Capitani, és una producció luxemburguesa emesa per la RTL entre 2019 i 2020, i que Netflix la va estrenar el passat febrer com a una de les seves novetats. Aquesta nova sèrie de suspens es podria definir com a una més d’entre tantes que toquen el tema d’assassinat en boscos i pobles, ja que al principi no és diferent de les que ja hi ha hagut amb aquesta trama. Té un esquema clàssic: població petita, desaparició de dos adolescents i una investigació policial viciada que traurà a la llum diversos escàndols. Però, Capitani, tot i està plena de tòpics habituals del gènere, té alguna cosa que la fa diferent. Són 12 capítols d’una mitja hora de durada cadascun i cada un d’ells amb cliffhanger addictiu al final perquè sigui gairebé irresistible prémer el botó de “Següent episodi”. Per tant, una sèrie a la qual t’enganxes fàcilment i amb la que et passa el temps volant. Això no treu, però, que la conclusió deixa força a desitjar.
Luc Capitani (Luc Schiltz) és el principal protagonista de la sèrie. Un policia tosc, antipàtic i amb caràcter de pocs amics que serà l’encarregat de resoldre aquest crim. Tot això farà que la gent del poble el vegin més com un intrús que com algú que hi ha anat per ajudar-los. Per ‘casualitat’ es troba al poble on trobaran el cadàver d’una jove assassinada i de seguida es farà càrrec de la investigació juntament amb dos policies locals, Elsa Ley (Sophie Mousel) i el seu company Joe Mores (Joe Dennenwald), que l’ajudaran (o no) a encaixar totes les peces del puzle. Es trobarà diverses dificultats a l’hora de resoldre el crim que ha trencat l’aparent tranquil·litat del petit poble, amb pocs habitants, on tothom es coneix i per si no fos prou, els que hi viuen tendeixen a protegir-se els uns als altres, mentint. Xafarderies que es barregen amb coses reals, secrets que s’oculten i on ningú és el que sembla. Tots amaguen, darrere el seu somriure i la seva aparença de bones persones, un fons fosc tancat amb pany i clau. A mesura que es va gratant la superfície s’anirà descobrint tot l’ocult, fins a arribar a la solució d’aquest crim on res és el que sembla, fins i tot les mentides són la base del seu final.
Aquest drama policial creat per Thierry Faber, a part de la trama principal, ens n’ofereix una de secundària i personal del mateix protagonista, en sortir a la llum alguns fantasmes del passat de Capitani en el moment menys oportú. Aquest vessant, també farcit de mentides, del que ens van donant molletes de pa per anar seguint, queda amb moltes preguntes a respondre. Però no patiu que està confirmada una segona temporada.
Capitani té el que qualsevol sèrie policíaca necessita: un misteri per resoldre i un entorn opac per a un foraster que acudeix amb la voluntat de destapar els draps bruts d’una localitat aparentment plàcida. No és el súmmum de l’originalitat, però dona el que promet i funciona raonablement bé. Ara bé, necessita aquesta història més de cinc hores de desenvolupament? Probablement no. A més amb un hàndicap addicional que és bastant fàcil avançar-se al que passarà, com a mínim per als amants del gènere que ja portin uns quants visionats a la motxilla. És cert que hi ha noves revelacions a cada capítol amb alguna sorpresa final, però la majoria de girs de guió oloren de lluny i no tenen massa impacte. A Capitani li falta saber portar la història a bon port una vegada ja té la curiositat de l’audiència. S’hi troba a faltar una reflexió sobre la naturalesa humana i una explicació com cal i argumentada del que ha succeït. Hi trobem personatges tèrbols, amorals que viuen en una societat idealitzada però plena de crim, sexe, violència i tràfic de drogues. Tot i aquests elements, resulta decebedora, amb una narració gens sòlida i amb llacunes al guió.
Un dels atractius de Capitani és el tempo intern, pausat i pròxim a la realitat. Una sèrie europea que fa que s’olori la naturalitat i que s’allunya del glamour que trobem en la tasca policial d’altres sèries. Tot, ajudat també, per l’elenc interpretatiu en què només es podria destacar l’actriu i pianista Sophie Mousel, protagonista femenina que sosté el paper més interessant de la sèrie: oficial de policia Elsa Ley, implicada emocionalment en el cas pels seus llaços amb el poble, però amb un instint i valentia per enfrontar-se al que i a qui faci falta per descobrir la veritat.
Exposat això, veure-la o no, queda al criteri de cadascú, però el que sí que és cert és que si t’agrada el gènere de ben segur que t’has empassat força sèries europees pitjors que aquesta.
Veredicte
Agradarà: Als que busquin passar l’estona amb un thriller entretingut i de curta durada.
No agradarà: Als amants del gènere, ja que hi trobaran tots els tòpics haguts i per haver en dotzenes de sèries.
Enganxòmetre: 7
Nota: 6
