Close arriba a la cartellera avalada pels grans premis dels jurats dels festivals de Cannes i Sevilla, 5 nominacions als premis del cinema europeu (que s’atorguen aquest desembre) i és la candidata belga als Oscar. És la segona pel·lícula de Lukas Dhont, un director que ja ens va sorprendre per la cruesa del seu anterior film, Girl, la dura història d’una nena trans. Amb Close torna al món adolescent per explicar-nos una deliciosa història d’amistat que és enverinada socialment. Bé, això és la primera part del film. De la segona, intentarem no fer cap spoiler.
Els protagonistes de Close són Léo i Rémy, dos nois de 13 anys. Tota la seva vida gira al voltant de la seva amistat: estudien junts, comparteixen estones d’oci inclús amb les seves famílies, van junts en bicicleta a l’escola… Són feliços fins que un dia unes companyes, innocentment, els demanen si són parella. Aquesta inesperada pregunta dinamitarà la relació destapant una inesperada homofòbia i el poder, no sempre positiu, de la pressió dels iguals. Close comparteix amb Un pequeño mundo (Laura Wandel, 2021) el retrat de la crueltat infantil des de dins, però sense arribar a la posada en escena extrema que amaga els adults. Dhont, per la seva banda, sí que aposta per mostrar les famílies, per tal de demostrar que aquests conflictes entre iguals es produeixen al marge de la intervenció dels adults.
L’adolescència és un període complex, on les opinions dels iguals són molt importants per no dir influents. És un moment més emocional que intel·lectual i la por a no encaixar per ser un mateix pot arribar a generar comportaments irracionals. Close també és un film de culpa i redempció. Culpa per una actuació injusta amb fatals conseqüències. I redempció, perquè en el fons, el protagonista és massa jove i immadur per ser condemnat tota la vida per una actuació impulsada per uns judicis socials dels quals ell també n’és víctima.
Com ja es pot intuir Close no és Heartstoppers, no és una comèdia romàntica protagonitzada per dos adolescents en procés de descoberta de la seva identitat i orientació sexual. Dhont proposa un camí més abrupte, més difús, un terreny de ningú que esborra les fronteres entre l’amor i l’amistat. I és que, en el fons, no caldria posar etiquetes a cap relació, però justament la necessitat (o curiositat) de classificar les relacions fa esclatar el conflicte. I, tornant a Hearstoppers, és aquesta necessitat d’etiqueta la que ha forçat (més ben dit els fans) la sortida de l’armari d’un dels seus protagonistes. Per aquest motiu és tan necessària la reflexió que fa Close.
Veredicte
El millor: la subtilesa narrativa i la recerca de la redempció del protagonista. La química entre els dos protagonistes.
El pitjor: que es pugui simplificar l’argument resumint-la com la d’una història d’amor homosexual caient en el mateix tòpic que intenta criticar el film.
Nota: 8
