A l’inici de la saga, a la pel·lícula El planeta dels simis (Planet of the Apes, 1968), l’astronauta George Taylor, interpretat per l’actor Charlton Heston (1923-2008), fa un monòleg que correspon al darrer informe en el diari de bord del viatge interplanetari que estan realitzant els quatre tripulants, i ho fa amb un to desolat: “Des d’aquesta perspectiva l’espai és infinit, destrossa l’ego de les persones. Em sento sol… totalment sol”… i continua amb una reflexió pessimista sobre la humanitat quan es pregunta “si encara continuen combatent contra els seus germans i deixant morir de gana els fills dels seus veïns”, un discurs que contrasta amb el paper antagonista que haurà d’encarnar més tard justament en defensa de la humanitat en la seva lluita amb els simis al posterior judici.
En aquest primer monòleg (la resta de companys de la nau estan ja hibernats), Taylor menciona el fenomen de la dilatació temporal, emprant la teoria de la relativitat d’Einstein, i que s’explica de forma simplificada amb la paradoxa dels germans bessons: dos germans bessons envellirien de forma diferent si un d’ells es quedés a la Terra i l’altre fos el passatger d’una nau que es mogués a una velocitat prop de la velocitat de la llum (que recordem que és de 300.000 km/s). A la tornada del viatge, mentre el germà bessó hauria envellit uns mesos a bord de la nau, el seu germà bessó que ha romàs a la Terra hauria envellit uns quants anys. A la pel·lícula, es fa referència al fictici Dr. Hasslein, a qui se li atribueix el mèrit d’aconseguir dissenyar una nau que permetés fer el viatge en aquestes condicions. Aquest Dr. Otto Hasslein acabaria sent un dels protagonistes de la tercera pel·lícula de la saga: Huida del Planeta de los Simios (Escape from the Planet of the Apes, 1972).
Quan l’astronauta Taylor descriu el periple, indica que fa sis mesos que viatgen per l’espai, però mentre que per a ell era el 14 de juliol de 1972, a la Terra seria al voltant de 700 anys més (els indicadors de la nau marquen l’any 2673), això vol dir que el temps hauria transcorregut a la Terra més de mil quatre-cents cops més ràpid que a la nau, la qual cosa implicaria una velocitat propera a la de la llum. Si a això hi sumem els onze mesos que romanen en hibernació criogènica (fins al 16 de juny de 1973), fa que acabin aterrant el 25 de novembre de 3978 segons el rellotge de la nau. Si bé els càlculs i els efectes de la dilatació temporal són correctes i permeten viatjar en el temps cap al futur, la tecnologia actual no permet assolir aquestes velocitats ni permet hibernar el cos humà.
Un viatge en el temps cap al passat
Quan la productora decideix que hi hagi una tercera pel·lícula amb un pressupost encara més reduït que el de la segona part, l’únic camí possible sembla un viatge en el temps cap al passat: salvaria el fet que a l’anterior pel·lícula s’havia destruït el planeta (factor important a tenir en compte), i, sobretot, abaratiria el cost el fet de només haver de maquillar tres simis en tota la pel·lícula (de fet serien dos al cap de pocs minuts, un cop mort el simi que faria de pilot en el viatge), i rodar-la a la ciutat dels anys setanta sense haver de fer decorats (la nau que apareix fugaçment al principi, per exemple, és la mateixa maqueta de la primera pel·lícula). La solució científica utilitzada en aquest cas va ser fer viatjar la nau a través d’un forat de cuc que portés els tres simis supervivents just a aterrar a la costa de Califòrnia el 13 de setembre de 1973, és a dir, un any i mig després de l’enlairament de la nau en el seu primer viatge.
La possibilitat d’utilitzar un forat de cuc ja ho havia anticipat el Dr. Hasslein, científic de l’ANSA, que és l’acreditació que porten els astronautes a les dues primeres pel·lícules (no tenien el permís de la NASA, almenys fins a la sèrie animada del 1975, on si va aparèixer el logo de l’entitat estatunidenca). El fet que Hasslein vaticinés l’existència dels forats de cuc va ser el motiu pel qual es va enviar una nau de rescat mesos després de sortir la primera i que seria la base argumental de la segona pel·lícula (Regreso al Planeta de los Simios (Beneath the Planet of the Apes, 1970).
Aquesta segona pel·lícula s’iniciava en el final de l’anterior, amb la imatge icònica de l’Estàtua de la Llibertat semienterrada a la platja. La necessitat de superar aquesta imatge espectacular ens portaria a una ciutat de Nova York soterrada i destruïda, habitada per una civilització de mutants, genèticament modificats i dotats de poders telemàtics, la qual cosa permetia entre altres coses poder amagar el seu aspecte real, deformat per l’exposició a radiació nuclear. La “Germanor de la Sagrada Pluja Radioactiva”, que adorava una bomba atòmica, acabaria sent el detonant de la destrucció de tot el planeta, un desenllaç que ja indicava el personatge interpretat per Charlton Heston en la seva primera intervenció a la pel·lícula original, quan vaticinava l’evolució de la humanitat cap a la seva destrucció.
“La paradoxa del pintor”
A la tercera pel·lícula, Huida del planeta de los simios (Escape from the Planet of the Apes, 1971), tres simis del futur viatgen al passat (al nostre present). L’embaràs i naixement del fill de la parella de viatgers del futur s’acabaria convertint en el desencadenant del que justament acabaria succeint en el relat original de la primera pel·lícula (un planeta governat pels simis) i, per tant, la història narrada a la dècada dels setanta es converteix en un bucle temporal (el relat avança fins a tornar al punt de partida a través d’un viatge en el temps) que provoca el que es coneix com “la paradoxa del pintor”.
“La paradoxa del pintor” s’explica imaginant un viatger del temps que va al passat amb un llibre d’art d’un gran artista reconegut en el futur. En el seu viatge al passat coneix al jove artista abans de fer les obres que el farien famós. Aquest acaba inspirant-se en el llibre del futur sobre la seva obra per fer justament la seva obra de tal manera que el relat entra en un bucle infinit, on la inspiració sorgeix de plagiar-se a si mateix, o, millor dit, al seu jo del futur. La pregunta que provoca la paradoxa del pintor és: d’on sorgeixen les idees originals dels quadres? De la creativitat de l’artista no, perquè el que fa és copiar, d’aquí que parlem d’una paradoxa, és a dir, d’una situació contrària a la lògica.
Reinici de la història original
Aquesta paradoxa de la saga original desapareix a la nova trilogia formada per les pel·lícules El origen del planeta de los simios (Rise of the Planet of the Apes, 2011), El amanecer del planeta de los simios (Dawn of the Planet of the Apes, 2014), La guerra del planeta de los simios (War for the Planet of the Apes, 2017), i de la que ara s’estrena la quarta part, El reino del planeta de los simios (Kingdom of the Planet of the Apes, 2024). Amb aquestes pel·lícules es reinicia la història original, respectant els elements essencials, però amb la llibertat de reinterpretar els esdeveniments claus del que va passar, evitant les paradoxes i intentant fer més versemblant el guio.
En el cas d’aquesta nova saga reiniciada del planeta dels simis, el factor sorpresa de la pel·lícula original desapareix (tothom sap en quin planeta esdevé la història), i l’interès recau a saber com es va desencadenar tot plegat (ja que no hi ha un viatge en el temps des del futur) i, també, com es va forjant el caràcter del líder de la revolució impulsada per Caesar.
El desencadenant vist a El origen del Planeta de los Simios és un virus creat per uns científics que acaba sent mortal per als humans i que la forma de propagació (per l’aire) provoca una pandèmia mundial per la facilitat d’encomanar la malaltia sense tenir símptomes. Impressionen les imatges d’un aeroport amb molts vols internacionals amb tot el que això pot comportar, tal com es podia veure a la pel·lícula Contagio, (Contagion, 2011), que justament començava amb aquesta premissa.
Els científics que desenvolupen el virus treballen en una empresa de recerca en biomedicina (recerca privada, s’entén), i intenten trobar un medicament que ajudi a millorar els efectes de malalties que actuïn sobre el cervell, com és el cas de la demència senil en els seus diferents tipus de manifestacions. Alguns dels condicionants que observem a la pel·lícula són encertats: aquest tipus de recerca pot durar anys, és possible que calgui fer proves amb animals abans d’arribar a provar-ho amb les persones, i cal seguir uns protocols molt estrictes que inclouen aspectes ètics en referència a l’ús d’éssers vius en els experiments.
Els pecats capitals de la nostra societat: avarícia i supèrbia
Veient aquest tipus de pel·lícules et preguntes si pot ser versemblant la cadena de fets que denoten la falta de seguretat, de control i de supervisió: una simi embarassada que té un embaràs que ningú detecta fins al part, que té un cadell que pot sortir de la instal·lació sense cap problema, amagat per un científic que, a més, treu medicina experimental del laboratori per aplicar-la al seu pare malalt… sembla que hauríem de tenir més por pels mecanismes de control de les empreses de recerca en biomedicina que dels propis simis o dels agressius virus. De fet, hi ha dos sentiments que sobresurten sobre la resta i són sens dubte dos dels pecats capitals més representatius de la nostra societat actual: l’avarícia, representada en el gerent del laboratori, i la supèrbia, representada en el científic, i que té la màxima expressió en la frase del gerent al científic quan li diu, literalment: “Tu passaràs a la història i jo m’enriquiré”.
Si el nom que a la pel·lícula se li posa al medicament experimental és ALZ-112, i veient els símptomes en el pare del científic, es pot intuir que cerquen la cura de la malaltia de l’Alzheimer, que provoca la mort de les neurones i l’atròfia de diferents zones del cervell. Es calcula que en l’actualitat hi ha al voltant de cinquanta milions de persones al món amb diferents tipus de malaltia de demència i que, si la tendència contínua, en el 2050 pot haver-hi tres vegades més, amb l’impacte social i econòmic que pot suposar, essent una malaltia incurable en l’actualitat.
Aparentment, a la ficció, l’equip d’investigadors dissenya un virus gasós com a medicament, i al llarg de la pel·lícula s’adverteix que cal fer un cep més agressiu per tal de salvar la defensa dels anticossos dels humans. Quan l’organisme troba la manera de combatre el virus, anul·la el seu efecte terapèutic i provoca que la malaltia es reprodueixi amb una gran virulència, accelerant la degradació del cervell, o destruint-lo si és un cervell sa. A la vegada, s’assoleix l’efecte contrari en els simis, que mantenen el caràcter positiu del virus fent augmentar la seva capacitat cognitiva. Ara que en som experts per culpa de la pandèmia de la covid-19, reconeixem el perill de què es transmetés als humans i pogués provocar una pandèmia mundial, fent versemblant la seva propagació: un mètode d’inoculació ràpid (només pel fet de respirar) i efectes demolidors molt ràpidament, sobrevivint només aquells humans que les seves defenses puguin deixar latent el virus durant temps sense tenir efectes nocius.
Per què no és possible dissenyar una vacuna contra aquest virus? En certs tipus de virus les proteïnes que el conformen poden mutar, i a vegades poden ser difícils de rastrejar si tenen un embolcall víric quasi idèntic a les membranes de la cèl·lula hoste. La justificació versemblant per a un desastre apocalíptic està servida, i més si la persona contaminada és un pilot de vols internacionals i el període d’incubació és de diversos dies abans que es mostrin els símptomes. Sobre això, també hem après a la darrera pandèmia el que pot passar.
Bioquímica, tecnologia i el factor humà
Si la bioquímica és la clau de l’argument de la primera pel·lícula, la tecnologia ho seria de la segona i el factor humà de la tercera. Quatre anys després dels esdeveniments de la primera, a El amanecer del Planeta de los Simios (Dawn of the Planet of the Apes 2014), els humans supervivents lluiten per l’energia que els pot facilitar una presa localitzada on viuen els simis, és a dir, l’escassetat de l’energia i dels recursos com a símbol de la lluita d’un futur no gaire llunyà. En canvi, a La guerra del Planeta de los Simios (War for the Planet of the Apes, 2017), han transcorregut dos anys des del final de la pel·lícula anterior i la confrontació estarà marcada per la lluita per la supervivència, amb un context deshumanitzat (i les poques espurnes que hi ha són del bàndol dels simis) i de fanatisme, amb clares referències a Apocalipsis Now (1979) de Coppola en la intenció de personalitzar el mal, on la violència injustificada, l’assassinat, la tortura i l’abús així com l’èxode dels refugiats no ens semblarà quelcom inversemblant per no dir inclús habitual als noticiaris d’avui en dia.
En certa manera, la jove protagonista d’aquesta tercera pel·lícula es converteix en una mena de baula entre els humans supervivents al final d’aquesta trilogia i els humans (muts i embrutits) de la primera de les pel·lícules de la saga original. Almenys, hem de reconèixer la intencionalitat de relacionar-les quan a El origen del Planeta de los Simios els protagonistes veuen la notícia a la televisió de l’enlairament de la nau Icarus amb destí a Mart. Malgrat que a la pel·lícula original la nau indica que l’enlairament va ser el 1972, aquesta connexió entre la saga clàssica i l’actual és quelcom interessant que reconeixeran els aficionats a la ciència-ficció.
