“El cinema ha de ser un espectacle de masses o senzillament, no serà”. Aquestes eren les paraules de Pere Sallent, el responsable dels Cinemes Full HD i l’Splau de Cornellà, en una de les nou ponències accessibles digitalment des de la publicació en paper Els Futurs de l’Audiovisual. En la darrera dècada, el país ha perdut 622 sales de cinema segons un informe fet per la Federació Espanyola d’Exhibidors Cinematogràfics. Els cinemes, a poc a poc, per a superar la sotragada, s’han anat replantejant com a centres neuràlgics de la cultura, programant festivals, premières, visites dels directors… És un model que funciona especialment bé en els pobles petits, però que no convenç tant als exhibidors de les grans ciutats on la despesa es fa en begudes i crispetes.
L’afluència a les sales és la punta de llança de la indústria del cinema de cada país, que cada cop es veu més restringida en la seva capacitat de fer una programació plural i diversa a les sales, per la pressió oligàrquica exercida pels grans estudis. Les cinc principals majors aporten el 70% de les cintes que veiem a les sales. Una mesura proteccionista del nostre cinema podria ser limitar l’espai a la promoció de les pel·lícules de les majors, i una altra, determinar espais que publicitin exclusivament cinema europeu. També es contempla una oportunitat per posar incentius fiscals a les empreses que vulguin col·laborar a la distribució de cinema, com és el cas a EUA.
“Catalunya compta amb la capacitat per esdevenir una potència cinematogràfica com ho és actualment, per exemple, Canadà”, això és el que afirma la revista Els Futurs de l’Audiovisual editada per Mònica Garcia Massegué i si la indústria s’ha de tenir en compte com un sector estratègic. Hi ha un espai per la direcció femenina a l’estat que no s’havia vist fins ara i la revolució tecnològica ha permès l’existència de pel·lícules de baix cost amb equips de dues o tres persones. Malgrat això, la revolució tecnològica també ha estret el coll d’ampolla a la distribució de les empreses de mida mitjana que ara depenen d’un seguit de plataformes VoD que aclaparen el consum. Moltes produccions ja no pressuposten un circuit domèstic en DVD o Blu–Ray. Moltes d’aquestes són les reflexions de Els Futurs de l’audiovisual, tercera publicació de l’Associació de Productors Audiovisuals de Catalunya presidida per Albert Serra. Arriba després de Quant val una pel·lícula?, que compta amb una segona edició.
Els futurs de l’audiovisual, en plural, evoca a les perspectives de tots els diferents engranatges del sector i recull les conclusions de jornades i taules rodones de la indústria que han tingut lloc entre 2018 i 2019. Els de la PAC són uns mestres productors, ja que en el marc del Festival de Sitges 2019 són capaços de vendre un producte ben perfilat en forma de revista com a “un projecte que ha d’escapar a les cobertes”. El principal objectiu de la publicació és defensar l’audiovisual com a activitat econòmica regulada i estable que genera llocs de treball. El cinema representa el 10% del PIB espanyol lligat a cultura. La PAC convida a concebre els recursos destinats a l’audiovisual doncs, com a inversió pública i a tenir en compte al cinema dins el model d’estat com ho fa França.
Les propostes i plans d’acció per a la utopia cinematogràfica són ben diverses i estimulen la imaginació. Potser es poden actualitzar les sales perquè puguin fer projeccions des de streaming? Seguir produint experiències expandides de tota mena com el 3D, el 4D o l’Imm Sound de Lo Imposible? Fins i tot podem donar espai a l’autonomia per la producció i mercat local de pel·lícules, estrenes simultànies o crispetes amb gust de llima, ja que abans que res, anar al cinema és una experiència social i una opció de lleure.
