L’altre dia vaig anar a un enterrament. Sí, ja sé que no és una forma gaire animada de començar el meu article quinzenal, però mira, tu!, és el que hi ha. Ja sabeu com són aquestes coses, i més en aquests dies de Setmana Santa. Solemnes, serioses, poc animades i gens divertides. I mentre el mossèn deia les seves paraules dedicades a donar el condol a familiars i amics, vaig tenir una visió que ara us explicaré. Va dir una cosa així com que durant el judici final i tota la pesca, els morts s’alçarien de les seves tombes per aconseguir finalment la vida eterna. I jo vaig pensar: “Calla, tu! A veure si no he entès res de The Walking Dead fins ara!”
Si us pareu a pensar-hi un moment, la cosa té la seva lògica. Situem-nos. The Walking Dead ja va per la setena temporada, però va començar quan en Rick Grimes va patir un accident laboral. Bé, quan dius accident laboral t’imagines que en obrir el calaixó dels fulls de la fotocopiadora va estirar massa i li va caure al peu, li va aixafar els dits i li va fer agafar uns dies de baixa. No. El bo d’en Rick és policia als Estats Units, poca broma, i després d’una persecució, rep el tret d’un malandante, qui acaba foradat pel company de feina del nostre home, en Shane. Resulta que quan en Rick desperta, es troba sol a l’hospital, i tot és brut i fosc. Aquí l’home ja deu entendre que ha passat alguna cosa, noves retallades en sanitat, per exemple, perquè només de veure com estan els altres pacients… Són muertos vivientes!
Sí, amics lectors d’El cinèfil. Morts vivents, zombis, caminants amb un aspecte deplorable i que només tenen una intenció a la vida: passejar pels llocs a la recerca de menjar. Bé, si fa no fa el mateix que fem els jubilats quan anem de vacances amb l’Imserso, oi? Amb alguna diferència, és clar! Aquests zombis no et donen dos euros d’amagat dels pares per comprar un Calippo, no! Aquests et foten queixalada perquè el seu Calippo… ets tu! I el que és pitjor: després de mossegar-te, et converteixes en un d’ells. Què cal fer per treure-se’ls del damunt, us estareu preguntant. Res, poca cosa. Clavar-los un cop de destral al cervell, o disparar-los una bala al cap. Qualsevol cosa que els deixi sense la part de dalt del cos.
A veure. No es pot dir que The Walking Dead sigui una sèrie maca de veure. No és com Dallas, on hi sortia gent maca i ben vestida, ni com Sensación de vivir, que era distreta perquè veies els festejos del jovent. Aquí el que més veiem és sang i fetge. Morts que es moren, vius que es moren, vius que segueixen vius –aquests són els menys nombrosos–, més morts que es tornen a morir… i apa, anar fent, que la supervivència de l’espècie està per damunt de tot!
La sèrie és una continuació d’anades i tornades de llocs on poder viure. En Rick forma part d’una comunitat d’allò més variopinta, plena de gent interessant que van arribant o van marxant –o morint–. Alguns dels personatges més interessants que hi veurem són en Daryl, un rebel poc sociable que es carrega els zombis amb una ballesta; la Michonne, una jove amb rastes que fa trossos els morts vivent amb l’ajuda d’una espasa katana; la Carol, una dona que ha perdut la família i ara s’ha de fer la valenta per tirar endavant… En fi, que cada personatge de The Walking Dead té la seva pròpia història. Però, cuidado! Aquí passa una mica com a Joc de trons! No agafeu massa afecte a cap d’ells perquè en qualsevol moment…Tururut violes!
També la tensió té un paper fonamental a The Walking Dead. Hi ha escenes que et fan tenir l’ai al cor d’una manera… Quan els protagonistes estan envoltats de zombis i sense armes; quan els protagonistes estan envoltats de vius dolents; quan els protagonistes han de decidir si prefereixen que els envoltin els zombis o els vius rivals… Sí, no és una sèrie apta per a gent delicada del cor perquè podria tenir algun susto. Ah! I tampoc és massa adequada per la gent delicada de l’estómac, perquè amb segons quines escenes… pots acabar traient fins i tot el que veu menjar pel Nadal d’ara fa quatre anys!
I dels dolents, què me’n dieu? Perquè no només contra els morts han de lluitar en Rick i la seva colla, no! Que els vius són molt pitjors, perquè són imprevisibles, més ràpids i, sobretot tenen més males intencions. I cadascú va a la seva, eh? Però sempre hi ha dolents que despunten, com la Malèfica de La bella dorment, que destaca per damunt dels altres malvats Disney. Aquí cal destacar l’anomenat Gobernador, que tot i protegir els seus també tenia secrets amagats; i l’última incorporació de la sèrie, el violent i detestable Negan, amb el seu bat de beisbol amb filferro…
En fi, que The Walking Dead ens ha servit a tots una mica per preparar-nos per quan arribi el dia en què els morts s’alcin de les seves tombes. Potser no serà pel judici final, i potser no s’aixecaran per rebre la justícia divina, sinó que serà per culpa d’un apocalipsi zombi que devastarà la terra i farà que el món deixi de ser tal com el coneixem ara. Només els més forts sobreviuran, o els més intel·ligents, o els més ràpids, o simplement els que tinguin més sort. Però sens dubte, els que haguem vist The Walking Dead tindrem més números per tirar endavant, no només perquè sabrem que cal clavar el ganivet al cap dels morts vivents, sinó perquè també sabrem que no ens podrem refiar ni tan sols dels vius que quedin. Bé, de fet això ja ho hauríem de fer ara!
Res, que enviaré una foto de les meves amigues a la productora de la sèrie, a veure si les agafen per fer de zombis perquè amb elles s’estalviarien un dineral en maquillatge i caracterització!
