Clarice i el feminisme dels anyells

- Advertisement -

Segur que molts de vosaltres heu sigut víctimes de la febre que està causant un dels programes de ràdio més populars de les ones catalanes. Dirigit i presentat pel periodista Carles Porta, Crims s’emet a Catalunya Ràdio des del 2018 i també s’ha convertit en un espai estrella a les xarxes (o sigui a Twitter) i a la TV. Que no es digui que el progrés només serveix per carregar-se el planeta. L’origen de Crims es remunta a un programa especial i posterior llibre que Carles Porta va fer sobre el misteri de la muntanya de Tor (una de les joies de la corona de la crònica negra nostrada) però també gràcies a la febre que estem vivint amb els True Crime: els documentals, reportatges o llibres (entre altres) especialitzats en crònica negra i que fan furor entre molts tipus de públic i cultures diferents. Fa molt de temps que aquest subgènere documental té repercussió, probablement d’ençà que l’any 1966 Truman Capote va escriure (a estones a Palamós i Platja d’Aro) In Cold Blood, però segurament ara es fan aproximacions més científiques i guions que desperten més fascinació pels crims reals i els assassinats. Una fascinació que per altra banda és intrínseca a l’ésser humà, en part per morbo però també perquè d’alguna manera volem saber sobre el comportament humà i on inconscientment veiem el nostre costat fosc. Per què matem i com s’identifica al mal? Darrere dels assassins en sèrie o els crims més esgarrifosos s’hi amaguen els racons més foscos de l’ànima humana i que d’alguna manera també connecten amb nosaltres mateixos.

Més enllà de True Crime

En els últims temps els True Crime han explotat gràcies a documentals molt cuidats en què s’explora el cas des de molts punts de vista que poden fins i tot exculpar condemnats per assassinat. Hi ha molts títols que s’han convertit en imprescindibles (The Jinx, Evil Genious, Paradise Lost, The Staircase, Muerte en León) però la ficció també ha aportat obres basades en fets reals o filmades com si ho fossin. Dins d’aquest grup hi trobem The Night of (HBO) i sobretot Mindhunter (de la que ja podeu trobar un article a El Cinèfil) per citar només dues coses, però la llista és llarguíssima i sobretot destil·la qualitat. Basada en la creació de perfils psicològics que l’FBI va fer a assassins en sèrie convictes i que va ajudar a crear noves tècniques d’investigació i dotar de més eines per detenir futurs assassins i criminals, Mindhunter és una de les joies de Netflix i un dels tresors que més cuida el seu creador, David Fincher. Fa poc es va anunciar que Fincher no es posaria amb la 3a temporada de la sèrie fins que acabi la pel·lícula que està preparant (de nou) per Netflix, la qual cosa indica el grau de dedicació (encara que sigui una mica traumàtic esperar fins al 2021) d’un dels directors més importants dels nostres temps. Les influències de Mindhunter no només beuen dels True Crime, ho fan també d’obres del mateix Fincher (sobretot en la seva narrativa visual) com ara Se7en o Zodiac, alguns films preferits del director (All the president’s men) i probablement també de la pel·lícula sobre serial killers amb la que el gran públic dels últims 30 anys està més familiaritzat: The silence of the lambs, estrenada un 30 de gener de 1991.

- Advertisement -

Ha nascut una estrella “fosca”

- Advertisement -

Dirigida l’any 1991 per Jonathan Demme, The silence of the lambs guarda moltes similituds amb Mindhunter (començant per l’excel·lència de Fincher i Demme dirigint videoclips o concerts), es manté igual de perfecta que el primer dia i les seves lectures, metàfores i missatges continuen igual de vigents en l’actualitat que fa trenta anys. Està basada en la segona novel·la (i la millor) que l’escriptor Thomas Harris va dedicar al personatge d’Hannibal Lecter i ja era tot un fenomen de masses amb una adaptació de culte (Manhunter, de Michael Mann, basada en la primera novel·la de Harris) quan Demme va traslladar-la a la pantalla gran. Gràcies a l’èxit que aconseguiria, la seguirien tres films més (inclòs un remake de Manhunter) i una sèrie de TV. En total cinc films, una sèrie i quatre Hannibal Lecter diferents. I és que aquest assassí en sèrie de ficció, intel·ligent i caníbal, ha sigut un caramel al voltant del qual han orbitat projectes, estudis, directors i actors. Però el punt d’inflexió del personatge és la magistral interpretació que Sir Anthony Hopkins (l’actor gal·lès repetiria en dues ocasions més) va fer a The silence of the lambs. Tan magistral que en moltes ocasions ha deixat en segon pla les parts més destacables de la pel·lícula.

Hannibal Lecter i les personalitats perverses

S’ha de deixar clar que la interpretació de Hopkins i el personatge que va construir són absolutament brillants. El paper de la seva vida, el que li va donar l’Oscar i el que va canviar la seva carrera (que fins llavors no havia sigut tan coneguda però que ja era brillant), però el magistral Hannibal Lecter de The silence of the lambs era un personatge quasi secundari i al servei d’una idea i una trama molt més ambicioses. D’entrada el que cal entendre és que The silence of the lambs gira al voltant del personatge de Clarice Starling, interpretada de forma magistral per Jodie Foster i paper que també li va fer guanyar l’Oscar (la seva segona estatueta), i la seva supervivència en el convuls món que la rodeja: una dona, estudiant per arribar a ser agent de l’FBI, en un entramat complex, opressiu i sovint incòmode, o dit d’una altra manera, una dona lluitant contra el patriarcat.

Més enllà d’assassins en sèrie o complexos patrons psicològics, The silence of the lambs és una de les millors representacions del que significa per una dona intentar fer-se un lloc en el dia a dia d’una societat feta pels i per als homes. Jonathan Demme va arriscar optant per una narrativa visual i tractament dels personatges molt diferent del que solíem estar acostumats a principis dels 90, apostant per l’adaptació d’un best-seller protagonitzat per un personatge femení però emfatitzant un tractament de marcat to feminista i en què es destacava una assossegada brutalitat del patriarcat i la recerca de l’empoderació femenina com a resposta final. El fet que s’utilitzi l’element d’un assassí en sèrie reafirma la violència que el patriarcat exerceix sobre les dones però curiosament ho fa d’una manera molt intel·ligent i molt representativa: Buffalo Bill (l’assassí que persegueix la protagonista) no utilitza violència sexual contra les seves víctimes, sinó que les assassina, utilitza la seva pell i fabrica un macabre vestit per d’alguna manera poder convertir-se també ell en una dona. En cert sentit la pel·lícula ens ve a dir que l’única resposta redemptora que troba un assassí és convertir-se en les seves víctimes, d’aquí el McGuffin (sí, ho he tornat a dir) de la papallona i la seva metamorfosi. Per construir un personatge tan menyspreable i complex, Thomas Harris, el guionista Ted Tally i Demme van dotar-lo de detalls per destacar el seu to violent: per exemple la utilització de la metodologia de Ted Bundy (un assassí en sèrie que sí que tenia la violència sexual com a fi) per atrapar a les seves víctimes o una falta d’empatia molt bèstia (atenció quan demana a la víctima que es posi la crema hidratant) que fa que per l’espectador sigui impossible identificar-se amb ell encara que inconscientment transmeti que vol ser una dona.

Aquest arriscat recurs narratiu funciona a la perfecció gràcies a la manera que té Jonathan Demme d’explicar la trama i el viatge vital del personatge de Clarice Starling. Lluitant per fer-se un lloc a l’FBI i perseguida per un trauma infantil, Clarice viu rodejada d’homes que la desitgen, l’intenten manipular i en última instància assassinar. El director rodeja el personatge d’homes en espais tancats (a dins d’un ascensor o en l’autòpsia d’una de les víctimes), els fa reaccionar de manera poc clara amb la protagonista (qualsevol de les accions en què ella practica esport, a dins del manicomi o amb un dels encarregats del museu) i sobretot trenca la quarta paret quan els homes parlen però no ho fa quan enquadra a Clarice. D’aquesta manera els protagonistes homes ens parlen directament a nosaltres com si fóssim la protagonista però no a l’inrevés i només quan un home no és un perill real per a ella s’utilitza el recurs amb Jodie Foster parlant directament a càmera (irònicament la majoria de diàleg que té amb Hannibal Lecter amb ell entre reixes). Amb aquesta narrativa Jonathan Demme ens posa a la pell d’una dona d’una manera molt més efectiva, ens fa sentir les mirades lascives i inquisidores dels homes que la rodegen i en definitiva representa una forma cinematogràfica més efectiva del feminisme. Nosaltres serem Clarice, ens posarem en la seva pell i sentirem el que significa ser jutjat i en definitiva patirem l’opressió masclista. Fins i tot al cartell del film hi ha una declaració d’intencions molt clara sobre aquest tema.

I què fa Demme després de tot això? Doncs quan ja hem empatitzat amb el personatge i ens ha posat dins seu amb la narrativa, fa un canvi i torna a Buffalo Bill. L’última seqüència demostra la intel·ligència del director, amb un muntatge brillant i un ús de la càmera en tercera persona molt acadèmic fins que Bill talla el corrent i deixa a Clarice Starling a les fosques i contra un perill que no veu. En aquell moment la narració canvia i ens dona la visió de l’assassí contemplant la cara de pànic i terror de la protagonista. Després d’haver-nos donat un punt de vista femení durant tot el metratge de cop i volta ens interpel·la com a part del problema i ens fa testimonis de la indefensió total d’una dona. En realitat aquesta indefensió demostra moltes coses, com per exemple que és una metàfora claríssima del perill que pateixen les dones només pel fet de ser-ho, però també ens la mostra sola i abandonada per un sistema que no li fa cas i fins i tot la menysprea (per això a la seqüència paral·lela tots els que troben la casa buida són homes). La manera de resoldre la situació és el triomf (empoderament) per sobre de totes les mirades i comentaris que creuen que una dona no podria resoldre una situació així i que no pot aspirar a ser qui vol ser. Una batalla guanyada al patriarcat.

- Advertisement -

Després de veure la pel·lícula per primer cop i durant molt de temps vaig estar pensant en la metàfora que dona nom al títol. Creia que els anyells érem tots nosaltres, el món sencer que Clarice Starling no podia salvar, que la turmentava dia i nit i que la feia ser agent de l’FBI tancant el cercle de la mort del seu pare. Anys més tard i havent passat el film sota un filtre feminista no vaig tenir cap dubte de la metàfora dels anyells directes a la mort. La protagonista intenta desesperadament salvar una dona que va directa a la mort igual que quan era petita va fer amb un anyell. La violència contra els anyells en un escorxador com a metàfora de la violència contra les dones dins del patriarcat. No és cap casualitat que Jonathan Demme acabés guanyant l’Oscar al millor director, que Ted Tally ho fes pel millor guió i que The silence of the lambs guanyés el de la millor pel·lícula. Va ser el tercer film en tota la història en aconseguir el repòquer (pel·lícula, director, actriu, actor i guió) i probablement va ser una de les últimes edicions en què les estatuetes van estar ben repartides completament. Per un thriller sobre un assassí en sèrie feminista. Ja té mèrit. Llarga vida a Clarice Starling.

- Advertisement -
Ovidi Domènech
Es defineix com un orgullós fill del Sud i assegura que té ADN peterpanista. La vida li passa a 24 fotogrames per segon. "Hitchcock, Spielberg, Fincher, McQueen i Monroe són els pilars de la humanitat". L'Ovidi Domènech té les coses clares i no té pèls a la llengua.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents