today-is-a-good-day

‘Carnival Row’: un fulletó amb putes fades immigrants

- Advertisement -

Carnival Row és el Raval de White Chapel, un carrer on s’aplega tota l’escòria d’un Londres modernista alternatiu anomenat El Burgo. Hi viuen fades, faunes, nans i centaures desplaçats per la guerra al món humà, que viuen repudiats per una forta xenofòbia. Els faunes tenen fama de servents. Les fades, de prostitutes. I amb un inici tan impactant com la persecució i el naufragi d’un grup de fades refugiades és fàcil veure per on va el discurs a través del desprestigi de bèsties tan fantàstiques: és talment com si parlés les mateixes paraules del mestre Zygmunt Baumann en què el primer món és l’origen de la desgràcia del tercer per molt que aquest guardi les seves muralles.

El pilot posa molt de zel en aquesta idea, sense massa originalitat o complexitat, establint la fada Vignette (Cara Delavigne) com l’emigrant que haurà de sobreviure malgrat les injustícies d’aquesta societat democràtica, i en Philo (Orlando Bloom) com a coprotagonista, inspector de policia que té una empatia especial amb els nouvinguts i que condueix tota la trama policíaca amb poca habilitat deductiva (l’assassí el persegueix a ell més que no pas a l’inrevés).

Mitologia intermitent

- Advertisement -

L’opening de la sèrie i el seu títol volen suggerir-nos que serà una “fira de monstres”, però la sèrie falla en el moment de meravellar quant a mitologia. Potser demanem molt per una primera temporada, però a més de l’ocasional forat de guió (aquell llibre que sobreviu un naufragi), les normes que regeixen el món semblen ser incompletes o intermitents: hi ha masclisme històric en aquest Londres? Com resolem el tema del color de pell en aquest món xenòfob? Quina és la religió? Es pot, o no, matar una criatura immortal?

- Advertisement -

I no es tracta que el guionista estigui tranquil de saber la resposta, ni de revelar-ho en el capítol sisè, això és fer-se trampes al solitari. Es tracta que l’espectador no ho rebi amb confusió o, en el pitjor dels casos, com una incongruència. El monorail que cobreix transversalment el Row deixa d’aparèixer al tercer episodi, i les figures del particular Sant Crist del burg apareixen quan és convenient per guió i no se’n torna a saber res. Es tracta que en una ambientació consistent, aquest fons suggeridor sempre hi sigui.

Comparacions odioses

Es fa difícil no comparar-la amb Penny Dreadful, una altra fantasia situada també al Victorià industrial, amb punt d’inici amb Jack l’Esbudellador. El de Penny Dreadful és un Londres tan marcadament naturalista com submergit en els dimonis de la literatura gòtica. En els dos primers episodis dirigits per J.A. Bayona podem veure un Londres castigat per l’opi, on la prostitució té conseqüències reals com la tisi, on el passatemps és l’espiritisme, on el neocolonialisme ha portat un moment de fama per exploradors i egiptòlegs.

Carnival Row també té un Jack l’Esbudellador. En aquest cas el Demogorgon de torn, una criatura d’Eldritch. I també hi ha, però no té res a veure, una secta que adora Déus remots sense aprofundir en la literatura: és una excusa per recordar i deformar la radicalització del Daesh, evidentment, si el tema els interessés haurien fet un Le Jeune Ahmed dels Dardenne. Al cap i a la fi l’únic que pot prometre Carnival Row és una pretensió de crítica, un conte de fades social. Massa fantasia ens evadeix si no sabem fotografiar-la sense floritures.

I és que l’estètica de Carnival Row pot passar per la sensibilitat de Guillermo del Toro, com bé ho feia Penny Dreadful amb escenes que ens transporten a The Strain. I en el cas del Row el que es nota és la seva deserció com a productor executiu en una sèrie descomboiada que es confon per semiepisòdica fins al seu migpunt i que no acaba de guanyar interès fins a la cinquena hora.

A poc a poc, la sèrie va prenent tons fincherians, especialment amb la incursió del director Andy Goddard, qui és l’únic que aconsegueix donar una reconfortant seriositat, cedint el relleu a un episodi final que a moments recau en els girs més típics d’una telenovel·la. Una telenovel·la entretinguda, però a la fi una telenovel·la.

Qui diu amor, diu sexe

Si vols fer una sèrie política, més et val ser un Aaron Sorkin. Ja hem pogut comprobar que l’auge de la ultradreta és l’esperit del moment. The Handmaid’s Tale ha especulat intensament sobre la distopia de dretes. Years and Years va portar-nos el drama de les pasteres al primeríssim món Britànic. En la fantasia urbana, Bright havia portat el conflicte racial americà al món fantàstic. Però és dificil lligar una crítica política d’esquerres amb el gust per el que és burgès, des d’un punt de vista blanc i heterosexual. I aquesta queixa tan arbitrària la faig per la incapacitat de mostrar les històries d’amor com a res més enllà del sexe mentre es passa de puntetes per l’homosexualitat, les drogues, les malalties contagioses i tot el que és incòmode. I aquell sexe que veiem no és un sexe luxuriós del que es veu a Roma, Joc de Trons o HBO en general, sinó que passen ja per polvos exòtics, l’abc del racisme que se supera per l’objectificació sexual. Seran els guionistes de Carnival Row tan progressistes com volen semblar?

Veredicte

Agradarà: si ets noieta que ha vist la fada Campaneta tota la vida i et preguntes com l’interpretaria una supermodel amb mal caràcter, si vas créixer mirant l’Orlando Bloom, si et sents elevat/da escoltant l’anglès en un accent fi i t’agraden les intrigues amoroses amb una mica de poti poti màgic vistos.

No t’agradarà: precisament, si ets un lector culte dels desaprofitats Lovecraft, Conan Doyle, Jules Verne, Agatha Christie o fins i tot els germans Grimm… I segurament, si ets antifa tampoc.

- Advertisement -

La nota: 6

Enganxòmetre: 6

- Advertisement -
Zep Armentano
En Zep Armentano és jugador de quidditch retirat i mil·lenial acomplexat. S’alimenta de cinema i anime, passa llargues hores a Twitter. Llicenciat en Comunicació Audiovisual, Armentano és operador de càmera, periodista i editor de vídeo. Col·labora amb diverses publicacions, entre les quals 'El Cinèfil'.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents