Cerrar los ojos de Víctor Erice és, involuntàriament, ja que el mateix director li surt per naturalesa, una defensa i carta d’amor al cinema. Ara bé, quan dic cinema, no dic pel·lícules, ni televisió o plataformes. Ho faig amb totes les de llei i de la manera més conscient, tal com ho deixa present en Robert Bresson en la seva obra literària Notes sobre el cinematògraf (1997). Perquè, més sovint del que ens pensem, malinterpretem el cinema com si fos igual que la comunicació audiovisual, quan en realitat aquestes tenen naturaleses diferents, segons va dir Víctor Erice en la roda de premsa del festival de Sant Sebastià.
La pel·lícula, tot i no haver obtingut un reconeixement a la taquilla com pot ser es mereixia, ha aconseguit col·locar-se com una de les preferides de la crítica i l’Acadèmia, aconseguint 11 nominacions als Premis Goya, inclosos Millor Pel·lícula, Millor Director, Millor Guió Original i Millor Actor Principal.
La diferència, tot i que pot semblar difícil de percebre a primera vista, es pot comparar amb la distinció entre mirar i veure, o millor dit, entre els verbs desvetllar i desvelar. Mentre que totes les formes d’art, com la música o la literatura, desperten alguna cosa en nosaltres, el cinema, per la seva pròpia naturalesa, s’hi apropa més al segon verb. En altres paraules, el setè art no només desperta alguna cosa nova, sinó que aprofundeix en una pulsió que es troba darrere de la imatge, l’objecte i, sens dubte, de les nostres vides. No és estrany, doncs, considerar aquest art com un memorial fantasmagòric, ja que registra les fronteres que hi ha entre la vida i la mort, i en Víctor Erice n’és molt conscient d’aquest fet en afirmar que el cinema és una obertura a l’inconscient.
Com escriure una pel·lícula
Ara bé, quan parlem que Cerrar los ojos representa una carta d’amor al cinema, no sols ho fem per la percepció pròpiament filosòfica de la pel·lícula, sinó perquè, a més, en aquesta, hi apareixen referències que han suposat un punt i a part en la història del cinema. Podem trobar-hi des del Faust d’en F.W. Murnau fins a, i encara més significativament, Ordet d’en C.H. Dreyer, així com un recordatori continu de com s’ha d’escriure una pel·lícula, perquè sembla que hi ha una forma de cinema que s’ha perdut en la perspectiva postmoderna.
Potser, en aquest últim mot, és a dir, en perdre’s, podríem situar el punt de partida de la pel·lícula, així com el seu centre i final, ja que el quart llargmetratge d’en Víctor Erice comença amb una pel·lícula dins de la mateixa pel·lícula, la qual, des de la ficció, s’ha perdut pel fet que no es va poder acabar el rodatge a causa de la desaparició del seu protagonista, Julio Arenas.
La pel·lícula que es troba dins la història de Cerrar los ojos es diu La mirada del adiós, i suposa la veu interior o guia de la primera. Perquè, a partir d’aquesta visió metaficcional, en un contrapàs i diàleg entre la realitat i la imaginació, sense acabar de diferenciar-les, es construeix la narració de la història entre el director d’aquesta, Miguel Garay, i la desaparició de Julio Arenas. Aquest últim fet, que abasta un període de més de vint anys entre el rodatge i la realitat de la pel·lícula, ningú se l’explica i resta com el moviment d’una incògnita que sobrevola la vida dels protagonistes. I que, segons en quin cas, tal com succeeix amb Miquel Garay o amb la filla d’en Julio Arenas, interpretada per l’Anna Torrent, s’hi enfonsa fins a canviar el seu present i futur.
La imatge i la seva capacitat d’evocació, invocació i sanació
Cerrar los ojos, en qualsevol cas, a partir de les seves posicions, temporalitats i ubicacions —les quals són diverses, i cadascuna representa una faceta de la intimitat dels protagonistes— camina amb el propòsit, afirmació i anhel d’establir una analogia entre el cinema i la memòria humana i, fins i tot, podríem dir-ne espiritual i arcaica. Perquè, si bé la pel·lícula es desenvolupa a través d’una història i els seus respectius actes, és innegable que aquesta suposa, alhora, tal com dèiem al principi, un assaig sobre la imatge i la seva capacitat d’evocació, invocació i sanació en l’espectador.
No és estrany, doncs, a partir d’aquesta línia interior de la pel·lícula, més centrada en la memòria i l’anàlisi semiòtica de la imatge, trobar-hi reminiscències, runes i petjades dels treballs anteriors d’en Víctor Erice, així com de la seva pròpia vida i la seva relació amb el cinema. Per aquesta raó, no resulta casual ni fortuïta la figura d’Anna Torrent, la qual és la protagonista de la seva primera obra. Així mateix, la pel·lícula amb la qual comença la història en qüestió ens pot recordar el llargmetratge inacabat El sur (1983), o fins i tot el guió que no va poder adaptar de l’obra de Juan Marsé.
En qualsevol cas, la pel·lícula, estrenada aquesta setmana, suposa un punt i a part dins de la cartellera, ja que aquesta recupera una perspectiva visual, així com una modernitat que, malgrat la seva aparença clàssica, obre fronteres com una ensenyança, tal com ho fa el cinema de Jean-Luc Godard i com ho va commemorar el mateix director en la roda de premsa.
Tan bon punt acaba la pel·lícula, amb una última mitja hora d’un virtuosisme com fa anys que no se’n veu, un surt amb la il·lusió renovada, així com amb una confiança respecte al cinema i la seva prestació gairebé teocràtica. Perquè potser és veritat que l’espectador s’està diluint i, al mateix temps, convertint-se en usuari i consumidor, com si el cinema fos un centre comercial o un supermercat. No obstant això, mentre hi hagi pel·lícules amb el compromís lingüístic, formal i semiòtic com la de Cerrar los ojos, sempre hi haurà un port i una illa, com si es tractés d’Ítaca, per aquells que creuen que el cinema és alguna cosa més que un simple entreteniment.
Adrià Allande Gonzàlez
