L’Acadèmia del Cinema Català reivindica el cinema ‘Quinqui’

- Advertisement -

Quan pensem en el Cinema de la Transició, la imatge que sol aparèixer és la d’explotació. Després d’anys d’estancament i censura, les ànsies de llibertat esclataren. S’encetà un temps de produccions que donaven veu i imatge a tot el que havia estat prohibit fins aleshores. Almenys, això és la teoria.

Entre els subgèneres que apareixeren destacà el cinema Quinqui. Tal com explica el nom, aquestes pel·lícules volien retratar la realitat dels barris perifèrics i marginals de ciutats com Barcelona, Madrid o Bilbao. Un context en què la violència, la droga o la il·legalitat formaven part del dia a dia. A cavall entre la ficció i el documental, les pel·lícules comptaven amb actors no professionals, sovint extrets dels mateixos contextos en què es rodava i que aportaven part de la seva biografia per donar major versemblança.

- Advertisement -

‘Yo, el Vaquilla’, una de les cintes més icòniques del cinema quinqui.

Un homenatge i una reivindicació

- Advertisement -

Malgrat la seva popularitat, el subgènere ha portat a sobre seu un estigma de mala qualitat i d’enaltiment i glorificació de la delinqüència juvenil. Tot i això, darrerament la mirada s’ha capgirat una mica. Les cintes de directors com Eloy de la Iglesia a Madrid, o José Antonio de la Loma a Barcelona són vistes avui dia com un retrat d’una realitat crua que forma part de la memòria viva de les nostres ciutats. Un retrat incòmode al qual és necessari tornar tant per poder entendre tant els processos de transformació d’aquests barris com per qüestionar-nos on i de quina forma perviuen encara aquests contextos de marginalitat.

Fanny Pelopaja

L’Acadèmia del Cinema Català, en la seva tasca de Recuperació del Patrimoni Cinematogràfic, ha volgut retre homenatge al subgènere. Per això, ha elaborat un Itinerari Digital, comissionat per Núria Vidal, on es repassen sis títols icònics del subgènere: Perros Callejeros (1977), Perros Callejeros II: Busca y Captura (1979) i Yo, el Vaquilla (1985) de José Antonio de la Loma; Fanny Pelopaja (1984) de Vicente Aranda; Últimas tardes con Teresa (1984) de Gonzalo Herralde (aquesta no seria pròpiament quinqui, ja que està ambientada als anys 50, tot i que té molts elements en comú); i Las leyes de la frontera (2022) de Daniel Monzón, la qual funciona com un homenatge i revisió contemporània del gènere.

“Las leyes de la frontera” de Daniel Monzón retorna al gènere des d’un prisma contemporani

Per acabar d’arrodonir aquesta tasca d’homenatge al gènere, el pròxim 28 de febrer a les 18.30 h, l’Auditori Barradas de l’Hospitalet de Llobregat, es farà una taula rodona amb el títol Els quinquis i la representació de les perifèries urbanes al cinema català: denúncia, exotització o nostàlgia?. Hi intervendran Núria Vidal, el cineasta Juan Cruz, l’escriptor Miqui Otero i la investigadora Alba Solà Garcia. Seguidament es projectarà la cinta Perros Callejeros.

- Advertisement -
Joan Miquel Mas Salom
Graduat en Història i periodista vocacional en formació, és un enamorat de la fantasia, el terror i la ciència-ficció. Amb una vida professional caòtica i eclèctica, està sempre pendent de trobar una escletxa de temps per endinsar-se en una bona història, bé sigui entre pàgines com entre pantalles. Pot passar-se hores divagant i sobreanalitzant sèries, pel·lícules i novel·les, una qualitat que explota col·laborant amb 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents