“Si a la vida tens molta mala sort, pots veure l’infern”

- Advertisement -

Caye Casas és el director terrassenc, que es va donar a conèixer amb Matar a Dios (2017), codirigida amb Albert Pintó (Nowhere, 2023), i ara ha dirigit en solitari La Mesita del Comedor, una petita producció, que s’ha convertit en la pel·lícula de gènere actual amb més premis a escala mundial. Parlem en exclusiva amb el cineasta català i l’experiència que ha estat rodar un film tan difícil i inclassificable.

La Mesita del Comedor
La Mesita del Comedor

- Advertisement -

26 guardons en 28 festivals nacionals i internacionals. Quina mitjana!
Encara no ens ho creiem. Estem contentíssims. Ja és molt difícil que als festivals et seleccionin, perquè es presenten moltes produccions, però si a sobre et donen premis és molt bèstia. La Mesita… ens està donant moltes alegries. I quan es reconeix el teu treball, tant aquí com a fora, et reconcilies amb vida.

“Inaugurar el TerrorMolins d’enguany va ser un orgull i una festa absoluta, i sempre estarem agraïts”

- Advertisement -

Fins ara, la resposta de públic i crítica ha estat molt positiva…
Sí, la veritat, ha estat espectacular. I un dels fets que m’ha sorprès més ha estat tots els premis de públic que hem tingut a molts festivals de països molt diferents, tot i ser una pel·lícula tan incòmoda. Que el públic et premiï el malament que ho ha passat m’ha sorprès molt i és d’agrair.

Tot i això, malauradament, la cinta està tenint molt poca distribució…
Ja sabem que el panorama de la indústria del cine aquí a Espanya és el que és. És molt complicat estrenar, si no ets o un blockbuster o tens una gran productora darrere. I, si ets un projecte independent i low cost com el nostre, encara és més difícil. I, si això li sumem que sigui una pel·li com La Mesita… que és ‘superarriscada’ i ‘supermalrollera’, les distribuïdores es caguen a sobre. Al final, hem hagut de tirar per l’autodistribució, començant per pocs cinemes, però intentant-los cuidar-los molt i aconseguint una bona mitjana d’entrada. I, a partir d’aquí, anar creixent, sobretot amb el boca-orella i l’ajuda dels mitjans, ja que amb publicitat no ens podem gastar massa, per no dir res. El més important és que el film arribi a com més gent millor i es vagi fent gran.

Com va sorgir la idea de La Mesita…?
La font d’inspiració no la puc dir, perquè seria espòiler. Però, el que teníem clar, la coguionista Cristina Borobia i jo, és que volíem fer una pel·lícula de gènere, però que no fos pròpiament de terror, on no hi hagués cap mena de monstre o assassí, sinó el que fa més por, que és la crueltat del destí a la vida. És una pel·lícula molt cruel, sense artificis i fugint dels clixés del cinema de terror, i, a partir d’aquí, veure la reacció de la gent, que saben que el que mostrem és molt real i que li pot passar a qualsevol de nosaltres. 

La Mesita del Comedor
La Mesita del Comedor

Per tant, de comèdia negre, com Matar a Dios, no té res, oi?
Ni de bon tros. Realment, és una pel·lícula inclassificable, però és més una tragèdia amb punts d’humor ‘ultranegres’, que provoca moltes contradiccions i conflictes dins la ment de l’espectador.

“La meva marca d’autor sempre ha estat l’humor negre, però ara he tirat més cap a la tragèdia negra”

Quins diries són els teus referents cinematogràfics a l’hora de crear o inspirar-te?En tinc molts, com tots els que ens dediquem al cinema. En el cas de Matara a Dios, molta gent la comparava amb els primers treballs d’Álex de la Iglesia. A La Mesita…, en canvi, m’han dit que té punts de contacte amb La Soga de Hitchcock per com treballo la tensió, però jo no l’he tingut de referent. Si hagués de parlar de directors que m’han influït més en el meu treball, alguns han estat Todd Solondz (Happiness, 1998) o Michael Haneke (Funny Games, 1997), que fan un cinema políticament incorrecte i ple de crueltat, que provoquen molts sentiments i emocions. Pots fer terror sense fer una pel·lícula de gènere.

Només una localització i un rodatge exprés, tot un repte…
Així és. La major part de l’acció transcorre al pis que ens va deixar una amiga meva, que se l’havia acabat de comprar i ens va donar un mes per rodar-ho tot, abans de reformar-lo. La clau va ser disposar d’un equip tècnic i artístic petit, i tenir-ho tot molt ben planificat, començant per un bon guió il·lustrat, que a mi em surt de franc, sent dibuixant com soc. Si ho tens tot al cap, tot és molt més senzill, tot i els problemes o imprevistos que puguin sorgir durant el rodatge. El cinema és un treball en equip al 100%, i això ha estat clau en els meus projectes.

Pel que fa al cast… Repeteixes amb David Pareja com a protagonista i d’altres secundaris com Itziar Castro, Josep Riera o Eduardo Antuña, i afegeixes una gran coprotagonista com és Estefanía de los Santos.
Ha estat un luxe poder treballar amb ella. Sempre he admirat molt el seu treball i vam tenir la immensa sort de comptar amb ella, ja que quan li vaig oferir el projecte estava treballant a Mèxic. Però, li va agradar tant el guió que va dir que sí, tot i que al principi li va semblar una bogeria. Realment, això és el que la va atraure del projecte. 

- Advertisement -

La Mesita del Comedor
La Mesita del Comedor

Com ha estat això de rodar per primer cop en solitari?
Molt bé, la veritat. El meu codirector fins a la data, Albert Pintó, no podia col·laborar amb La Mesita… perquè està en altres projectes, i jo vaig decidir tirar endavant la pel·lícula i continuar picant pedra per fer-me un lloc dins el cinema d’autor de gènere. Espero que la meva tercera pel·lícula pugui comptar amb més recursos i suport públic, tot i que el cinema de gènere aquí no ho té gens fàcil.

Preveieu alguna nominació als Goya o Gaudí?
En absolut. A les respectives acadèmies, només es nominen unes 15 o 20 pel·lícules, que són les que tenen distribució. I nosaltres estem a la cua, ja que és molt difícil que els acadèmics les vegin i els grans mitjans se’n facin ressò. Aquesta no és la nostra lliga, però tant de bo sigui així en el futur. Tot depèn dels teus partners.

Projectes de futur o encara és aviat per parlar-ne?
Ara mateix tinc entre mans tres o quatre nous treballs. Però, em costa molt aconseguir l’oportunitat de fer una pel·lícula com Déu mana. Guanyar el darrer Sitges FanPitch Feature Films potser ens dona l’oportunitat d’aixecar un projecte amb la productora argentina Ventana Sur. A veure si hi ha sort… 

“Tot i que anem per tot el món amb el nom del cinema espanyol i català, a l’hora de la veritat la indústria d’aquí no ens fa ni cas, i això fa mal”

Molta merda a tots els nivells!
Molta merda i molts contactes. I els mitjans especialitzats, com el vostre, també ajuden molt. Quan estic de ‘bajón’ llegeixo algun article positiu i m’aixeca l’ànim.

Més informació…

‘La mesita del comedor’: el malson està a casa

- Advertisement -
Jordi Sardiña
Periodista, professional, des de 1999, cinèfil, passional, des de tota la vida, ja que el cinema l'ha acompanyat sempre, tant en els bons com en els mals moments. La seva trajectòria laboral no sempre ha estat lligada al Setè Art, perquè s'ha guanyat la vida com a consultor de Màrqueting-Comunicació en diferents empreses de sectors diversos. Col·laborar amb 'El Cinèfil' li permet transmetre tot el que ha après i continua aprenent veient cinema. Llarga vida a la pantalla gran (i petita)!

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents