El cinema doblat és l’opció majoritària dels espanyols. És a dir, només un 5% veuen les pel·lícules en versió original. Per altra banda, si fem una mica més de zoom a l’estadística veurem que, dins d’aquest 95%, només un 5% veuen les pel·lícules en idiomes que no sigui l’espanyol. O sigui un 94,3% les veuen en castellà i el 0,8 en les llengües oficials com el català el gallec o l’euskera. Aquestes són dades d’una enquesta d’hàbits i pràctiques culturals del Ministeri de Cultura i Esport.
Espanya, juntament amb Itàlia, és el país de la Unió Europea on el doblatge en pel·lícules s’utilitza amb més freqüència. I és que poc més de la meitat dels espanyols entre 25 i 64 anys assegura conèixer almenys un idioma que no sigui la llengua materna (normalment el castellà). Vist d’una altra manera, el 51%, dels espanyols d’entre 25 i 64 anys coneixen almenys un idioma que no sigui la seva llengua nativa, una xifra que es troba molt per sota de la mitjana europea, segons un estudi d’Eurostat, l’oficina d’estadístiques europea.
El cinema doblat és el majoritari
Malgrat que a les plataformes es pot consumir fàcilment el cinema doblat i la versió original a gust del consumidor, als cinemes això no passa. Barcelona és la ciutat catalana que més cinemes té amb oferta de versió original. Fins i tot n’hi ha que només ofereixen sessions amb la llengua original del film subtitulada. Ara bé, quan sortim de la capital catalana la cosa es complica pels amants de la VO. La majoria dels cinemes no ofereixen aquesta opció o, so ho fan, sempre és en horaris de poca afluència. El cinema doblat guanya la partida.
I en aquest article no parlem del doblatge en català (què és una altra guerra). Per sort plataformes i cinemes van incorporant lentament continguts doblats en llengua catalana, però aquesta és una batalla que encara té molt camí per recórrer. La normalització lingüística en l’audiovisual és una de les tasques pendents més escandaloses respecte de la nostra llengua.
