Es diu sovint que “el llibre és millor que la pel·lícula” i semblaria que en aquesta secció he de venir i contradir-ho, però, no ho faré en aquest cas. Carta d’una desconeguda, una breu novel·la d’Stefan Zweig (1881-1942) va ser la primera obra que vaig llegir del desaparegut autor austríac i la que va fer que m’aficionés a les seves narracions. L’escriptor sap com explicar històries aparentment senzilles amb una gran sensibilitat, copsant tots els detalls, i mostrant com petits detalls poden canviar el curs de tota una vida. Una mirada, un gest, una paraula són suficients per fer girar un destí, i Zweig ens ho demostra.
Carta d’una desconeguda, publicada el 1922 i que anys més tard, cap al 1948, inspiraria una pel·lícula amb el mateix nom, explica com l’amor es pot mantenir al llarg dels anys, dels desenganys i del dolor. Una dona envia una carta a un famós novel·lista. Ella l’ha estimat des que era una nena, ell, però, no en sap ni el nom. En diferents ocasions s’han trobat, però ell, un escriptor bohemi i triomfador, mai li ha donat una atenció especial. Per a ella, en canvi, ell ha estat el motor de la seva existència, el rumb que ha guiat les seves accions. La protagonista és capaç de sincerar-se en una missiva que comença dient “A tu, que mai no m’has conegut” , que ens deixarà el cor glaçat o a cent per hora segons el fragment, en la que li explica la història que els ha vinculat, tot i que només ella n’hagi estat conscient.
La pel·lícula, dirigida per Max Ophüls i protagonitzada per Joan Fontaine en el paper de la dona, es concedeix algunes llicències en el guió i difereix en alguns moments de la novel·la, però en general manté l’essència. Cal destacar el paper de Fontaine mostrant-nos una dona enamorada, sensible, somiadora, que es resisteix a oblidar a qui considera l’amor de la seva vida. El film, que sap mantenir el ritme i captar-nos l’atenció tot i l’aparent senzillesa de l’argument, no arriba al nivell d’excel·lència de la novel·la, però compta amb unes bones interpretacions, uns bons diàlegs i un bon guió. No puc evitar recomanar primer llegir la novel·la, i després, veure’n el film. Però, compte, és molt possible que us enganxeu a Zweig!
Stefan Zweig, nascut a la capital austríaca i de família jueva, va ser un prolífic escriptor, admirat i exitós ja en vida. La seva extensa obra compta amb assaig històric, biografies i sobretot, novel·les, com Viatge al passat, Por o La impaciència del cor, entre d’altres. L’auge del nazisme el va obligar a fugir de la seva estimada Viena i instal·lar-se amb la seva segona dona al Regne Unit. Allà hi viuria poc, la falta de sol i de bons amics va fer que marxés cap a Nova York i posteriorment a Brasil, en concret a Petrópolis, on va viure fins que es va llevar la vida, també amb la seva esposa el 1942.
La destrucció d’Europa amb la guerra, l’exili forçat i la seva por a envellir es diu que el van portar a acomiadar-se del món. Quan van trobar la parella morta, al costat, hi havia una llarga nota que concloïa amb el desig cap als seus amics que “visquessin per veure com torna a sortir el sol després d’aquesta llarga nit”.
