Ja que recentment vaig suggerir-vos cinc films de terror amb marca catalana, he aprofitat per fer també una petita recerca sobre un curtmetratge fortament arrelat a la nostre cultura que, probablement, sigui el més original que hi trobareu per les xarxes i festivals. Cargols!, de Geoffrey Cowper (2015, Tercer Grado), és un projecte de terror que vol indagar en aquell sentiment d’amor pur que se sent cap a la primera persona de la qual t’enamores. Ara bé, ho fa a través d’uns cargols gegants amb ganes de devorar tot allò que els passa per davant.
Va estar estrenat a la secció oficial del Festival de Sitges al 2011. Ha tingut un ampli recorregut per festivals, guanyant el premi del públic al BoneBat “Comedy of Horrors” Film Festival al 2012, i guanyador del premi a la millor direcció al Festival Internacional Òpera Prima en curt de Granada.
Hem pogut parlar amb el director per poder deixar-vos algunes declaracions cap al projecte i perquè, d’altra banda, el pugueu gaudir com cal.
- Com va sorgir la idea del projecte?
Cargols! és el meu projecte de final de carrera de l’ESCAC. Era l’últim curs i havíem de presentar diverses idees per fer el treball final. En vaig presentar unes quantes però cap va quallar. Fins que un dia sortint de festa amb els amics per Terrassa va sorgir la boja idea de fer una història amb cargols que semblessin monstres, un curtmetratge sobre cargols gegants assassins. Per sort va ser ben rebuda pels professors i el vam tirar endavant amb èxit.
- I per què cargols gegants?
Realment soc un fanàtic del cinema de Hollywood. Em tornen boig les pel·lícules dels anys vuitanta però també m’encanten les dels cinquanta; Taràntula (1955, Jack Arnold), El increible hombre menguante (1957, Jack Arnold), etc. I els cargols gegants mai els havia vist, i és molt característic de Catalunya i era un repte. Mai m’he obert a un cinema purament dramàtic i realista, però amb Cargols! sí que em vaig llençar a intentar donar un significat profund a una història a partir d’una història d’amor, del primer amor. Amb el que et retrobes i vols tornar a aconseguir. El meu tutor, Lluís Segura, em va ajudar a projectar aquest sentiment que tenia amagat a dins meu.
- Llavors, diries que Cargols! és un projecte més aviat personal que comercial?
Em flipa el cinema comercial. No vinc d’una família rica ni amb una que tingui contactes dins de la industria, per tant sempre busco fer projectes poc experimentals i que tinguin una recompensa econòmica o que pugui cobrir les despeses. M’agrada moltíssim el cinema de Hollywood, és el que més m’evadeix. Els blockbusters i la sèrie B són potser el tema més estètic del curt, però hi ha també una catarsi personal. Perquè jo volia tornar amb el meu primer amor, recuperar-lo, perquè encara estava enamorat d’ella. Li volia demostrar amb actes que l’estimava, i li vaig dedicar el curt quan en aquell moment m’estava rebutjant. És una història molt sentimental en el fons. De fet, ara mateix aquell primer amor és la meva parella actualment i estem promesos. Al final va ser un happy end.
- Quin és el missatge que volies transmetre amb Cargols!, doncs?
Que l’amor es demostra amb fets i no amb paraules. La veritat és que era un missatge que en el fons m’estava enviant a mi mateix, si sents quelcom per algú, digues-li. Has de lluitar per qui estimes. El protagonista està solter, al curtmetratge, però vol conquerir la noia que estima i li agrada. Quan estava muntant el curt encara no estava amb la meva actual parella i volia acabar quan el camió s’estampa i el noi mor en l’explosió, perquè els finals determinen molt el significat de les pel·lícules o curtmetratges. I quan finalment vaig aconseguir tornar amb ella vaig fer que acabés amb el petó dels dos personatges principals. Crec en l’amor i en que la gent ha de lluitar pels seus somnis o per la persona qui estimen. I les disculpes a temps són molt importants. És el meu projecte més sincer.
- Tractant ara temes més de gènere, Cargols! tracta diversos subgèneres; comença com una mena de slasher però deriva cap a vies més properes a les de una monster movie. Com catalogaries el teu projecte?
La història em va demanar que mesclés gèneres. Sobretot al principi per presentar el cargol gegant. Era un pròleg que no ve a sant de res, però servia per presentar el to del curtmetratge i el modus operandi del cargol. És una escena molt necessària en el fons.
- Quines pel·lícules de gènere t’han inspirat per dur a terme el projecte?
D’alguna manera vaig tirar molt de Back to the Future (1985, Robert Zemeckis). M’encanta la trilogia però com la primera no n’hi ha cap. És un pel·lícula que es pot veure reflectida sobretot en el tractament del color. I, com et comentava, Taràntula (1955, Jack Arnold) és se’ns dubte un referent directe, igual que Them! (1954, Gordon Douglas). Així com El increíble hombre menguante (1957, Jack Arnold), El ataque de la mujer de los 50 pies (1958, Nathan H. Juran) —i el seu remake—, i moltíssimes més que potser em penedeixo de tenir a casa. Fins i tot hi ha un homenatge a Terminator amb una roda envoltada de foc. També hi ha altres homenatges inconscients, com a Shawn of the Dead (2004, Edgar Wright) en un petit diàleg que un dels personatges li diu al protagonista: “tranquilo, no es el fin del mundo”. És inevitable tirar d’altres pel·lícules, conscientment o inconscientment.
- Deixant ara Cargols! de banda, vas debutar al 2015 amb un thriller, Tercer Grado. Tens projectes nous entre mans?
Sí, acabo de fer ara mateix un videoclip per encàrrec pel Doctor Prats on es tracta el tema del bullying escolar, no és que jo hagi patit mai bullying en sí (encara que alguna pallissa a l’escola m’he emportat) però vam poder posar un drac gegantí en 3D. Cargols! va ser un punt clau perquè pogués dirigir aquest projecte pel tema del tractament de monstres gegants. I en qüestió de llargmetratges, en tinc un entre mans per rodar aquest estiu. És una comèdia romàntica que es rodaria a Perú i Nova York, una co-producció. És un film que encara hem de tancar, espero que tiri endavant. També tinc diversos guions de curtmetratges presents. El que més m’agradaria és un d’una família endogàmica de deformats que viu a Montserrat. Un estil Las colinas tienen ojos (1977, Wes Craven) o Deliverance (1972, John Boorman). Però no em vull precipitar a fer les coses com un boig, prefereixo tenir-ho tot més planejat i enllestit i que em pugui donar una recompensa econòmica.
Aquí podeu fer un cop d’ull al curtmetratge:
