Sempre ens fem la mateixa pregunta: Era millor el cinema d’abans que el d’ara? Aquest tipus de preguntes només poden tenir una resposta: depèn. De quin cinema parlem? Quin és el cinema d’abans? Quin és el cinema d’ara? És el mut? És el d’efectes especials? És el comercial dels grans estudis? És el que experimentava amb el llenguatge narratiu?Primer de tot convindria aclarir-nos? Cinema vell i cinema nou, sí, però moltes pel·lícules velles semblen noves i moltes noves semblen velles.
A més, cadascú té un concepte diferent del cinema que li agrada o recorda les pel·lícules antigues en funció de les seves vivències personals. És un entreteniment, un art, una forma d’evasió, un espectacle? A vegades es relaciona una pel·lícula amb el primer dia que una parella va sortir o amb milers d’altres situacions personals. No es pot ser objectiu.
Durant tota la història del cinema s’han anat utilitzant formes narratives en funció dels avenços tècnics. Mut, sonor, color, format de les pantalles, el so… Penseu que moltes coses d’ara, abans no es podien fer tècnicament tot i que alguns genis les haguessin imaginat. Recordeu que en l’època muda s’intentava donar-li so coordinant-les amb discos o s’hi afegia color a mà, fotograma per fotograma.
I molt important, cal tenir en compte la forma de veure cinema. Ara en les pel·lícules es parla més que mai perquè el seu destí final és l’streaming i quan es veuen per televisió no se’ls dona la mateixa atenció que una sala de cinema. Per això hi ha més diàlegs, els plans són més curts o hi ha més redundàncies.
Ara la majoria de recursos narratius ja s’han inventat i no sembla que, excepte comptades excepcions, s’avenci en aquest terreny. El cinema ja no és exactament imatge i so com es deia als anys 60. Ara és més so que imatge. El cinema experimental que es fa, perquè evidentment se’n fa, no arriba a les pantalles comercials, seria impensable veure un Godard o un Straub en un cinema comercial o en una plataforma. Al màxim que s’arriba és a programar el que ells diuen clàssics, un qualificatiu molt ambigu i discutible.
En unes sessions de cinema que presento –la majoria de pel·lícules són dels anys 50 i 60– una espectadora ja granadeta em va dir que la gran diferència que notava era que els actors i actrius es movien més lentament que ara i per descomptat, aquelles pel·lícules resultaven més lentes. És bo o és dolent? Depèn. No és el mateix una pel·lícula intimista que una d’acció. Un director de cinema hongarès em va dir fa anys que el seu cinema era lent perquè volia que l’espectador tingués temps per reflexionar. Això seria un pecat en una pel·lícula d’acció però una virtut en un film intimista. Penseu en Bergman per exemple.
Naturalment, la rapidesa narrativa d’ara és més alta, i és lògic. Els espots publicitaris, els videoclips, els mòbils, la mateixa vida… donen més informació en menys temps i el cinema ho ha assumit. Ara no només les dones poden fer moltes coses al mateix temps i si analitzeu la composició de les imatges de la majoria de pel·lícules, es troba una quantitat d’informació aclaparadora.
Però els espectadors acostumats al cinema d’abans no aconsegueixen captar-ho tot. Un exemple poden ser les pel·lícules de superherois. Sortosament no tot el cine d’ara és tan vertiginós.
Bona part del cinema de fa anys, que a algú li sembla que era millor, no resisteix una nova visió, se li nota que l’hi ha passat el temps, que està fora del temps actual. Hi ha pel·lícules anomenades clàssiques que no s’aguanten, però moltes segueixen sent molt actuals, sembla que s’hagin avançat al temps en què es van fer, salvant les distàncies, és clar. El que em desconcerta és que la majoria dels remakes no aconsegueixin millorar els originals. Penseu, per exemple, en la nova versió de Mary Poppins, o la de Los Siete Magníficos. No és aquest el moment de fer una llista de quines pel·lícules formen part del primer o del segon grup. Cadascú la faria diferent. Aquest, dies de confinament molta gent ha tornat a veure’n i les decepcions han estat clamoroses. Les recordaven d’una altra manera. Però, cal tenir en compte que els cineastes d’abans tenen el mèrit que havien de buscar noves fórmules per explicar les seves històries i els recursos tècnics eren més limitats. Tothom alaba el famós pla-seqüència que va fer Orson Welles al començament de Sed de mal o els que feia Berlanga, i ara es poden fer amb un mòbil. Potser algú pugui creure que Fellini, Godard, Resnais, Berlanga, Bardem, Welles… i un llarguíssim etcètera hagin passat de moda, però cal situar-los a la seva època y comprovar com en el seu moment alguns van trencar motlles.
La pregunta de quin cinema és millor, el d’ara o el d’abans té una difícil resposta perquè, com en moltes altres coses de la vida i per molt que sentin càtedra els teòrics, el cinema no deixa de ser finalment una qüestió de gustos.
