Aquesta setmana he tingut un disgust, i dels grossos! Se’m presenta el meu nét a casa, amb el seu posat d’estaquirot habitual, i va i el molt poca solta em diu que ha vingut a acomiadar-se. Em va caure l’ànima als peus, amb el que m’estimo jo a aquesta criatura, que l’he vist créixer des del moment que Déu Nostru Senyor el va portar a la terra! Per a què us en feu una idea, és el nét que m’ajuda a escriure els articles d’El Cinèfil, ni més ni menys. Res, quatre cosetes, me fa. Que si rebobinar les cintes de vídeo, que si preparar-me les crispetes, que si recomanar-me penícules per comentar —la majoria dolentes—, que si enviar-los per correu electrònic…
Resulta que el molt tarambana me venia a dir adéu perquè ha contractat una pàgina d’aquestes de l’internet on se poden veure un grapat de penícules i sèries. Netflix, se’n diu! I venia a acomiadar-se perquè diu que farà una marató de capítols i films i no sé què més, i que no li veurem el pèl en una temporada, i mira que en té. Ja se’ns ha acabat d’espatllar del tot, que penso jo, i li pregunto si no pot seure al sofà amb el comandament de la tele a la mà com fem la resta. «Però llavors hauria de mirar les coses que fan a l’hora que les fan!», exclama!
Res, no s’hi pot fer res, contra aquests avenços de l’internet. L’internet ens està convertint en una colla de comodons i d’exigents, ens està traient de dins la nostra part més difícil d’acontentar. Ara no vull veure Verano azul, que mira que és maca. Sí, l’han posat cops, ho sé… Una altra vegada Pretty woman? Pesats… No, no podem mirar el que fan a la tele, hem de mirar el que a nosaltres ens ve de gust… Abans amb un canal això no passava!
Doncs es veu que això del Netflix és una plataforma de pagament on hi pots trobar tot un reguitzell de penícules i sèries, i prou bé que es veuen i senten, i les pots mirar al teu aire i al teu ritme i tantes vegades com vulguis. Clar, aquí sí que pots posar la pausa si tens un pipí, i no perdre’t les bromes del David Güell que et saps de memòria però són divertidíssimes de l’enèsim capítol repetit de Plats bruts. A Netflix et fas la teva graella de la tele. O, per exemple, si has acabat un capítol de la teva sèrie preferida i el protagonista s’ha quedat penjant del balcó, no cal esperar una setmana per veure si se salva. Pots arrencar la continuació de seguida i sortir de dubtes a l’instant!
Bueno, ara tampoc és que us vulgui fer propaganda del Netflix, que no em paguen ni res, però he de dir-vos que si navegueu pels seus catàlegs haureu d’anar entrant i sortint de capítols i penícules perquè trobareu aquells títols que potser feia temps que buscàveu i no podreu evitar d’entrar-hi a fer-hi un cop d’ull. Si feu això, cuidado! Que els espoilers són traïdors i no avisen…
Ho confesso! Li he demanat al meu nét que m’ensenyi com funciona tota aquesta mandanga, que a estones m’hi distrauré. De moment ja he començat vuit o nou sèries, he mirat una vintena de penícules i he buidat un arsenal de patates rosses que quan vagi al metge em fotrà el crit al cel perquè tindré més sal al cos que el Mar Mort. Però és que és impossible navegar per allà i no entrar en aquelles opcions que més gràcia et fan! Que si els zombis de The walking dead, que mira que són lletjos i dolents i es van carregant els protagonistes de la sèrie un a un i a mossegades; que si els jovenets de The big bang theory, que me fan gràcia de les bajanades que diuen tot i ser una colla de llumeneres que riu-te’n tu del més setciències; que si els nens d’Stranger things i totes aquelles coses misterioses que passen al seu poblet; que si ara vénen els néts i els poses Espies de veritat, que els agrada perquè surten unes noies la mar de simpàtiques; que si els contrabandistes aquests tan dolents de la sèrie Narcos que fan més por que una pedregada damunt del camp de Lleida a punt per la collita…
Podríem estar estona parlant de les sèries que ofereix Netflix, però no cal. I de les penícules que hi pots veure. El cert és que tot el que hi trobes també és a internet de forma gratuïta si ho busques per on s’ha de buscar. Vosaltres ja m’enteneu, oi? Però també és veritat que amb aquestes plataformes, ja sigui Netflix o qualsevol altra —Yomvi, Wuaki, Filmin, etc. — pagues per un servei que bé es mereix aquesta retribució. És a dir, no participes en el nefast món de la pirateria —nefast pel negoci de la cultura en general—, i a més, no se t’omple l’ordinador de virus, que tots sabem què passa, oi?
Per tant, i com a conclusió de tot aquest rotllo que us estic explicant avui, les coses han canviat. «Això ja ho sabíem!» podeu cridar… Però és evident que la indústria cinematogràfica va cada vegada més enfocada a l’espectador cibernètic. Sí, encara es fan grans superproduccions multimilionàries destinades a ser vistes en grans pantalles de cinema. Però cada cop més també es fan superproduccions, sobretot en forma de sèrie, que mai passaran per una sala. Juego de tronos, Perdidos, Vikingos, Breaking Bad… Les productores s’estan deixant una calerada important en sèries, sèries que enganxen, t’atrapen i no les pots deixar fins que no coneixes el desenllaç de la seva trama. I com que necessitem aquesta droga quan a nosaltres ens va bé, les plataformes d’streaming com aquesta s’imposen cada cop més davant de canals de televisió convencionals.
I ara, si em disculpeu, he d’anar a veure si en Rick i el seu grup de supervivents escapen un cop més de les mandíbules dels zombis de The walking dead! Tampoc em veureu el pèl a mi en uns dies…
