Cleòpatra: la reina i el mite

- Advertisement -

Si hi ha alguna pel·lícula que ha representat el cinema de romans per antonomàsia, aquesta es Cleòpatra. Però no qualsevol de les versions que el setè art ha dedicat a aquesta reina mítica, sinó que ens referim a la Cleòpatra per antonomàsia, la de Mankiewicz o, millor dit, la d’Elizabeth Taylor.

- Advertisement -

Amb un rodatge iniciat l’any 1959, no va ser fins al 1963, i després de canviar de director, actors i, fins i tot, guionistes, que aquesta superproducció va veure la llum. La llegenda parla d’ella com un fracàs de taquilla que va arruïnar la Fox, però en realitat va ser un èxit sense precedents on els cinemes penjaven sovint el “no hi ha entrades”. El problema és que la despesa de la superproducció va ser tan elevada, que només amb el pas dels anys, i amb l’arribada del vídeo, la pel·lícula va començar a donar beneficis.

- Advertisement -

Andy Warhol va dir que cap altra pel·lícula com Cleòpatra va arribar a influenciar la cultura pop dels anys 60. I el mateix Vidal Sassoon, va comentar que la tallada de cabells que el va fer famós es va inspirar en la mateixa pel·lícula i la imatge que Elizabeth Taylor va donar del darrer monarca d’Egipte.

Parlar dels detalls del rodatge de la pel·lícula donaria per escriure, no un, sinó molts articles. Però, la intenció d’aquest article és centrar-nos en la imatge històrica que la pel·lícula ens dóna de Cleòpatra VII Filopator, la darrera dels monarques de la dinastia Ptolemaica (altrament anomenada Làgida) que va governar a Egipte.

Per descomptat, la primera imatge que ens ve al cap, és la de la mateixa Elizabeth Taylor, vestida i maquillada de maneres molt allunyades a les que estem acostumats a les pel·lícules tradicionals d’Egipte. Fins i tot, va ser tan xocant aquesta forma de representar la reina Cleòpatra, que pel·lícules i sèries posteriors sobre el mateix personatge, ens donen una imatge més ‘canònicament’ egípcia.cleo-4

El més curiós és que és precisament aquesta representació de la reina com a ‘no egípcia’, la que més s’acosta a la realitat. A la mateixa pel·lícula, el mateix personatge de Cleòpatra ens recorda el perquè; durant un banquet en què tracta de seduir a Marc Antoni, li comenta “sóc gairebé grega”.

Així és, Cleòpatra VII és una reina grega que governa sobre un Egipte completament aliè a la cultura en què es va educar. Membre d’una dinastia grega (macedònica per ser més correctes), té el grec com a llengua nativa, i un arbre genealògic on no apareix cap avantpassat egipci, només grec (almenys oficialment). Si a això hi sumem que la mateixa Alexandria, capital del vast imperi dels Tolomeus, és una ciutat de planta i fundació completament grega, ens trobem que les representacions que intenten fer de Cleòpatra una reina egípcia a l’estil tradicional, són totalment obsoletes.

maxresdefault

De fet, la Cleòpatra històrica és l’únic membre de la seva família que intenta aprendre l’egipci nadiu, més per conveniència política que per desig d’aprendre la llengua dels natius del país que governa. Però l’aprèn de la mateixa manera que arriba a dominar altres llengües com el llatí, l’arameu, l’hebreu o el sirià. Perquè ens trobem amb una reina caracteritzada més per la seva erudició que no pas per una bellesa que sembla ser menys de la que la llegenda ens diu. Gran moment en què en la pel·lícula, la Cleòpatra-Taylor s’enfronta a Cèsar després de l’incendi de la Gran Biblioteca (incendi que potser no va ser així, en realitat) i li recrimina “Barbar, pots matar i assassinar, però no tens dret a destruir ni un sol pensament humà”.

I més enllà d’aquesta imatge de Cleòpatra, què cal dir de la representació de la mateixa Alexandria? Colossal sense més. De fet, bona part del desmesurat pressupost de la pel·lícula va ser utilitzat per recrear el port d’Alexandria als estudis de Cineccità a Roma. De fet, durant un temps, a Italià, va haver-hi escassetat de materials per a la construcció.

- Advertisement -

Respecte a la imatge dels personatges masculins, cal destacar un contingut irònic quan Juli Cèsar ens regala una magnífica escena davant la tomba d’Alexandre Magne on lamenta no ser prou jove per conquerir el món. O un Marc Antoni que muta de l’alternària militar inicial a la dignitat i acceptació del seu destí davant la derrota. O què dir del magnífic MacDowell que ens regala un Octavi sense escrúpols, però igualment atractiu i que se sorprèn davant la, per a ell, inesperada decisió final de Cleòpatra.

Que més mancaria? Moltes coses, per descomptat. Però, la llicència poètica ens ho permet per tal de concedir-nos la grandiositat d’aquesta superproducció. Així queden eliminats, a favor de la trama, els tres fills (Alexandre Hèlios, Cleòpatra Selene i Tolomeu) que Cleòpatra té amb Marc Antoni. O es deixen de banda algunes batalles importants i se simplifica molt la trama política i l’intent de Cleòpatra de crear una confederació de regnes grecs contra el poder de Roma.

En definitiva, estem davant no només d’una de les pel·lícules més monumentals de l’època daurada de Hollywood, sinó també d’una recreació de la vida de Cleòpatra VII que no decep en l’essencial. Cosa que per a una superproducció de Hollywood, és molt més del que ningú espera.

- Advertisement -
Francesc Carol
En Fancesc Carol és llicenciat en Dret i Antopologia i però no en va tenir prou amb això i també té un postgrau en Egiptologia. És professor col·laborador del Mudeu Egipci de Barcelona i imparteix cursos a la Societat Catalana d'Egiptologia i la Xarxa de Centres Culturals de Barcelona. Per si no hi hagués suficient Egipte a la seva vida també és president de l'Associació d'Egiptologia de Sant Cugat-Valldoreix.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents