Si l’estètica és sentiment, Armand Rovira es troba a l’art per l’art, a l’esteticisme més pur. Cartas a Paul Morrissey, des del blanc i negre i el clarobscur al doblatge és una pel·lícula que ha nascut vella i subversiva. El format epistolar, traduït en narracions en llengua estrangera ens porta a l’atmosfera cinematogràfica acollidora de Bresson. Se succeeixen, en diferents idiomes, per adreçar-se al director de cinema, com si la visió del director filtrés la seva existència, posant de fil conductor la natura homenatgística de la cinta. La carta de Saida Benzal (dirigida i interpretada per ella mateixa) recorda als vampirs de Sangre Para Drácula, als espasmes de la set de sang amb el subtext eròtic i abstinència narcòtica, amb les llums i ombres expressionistes pròpies de la tradició vampírica clàssica. Un espectacle rítmic i cíclic de mirades.
El narrador més inesperat és el vertader i contracurtural Joe D’Alessandro (l’únic cameo real), actor fetitx de Morrissey, que es manifesta sobre les drogues com a estil de vida en un format curt i directe en voice over. També destaca Olena Wood, la tragipatètica història de la més jove de les actrius de Chelsea Girls, pel·lícula pòdium de Warhol, que comparteix les seves pors sobre fer-se gran i no arribar a filmar mai més cap pel·lícula, perseguida per una de les escenes claus de el Crepúsculo de los Dioses on Gloria Swanson enfronta els seus deliris: “Els fans encara m’estimen!”.
Les idees que constitueixen les cinc parts de Cartas s’engloben al realisme màgic, una atmosfera incrementada per la incidental música de serra i arquet (i Joe Crepúsculo, i François Hardy… La pel·lícula vol viure a cavall dels 60 i el New Wave).
Combina la narració i l’esteticisme experimental amb la cinta-riu. La banda sonora és una riera arrossegadora, cristal·lina i hipnòtica. El curt Hoissuru (2017) és recollit com a última carta sobre una noia turmentada per una freqüència de so inaudible que li provoca dolors, amb aquella càlida escena a la manera de La Jetté de Marker. Hi ha històries més calderianes com la d’Olena, que demana un nòvio per teletenda (aquella objectificació de l’home que combatia la femenina a The Factory). I encara ens deixem l’alemany Udo Strauss que se’n va a Madrid a retrobar la fe en Déu i acaba al Valle de los Caídos. L’emplaçament irònic deixa lloc, però, per a un lleuger diàleg que es respira d’un altre temps, amb unes interaccions pròpies de la Nouvelle Vague, explorant sempre que és possible el recurs de la doble pantalla.
Cartas a Paul Morrissey és una pel·lícula amb 5 anys de rodatge, a causa de l’escassedat de la pel·lícula de 16mm. També, per raó de preu, sovint feien servir rodets caducats. Cartes a Paul Morrissey és una pel·lícula de llenguatge, una pel·lícula per a festivals. Malgrat tot, també podreu veure-la a sales d’assaig per al públic més intel·lectual.
