Nanni Moretti, l’autor de Querido Diario (Caro Diario), i un dels directors més personals del cinema italià, ha tornat amb Tres pisos (Tre piani), on mostra la seva confusió personal sobre el món en què viu. A 68 anys confessa que no entén res del que passa entre pares i fills. Experiència personal?
Tres pisos és originàriament una novel·la d’un autor israelià, que passava a Tel-Aviv. Moretti l’ha traslladat a un Milà actual, però conserva el seu interès per les relacions familiars i especialment entre pares i fills. I mostra també que potser no les entén massa. És un ambient burgès on tothom té la vida assegurada. Jo tinc la teoria de què, els directors que interpreten ells mateixos un paper a les pel·lícules que dirigeixen, converteixen els seus personatges en l’explicació de les seves intencions. AlfredHitchcock és un cas a part que només feia cameos per pur divertiment, però si mirem les obres d’alguns d’aquests directors, trobarem que interpreten a autèntics alter egos seus, convertits en essencials per saber què volen dir.
Aquí Moretti fa de jutge i pare d’un fill a qui anul·la la seva personalitat i és qui desencadena tot el conflicte. Moretti jutja i dona les claus. Es pot dominar sense semblar-ho, de forma subtil, sense estridències, sense que es noti. Si és certa la meva teoria, Moretti assumeix que se sent perdut en les relacions pares-fills i mostra les pors o responsabilitats de tenir fills en la societat actual. Treu molt partit de les situacions originals i, sobretot de les actrius. Els homes som autèntiques joguines en mans de les dones.
Moretti ha fet un melodrama tradicional, amb històries que s’entrecreuen, però sense caure en excessos. Ha perdut gran part de la ironia i sarcasme que el van fer famós i ha deixat de costat les connotacions polítiques. L’interessa molt més la part humana de la situació. No és el Moretti de La habitación del hijo (La stanza del figlio), si no que és un Moretti més mesurat, més conservador, més realista, més vell. El pas del temps no perdona.
