que hi ha a prop del mercat. Allà, i sense que ho sàpiga el metge, em prenc un cafè amb llet i em menjo un xuixo de crema d’aquells que estan arrebossats de sucre i són una cosa bona perquè sí. Ja ho sé, algun dia fotré un pet, i el Ramon em dirà que ja estava avisada, però… Escolta, tu! Si ens hem de morir, vull morir contenta i amb la panxa plena.
I ara per què us explicava tot això de les calories i el sucre que prenc de més? Ah, sí! Perquè té una mica a veure amb la penícula que us comentaré avui, que és d’aquelles maques, de joventut i d’amor i de riure i de paisatges bonics i no sé quantes coses més! Sí, perquè l’amo de la cafeteria em recorda al protagonista de la penícula. Es diu Alfonso, tot i que ell mateix es diu Arfonso, i es de Triana. Sí, sí! De Sevilla, d’allà on es passen el dia cantant i ballant sevillanes, menjant pernil del bo i fent la migdiada. Bueno, o això diuen, oi?
L’Alfonso, cada cop que em veu em diu “Mi arma”, i jo em poso contenta perquè em fa l’efecte que m’estima molt, però després veus que ho diu a tothom, fins i tot als desconeguts, i et cau l’ànima als peus. Però és que l’Alfonso és així, andalús, andalús de cap a peus, i té una gràcia per fer les coses fora de sèrie! Explica acudits… No els entenc mai, perquè el noi parla d’una manera estranya, però només de sentir-lo explicar historietes, ja riem tota la clientela de la cafeteria. I és ben bé que l’Alfonso és clavat al Rafa, el noi protagonista d’Ocho apellidos vascos i Ocho apellidos catalanes.
El Rafa, interpretat per Dani Rovira, també és el típic sevillà, carregat de tòpics. Que si explica acudits, que si fa palmas, que si és del Betis aunque pierda, que si li agrada lligar amb totes les noies guapes que troba… En fi, el prototípic andalús que tots ens imaginem. I què li passa, al pobre? Que s’enamora de tot el contrari al què està acostumat a les seves terres del sud d’Espanya: una basca! Una basca normal, és a dir, també prototípica. L’Amaia, interpretada per Clara Lago, és esquerpa, desconfiada, porta un serrell com de cupaire i no té gaire sentit de l’humor, i menys en comparació al salero d’en Rafa. La nit i el dia; la bella i la bèstia; la peineta i la txapela; la manzanilla i el calimotxo!
Però quan ella desapareix de Sevilla, el xicot decideix, enamorat com en Cristiano Ronaldo de si mateix, viatjar cap a Euskadi per trobar la noia i declarar-se-li. Allà coneix en Koldo, paper interpretat per Karra Elejalde, el pare de la mossa, un basc de cap a peus, carregat de més tòpics encara. Pescador, malparlat, amb molta gana i amb un menyspreu natural envers les coses que, simplement, no són de la seva terra. Bueno, i si són d’Espanya, ja li agafa una mala hòstia… Vaja, un chicarrón del norte, que se’n diu! I si ja és complicat caure bé als sogres encara que siguin veïns de tota la vida, imagineu-vos les moltes cabrioles interpretatives que el nano sevillà ha de fer per caure bé a aquell sogre de les antípodes hispàniques! Fins i tot s’ha d’inventar vuit cognoms bascos per fer-se passar per basc! –i d’aquí ve el títol de la penícula.
Existeix un altre personatge al film, interpretat per Carmen Machi, que ajudarà en Rafa a sobreviure en aquella terra hostil i complicada. La Merche és una extremenya que va arribar a Euskadi per amor, i s’hi va quedar. Per això entén millor que ningú el tràngol pel què passa el jove sevillà. Així que la Merche es fa passar per la seva mare, l’aconsella en tot el que pot i, fins i tot, distreu en Koldo de la millor manera possible: fent-lo caure en les seves xarxes de seducció! Perquè ningú millor per entendre un espanyol fora de lloc que un altre espanyol fora de lloc. Sí, amics del Cinèfil. Els costa entendre que hi hagi gent diferent al món, i més dins les fronteres del seu estat!
Ara, una cosa us diré! La penícula me va agradar. Me va fer riure en moltes ocasions, sobretot en aquests contrastos culturals entre l’andalús i els bascos. Me va fer gràcia l’entonació de Dani Rovira per parlar amb accent basc, els pensaments i accions dels seus amics sevillans que arriben pel casament, les opinions de l’Amaia sobre la cultura andalusa… En fi, tot de tòpics molt ben trobats i que escauen molt bé a les societats que reflecteixen, perquè tots sabem que aquests caràcters, en menor o major mesura, són així. Sí, sí! Una penícula divertida!
Ara! Cuidado! Perquè ara parlaré de la segona part d’aquesta penícula, i si sou una mica sensibles… Us podeu sentir molestos, i amb raó. Perquè, com ja he dit, la seqüela d’Ocho apellidos vascos es diu Ocho apellidos catalanes! I clar, les bromes que vam veure en el primer film sobre bascos i andalusos… Patapam! Les rebem nosaltres! Que si los catalanes son del puño cerrao, que si només pensem en la independència, que si som més seriosos que una tesi doctoral sobre sintaxi del grec clàssic… Sí, també té acudits que fan gràcia, i moments divertits que t’arrenquen una rialla, i les gran interpretacions de Berto Romero en el paper del català hipster prototípic –com a mínim saben que som els més moderns de la península– i de Rosa Maria Sardà en el paper de la iaia. Ah, i de la Betsy Túrmez i l’Alain Hernández fent de parella de mossos d’esquadra!
Però té moments que no estan a l’alçada de la primera part, com l’escena que havia d’aparèixer per força dels vuit cognoms catalans del protagonista. Entre els típics Pujol, Serrat i companyia, en Rafa no té cap més idea que anomenar-se Cobi i Messi. Home, per l’amor de Déu! A quin cap li cap que Cobi i Messi siguin cognoms catalans? Bé, deu ser cosa de la gran integració que tenim al nostre país. I d’estelades… Quina mà d’estelades que surten a la penícula! N’hi ha més que a les darreres manifestacions de l’11 de setembre! De llarg, l’atrezzo d’Ocho apellidos catalanes ha estat la màxima inversió en marxandatge independentista. Ni samarretes de l’Assemblea, ni res: les estelades d’Ocho apellidos catalanes! I és que resulta que al film volen fer creure a la iaia que Catalunya ja s’ha independitzat, tal qual com el nen de Good Bye, Lenin! volia enredar sa mare amb tota la conya de l’Alemanya i el mur de Berlín, que mira que van trigar a fotre a terra aquell munt de totxos. Però les iaies som massa espavilades per creure’ns aquestes troles, i la de la penícula sospita alguna cosa…
Conclusió, que quan sents acudits sobre bascos i andalusos i que si són una cosa o l’altra, fa molta gràcia i et penses que estan fets amb una base gairebé científica, que tots són així, fets amb el mateix motllo. Ara, quan aquests acudits i aquestes bromes estereotipades apunten cap a casa teva… Malament! De primera, ja veus que tot són exageracions que busquen el riure fàcil. A veure, a casa som estalviadors, però des de fa un temps que ja no m’ajupo per recollir dos cèntims del terra. Tan de bo pogués, però és que l’esquena no em deixa, i la salut és el primer. I de seriots i una mica ensopits… Ves! Hi ha de tot. Coneguessin la Lloll i el Jordi LP veurien que hi ha catalans divertidíssims! Sort que ens ho prenem bé, entenem que són bromes sense mala intenció i riem de nosaltres mateixos quan ens veiem reflectits en aquests gags plens de tòpics… Però de totes maneres, molt millor la primera part!
I ara, si em disculpeu, intentaré convèncer l’Alfonso que em faci un descompte a l’esmorzar d’avui…