Que uns invasors dèspotes emprin la por, l’amenaça i l’esclafament social com a mesures per anar a la seva mentre exploten/roben els recursos i la riquesa de la zona envaïda és un fantasma, un malson, una espasa de Dàmocles que turmenta les societats lliures i democràtiques. Però també és una realitat per a d’altres zones del planeta, de vegades de manera palesament evident, d’altres amb l’ús tergiversat de la història i de la memòria, sibil·linament, (sobretot si la invasió s’esdevingué fa segles o moltes desenes d’anys enrere), tot intentant desdibuixar l’argumentari de la resistència (a la qual se la vol pintar gairebé com a terrorista de cara a l’opinió pública) per finalment, si cal, aplicar el mateix ús de la força. Aquesta estalvia haver de rumiar i donar explicacions, sobretot si no n’hi ha per on agafar-les, més enllà de l’evident afany d’apoderar-se del que no és propi i enriquir-se gràcies als envaïts, a qui, per cert, se’ls intentarà convèncer com sigui que amb els invasors, que es presenten a si mateixos més aviat com a salvadors, s’està millor perquè són els teus amics i ho fan pel teu bé, i que és preferible que no pensis gaire que ja ho fan ells per tu. I si penses, que sigui sempre d’acord amb el que pensen ells.
Els nord-americans Rupert Wyatt (Rise of the Planet of the Apes; The Escapist; The Gambler; la sèrie The Exorcist) i la seva dona i coguionista Erica Beeney fan ús de la ciència-ficció per reflexionar sobre tot això, còmodament i sense comprometre’s, tot imaginant que els invasors són alienígenes, igual que s’ha fet sempre per dir veritats que poden molestar els interessats. Com a americans, i si ens creiem, i ells es creuen, que Estats Units és un món lliure i democràtic, no fan sinó recrear aquell fantasma que dèiem amenaça llurs llibertats i drets permanentment. Wyatt diu que van pensar en el nazisme o l’stalinisme a l’hora de cercar uns referents per a aquests alienígenes, però potser no caldria remuntar-se tan òbviament lluny. El curiós és que el guió de Captive State va començar a prendre forma quan tot just Obama entrava a la Casa Blanca, i el rodatge el van poder tirar endavant el 2017, ja amb Trump; el sentiment de l’equip va ser que una realitat dèspota començava a treure cap als Estast Units i el film s’adia amb la sospita.
La pel·lícula s’inicia un bon dia de 2016, quan unes naus d’alienígenes arriben a la terra i ràpidament posen sota jou la humanitat sencera. Mentre la mantenen en un estadi tecnològicament previ a la digitalització (que la incomunica entre si, a banda de prohibir els llibres) imposen els seus legisladors, exploten els recursos i s’apoderen de l’economia i del govern. Només queda treballar per a ells o rebel·lar-se. Ràpidament, el relat salta al 2025, nou anys després de la massiva invasió. Els personatges principals són William Mulligan (John Goodman), un detectiu de la policia que intenta desbaratar les accions de sabotatge dels rebels, d’acord amb les ordres dels alienígenes, en allò que s’entén com un col·laboracionista; Rafe Drummond (Jonathan Majors), el cap dels rebels; i el seu germà, Gabriel Drummond (Ashton Sanders, conegut per ser a Moonlight); als quals s’hi suma, amb una aparició malauradament breu, l’excel·lent Vera Farmiga tot encarnant Jane Doe (és a dir, ‘una qualsevol’) antiga professora universitària que ara exerceix la prostitució, i que sembla tenir alguns secrets i una relació especial amb Mulligan. Aquest sap que el jove Gabriel s’apropa als rebels, i l’amistat que tenia amb el pare del noi, company seu a la policia, l’obliga a protegir-lo i a evitar que tingui embolics: els rebels en preparen una de grossa per intentar desbaratar el control dels invasors. Wyatt assegura haver tingut molt present Jean-Pierre Melville, qui va ser a la resistència francesa, i particularment el seu film L’armée des ombres, immens film amb Lino Ventura sobre el tema.
Captive State evoluciona per llocs ja molt transitats, i fins i tot caldria admetre que el dibuix dels personatges és molt superficial. A això s’hi haurien d’afegir alguns moments confusos que de vegades fan que el film trontolli. El que també trontolla volgudament, de vegades, és la càmera a l’esquena tot oferint unes escombrades en moments d’acció d’aquelles que maregen i que s’han posat tan de moda, i que odiem. La posada en escena amb llum plomissa i l’ambient hivernal recorda en certa mesura al Wyatt de Rise of the Planet of the Apes, per tant, en ser un món distòpic, amb barris de gran pobresa (l’estratificació social s’ha multiplicat per mil) amb carrers plens d’escombraries, el to de la fotografia, fosca, depriment, es manté entre blavós i verdós en paisatges urbans desagradables. Però tot i això, la pel·lícula se’n surt; esdevé un film narrativament convincent que manté l’interès de l’espectador dins d’uns paràmetres mainstream, objectiu confés del director: vol entretenir amb un film d’acció i moments de thriller que fa rumiar a nivells sociopolítics. Cada cop més, la nostra realitat es veu amenaçada per pinzellades totalitàries que està per veure si es frenaran. Al film, els alienígenes es presenten com a salvadors que asseguren que han minvat l’atur, la pobresa, i han acabat amb el crim: les velles pastanagues de sempre emprades pels dictadors que el mateix film s’apressa a desmentir ja a escala visual. Ordre versus llibertat: la vella història de sempre.
No en va, la productora del film és Participant Media, segell que ja ha demostrat interès per productes mainstream però punyents, com ara Green Book o Spotlight. Captive State recorda d’altres esforços de sci-fi realista com ara District 9, de Neill Blomkamp, amb Peter Jackson com a productor, per bé que a la cinta de Wyatt els alienígenes són unes figures llunyanes, sense cap contacte directe amb els humans, tret dels seus representants col·laboracionistes venuts al fort.
Tot i no despuntar particularment des del punt de vista narratiu, com dèiem, hi ha un parell de sorpreses finals que fan fer un gir a l’argument que puja punts. La cinta s’ha rodat a Chicago i rodalies, l’entorn del director. Rupert Wyatt va ser descobert per Werner Herzog, a qui va interessar una cinta molt primerenca del realitzador, Bloody Mayhem; Herzog va fer per maneres que aconseguís la beca de cinema New Moon, i d’aquí, tot passant per la BBC amb un altre film animat amb plastilina, va començar a anar cap amunt.
Veredicte
El millor: El missatge politicosocial que s’hi amaga.
El pitjor: Una certa sensació d’argument tronat i uns personatges que haurien necessitat més rerefons.
Nota: 8’5
