Estava fent una mica de memòria per veure de quina pel·lícula podia parlar en aquesta entrega, escollir el tema sobre el què versarà el meu article normalment em suposa poc esforç, sempre fins ara tenia un tema clar sobre el què parlar però aquest cop m’he trobat sense la aquest punt d’inspiració així que he hagut de rumiar una mica més.
Descartada alguna altra de les X pel·lícules que hi ha de boxa i com que no hi ha res interessant a la cartellera (a l’espera, això sí, que arribi el 28 de desembre quan s’estrenarà la pel·lícula d’Usain Bolt) he acabat a les mans de Samuel L. Jackson en el seu paper d’entrenador de bàsquet escolar a Coach Carter (ara que m’hi fixo, vosaltres sabíeu que volia dir la L del nom?, doncs L = Leroy… bé, crec que és una informació a destacar ja que jo no en tenia ni idea i vosaltres… segurament tampoc).
Ja us vaig explicar que als yankees els flipa fer pel·lícules “basadas en hechos reales” sobre esport escolar, aquesta és una més de la col·lecció. El film (la correctora m’obliga a utilitzar algun sinònim però tranquils que a partir d’ara tornaré a escriure “pel·lícula”) explica la història de com Ken Carter (interpretat per S.Leroy Jackson) agafa l’equip de bàsquet de la Richmond High School i com redreça una colla de protodelinqüents juvenils a través del seu equip de bàsquet, convertint així als xavals en persones de futur que enlloc de voler robar-te la cartera aspiraran a treballar en un qualsevol Burguer King random dels Estats Units (es pronuncia “iuesei”).
En resum, tot i que tingui tocs de pel·lícula de Disney i llenci un missatge d’una moralitat tant ensucrada que faci explotar de dolçor a un diabètic, la pel·lícula està ben feta. En S. Leroy clava el paper d’entrenador sever, ha de lidiar amb els problemes dels adolescents a qui dirigeix i traspassa la línia de la pista de joc ja que els exigeix que a part de jugar i entrenar treguin unes notes decents (un mínim sí que s’ha de tenir per servir un Big Mac). Davant dels seus mètodes es troba certa resistència dels xavals més conflictius. Cal però tenir una cosa clara, una cosa és tractar amb el xaval mogut d’escola “pija”, a qui segurament li van diagnosticar TDAH i el van cebar a Ritalin quan era jove, i l’altra és amb latin kings i mini gàngster de barris yankees depauperats que tots tenim a l’imaginari, en Samuel es defensa en aquest paper.
M’agradaria destacar dues coses del paràgraf anterior que us serviran per entendre’l millor:
- He utilitzat la paraula “mogut”, és un eufemisme de fill de puta.
- He utilitzat la paraula depauperat, així que segurament alguns de vosaltres (sobretot els que vàreu fer ESO) us haureu quedat garratibats del meu exuberant lèxic. Dir-vos que depauperat vol dir empobrit.
Tornem al tema, l’equip de bàsquet sota la batuta de l’entrenador Carter cada cop va jugant millor i va aconseguint millors resultats fins a arribar a la final estatal i al mateix temms es pot apreciar que els xavals deixen de tenir ganes de robar i acaben sent homes de profit.
Així, com a dada curiosa, a part de multitud d’actors que han acabat fent de gàngsters en altres series i pel·lícules hi surt també en Channing Tatum fent de blanc que es disfressa de negre i juga malament a bàsquet. No sé, he pensat que per a un actor que no he hagut de buscar-ne el nom al Google estaria bé remarcar que hi sortia, a més és objectivament atractiu així que a les noies i als nois que vagin per aquesta vorera els pot interessar aquest punt (a la foto adjunta surt a darrera d’en Samuel, però us juro que hi surt).
Per últim, reconec un cert baix classista en els comentaris despectius sobre el futur dels xavals, res més lluny de la realitat, 6 van acabar anat a la universitat. Fet que ho diu tot i no diu res, jo vaig anar a la universitat i mireu-me ara…
