Amb Chinas la directora de Carmen y Lola, Arancha Echevarría, vol mostrar un món “ocult”. Tal com va fer amb la comunitat gitana en la seva òpera prima, la cineasta basca ens submergeix en un altre col·lectiu aparentment desconegut: els xinesos. Per fer-ho tria dues nenes com a protagonistes. Una és filla de la primera generació d’immigrants xinesos als afores de Madrid. L’altra és una nena adoptada per una família adinerada que no vol saber res dels seus orígens orientals. La relació forçada de les dues menors a l’escola pública és el fil conductor del film.
Chinas: la recerca de la identitat
La principal virtut de Chinas és la naturalitat o frescor de les joves protagonistes, en especial Shiman Yang. El viatge innocent i optimista de la nena contrasta amb la duresa del món real i la cultura diferent de la seva família xinesa. Mentre ella vol ser normal i tenir una mare guapa i que es maquilli, els seus progenitors només estan pendents d’aixecar el basar i tenir prou diners per arribar a final de mes.
La pel·lícula també ens mostra les inquietuds de la germana gran adolescent en rebel·lia amb els pares i el fet de ser “la xinesa”. I és que Chinas és un relat colpidor. A vegades trist i depriment. Amagades darrere el bon rotllo de la protagonista, el film mostra personalitats molt sinistres. El canvi i l’adaptació a entorns lluny de la zona de confort són el motor de la trama.
Tant és així que la gran pregunta és si som capaços de canviar o la nostra tossuderia (personal i cultural) ens manarà sempre. Els “valors” orientals i occidentals en xoc, poden conviure? Podem fer-li un regal de Reis a la nena encara que a la Xina no se celebrin? Podem forçar la filla adoptiva a conèixer els seus “pares biològics” encara que a ella li rellisqui el tema?
Una part de la realitat
La nostra bombolla és còmoda. Però al món hi ha moltes més bombolles… a Chinas veiem la incomunicació, el gueto (cultural i personal, altre cop), l’etiqueta, l’estigma. Podem escapar-nos de tot això? El film sembla que ens diu que no… o com a mínim mostra l’enorme dificultat d’esclatar segons quines bombolles. Tot plegat és un retrat parcial de la comunitat xinesa, fet que ha enutjat part del col·lectiu. Una pel·lícula és això: una història de ficció. No hem de tenir la temptació de creure’ns fil per randa el que es narra. Hi ha moltes altres històries xineses que no veiem. Evidentment, hi ha moltes famílies amb una idea i un tarannà molt diferent (i oposat) al del film.
Veredicte
El millor: les actuacions de les nenes protagonistes. Porten el pes del film amb solvència i gràcia natural.
El pitjor: el missatge de desesperança.
Nota: 6
