Moltes pel·lícules del gènere de terror aprofiten els problemes de la infància com a rerefons on fa aparició un monstre, assassí, amic invisible (podeu continuar la llista…). Sovint són els problemes d’acceptació, el bullying o les inseguretats pròpies d’aquestes edats les que activen els fantasmes o el terror (que poden rebre o exercir sobre els altres). És a partir d’una por que el monstre interactua amb la víctima. La gran pirueta de guió de Cerdita és aconseguir quadrar, en un sol film, slasher i una denúncia per grassofòbia i sortir-se’n satisfactòriament i fer contents als fans del gènere sense oblidar el missatge.
La protagonista de Cerdita és Sara (que interpreta genialment Laura Galán). Aquesta passa l’estiu amagant-se de les seves companyes que l’insulten pel seu sobrepès. Casualment, les vides d’un psicòpata assassí i de la Sara coincideixen i empatitzen (es podria parlar d’amor inclús) i les noies bullys són segrestades (i alguna coseta més extra). Qui hagi vist el curt Cerdita (2018) ja es pot imaginar com Carlota Pereda, la seva directora i guionista ha aconseguit que el resultat sigui bastant satisfactori i un pel sinistre (no ens enganyem). El truc, i no fem spoiler, ja que el film ens ho explica des del començament, és fer coincidir les dues trames de manera que, com a públic, estem al costat de la protagonista, però patim pel que està succeint amb les noies desaparegudes.
El tema de la grassofòbia no és només anecdòtic al film. A la primera part, sobretot, és un aspecte realment inquietant, per no dir indignant. De fet Cerdita, el títol del film, és l’insult que es fa servir constantment contra la protagonista. Però també no deixa de ser una idea poètica que remet al conte tradicional d’Els tres porquets (en aquest cas, la família al complet). El film posa sobre la taula que els culpables d’aquesta situació són tots els membres de la comunitat, ja sigui per ser els assetjadors, els amics per no fer res i la família per no voler-lo reconèixer.
Com ja s’ha indicat, Cerdita parteix d’un curt guanyador d’un Goya. El que ha fet la seva directora és ampliar-lo per oferir una mica més de context i crear nous personatges importants com ara la família de la Sara, la divertida parella de policies (pare i fill), les famílies i la seva hipocresia. D’aquesta manera el film és també un retrat costumista dels calorosos dies estiuencs, la gent de poble i els seus accents, la fauna de les piscines locals… Tot retratat amb un cert pintoresquisme extremeny. Per aquest motiu un dels grans encerts del càsting és que compta amb Carmen Machi com a mare de la protagonista i amb Richard Holmes, que ha sabut crear un assassí tant seductor com sàdic.
Veredicte
El millor: la combinació de denúncia i diversió slasher.
El pitjor: que no deixa de sonar a pel·lícula americana amb psicòpata rural.
Nota: 7
