Caçafantasmes, un quartet memorable

- Advertisement -

Tots hem notat alguna vegada coses que no tenen explicació, com ara moviments d’objectes o veus que no sabem d’on provenen. Que no us enredin! Ja us ho dic jo ara, que aquestes coses són provocades per fantasmes, o sigui, entitats paranormals que no han abandonat aquest món i que, per avorriment –l’eternitat és molt llarga–, s’han d’entretenir fent la punyeta a aquells que encara seguim vius. Sí, perquè una cosa que tenen els fantasmes és que, en el seu dia, van ser persones vives, com ara jo o com ara tu, estimat lector d’El Cinèfil. Ara, no ens hem de deixar tocar massa la pera, per aquesta colla d’éssers incorporis! Hem de posar-los a ratlla i demostrar-los que, de moment, aquesta terra encara és dels vius. I, per tant, a qui avisarem quan notem coses estranyes en el nostre veïnat? Exacte! Als Caçafantasmes!

- Advertisement -

Caçafantasmes és una penícula de l’any 1984 que ens narra les aventures d’una colla de científics que tenen com a negoci la captura i l’emmagatzematge de criatures fantasmagòriques. Però… Comencem pel principi! A la biblioteca de Nova York hi passa alguna cosa estranya: llibres que volen, fitxers que es desordenen, espectres que reclamen silenci per gaudir de la lectura… Per la qual cosa, la direcció del centre es posa en contacte amb tres científics que estudien aquesta mena de coses. Ells són: Peter Venkman, el bocamoll que, abans que les entitats sense cos prefereix les que sí en tenen, especialment si són femenins; Ray Stantz, el soci capitalista que hipotecarà casa seva per muntar el negoci; i Egon Spengler, el setciències que parla de forma estrafolària i que, per tant, demostra entendre més que ningú del tema.

- Advertisement -

Després d’haver vist en directe el fantasma de la biblioteca, i d’haver agafat mostres que hi havia escampades, digueu-ne ectoplasma, digueu-ne mocs, descobreixen que poden retenir els esperits en una mena de caixa forta. Per això els han de caçar, i ja tens els tres nanos investigadors creant una mena de motxilles amb aspiradors que disparen rajos làser i unes trampes que semblen torradores per com fumegen un cop caçat el monstre. I aquí és on es veu l’emprenedoria i el talent del jovent, perquè munten un negoci del no-res i, gràcies a una estupenda campanya de màrqueting, comencen a tenir clients.

Costa d’arrancar, tot s’ha de dir. La primera clienta, una noia soltera bufona que ha vist com els ous se li fregien sols damunt del marbre de la cuina, els explica que a la nevera hi tenia una mena de portal bidimensional, però els caçafantasmes, a part de tirar-li els trastos –en Venkman, evidentment–, no aconsegueixen oferir-li cap solució. Després els truquen d’un hotel. Un hotel dels bons, de quatre estrelles en amunt, oju! Allà tenen certs problemes amb una entitat paranormal d’aquestes, i els nostres nois ho donen tot per capturar el fantasma verd, golafre i ple de babes que tots coneixem. Però, ah, amigo, que entre els rajos i les empentes, els nois destrossen tota la sala de ball de l’hotel. Allò queda que ni Troia després de l’entrada del cavall! Però, el més important, el fantasma estava dins la torradora.

A partir d’aquí, la fama i la feina els comença a augmentar com una cosa extraordinària, i es converteixen en protagonistes de noticiaris i diaris. Tot el món els aclama, i fins i tot se’n fan samarretes amb el logotip que encara avui en dia estan de moda. Cacen fantasmes de totes menes i tots colors, i tots van a parar dintre del magatzem que tenen al soterrani de la seva oficina. La feina els puja tant que han de contractar un quart membre, en Winston, que serà el contrapunt més agnòstic al ventall de protagonistes. Tampoc ofereix gaire cosa més, però potser havien de complir un percentatge d’actors afroamericans, i aquest va ser l’escollit.

Paral·lelament, la trama de la noia dels ous i la nevera va avançant, i coneixem d’ella un veí força pesat –interpretat pel carismàtic Rick Moranis– i que en cert moment, durant una intensíssima festa al pis d’ell, els dos són posseïts per una mena de déu antic molt dolent. En Peter arriba a l’apartament i veu l’estrany comportament de la noia, que diu que és la Guardiana de la porta i demana pel Mestre de les claus. I el veí, al seu torn, es transforma en una mena de salvatge, ja que una de les gàrgoles de l’edifici pren vida i se li instal·la a l’interior. L’animació d’aquesta mena de gàrgola ens recorda que el film ja té gairebé quatre dècades i que llavors els ordinadors no estaven tan avançats com ara.

Però arriba el moment complicat de la trama, i és que tot s’embolica per culpa d’un regidor de l’ajuntament, el de medi ambient, que considera que tots els trastos que tenen els caçafantasmes a la seva oficina són perillosos i ordena aturar-los tots. El molt beneit, sense saber-ho, provoca una explosió que permet que tots els fantasmes s’escapin de nou, i ja els tens campant lliurement per Nova York. Ah, i el pitjor de tot és que culpa els quatre científics dels fets i els envia a la garjola.

- Advertisement -

Per sort, l’alcalde intenta solucionar el problema –es deuen apropar eleccions a la ‘Gran Manzana’– i els deixa sortir per tal que capturin tot bitxo vivent, o en aquest cas, mort. Els focus del problema es troba al gratacel on viu la noia dels ous i la nevera, i cap allà es dirigiran els nostres homes a l’interior d’un dels vehicles més mítics de la història del cinema: l’Ecto-1, el cotxe més carregat d’artefactes científics de Nova York, a l’altura del DeLorean i el Batmòbil. I el Caçafantasmes són rebuts a peus de l’edifici com a grans herois, envoltats d’un gran públic que volia veure amb els seus propis ulls com els quatre parapsicòlegs combatien el mal, o volien presenciar la fi del món des de la primera fila si la feina dels quatre homes no sortia com s’esperava.

La batalla final de la penícula s’esdevé a la terrassa del gratacel, amb un gran desplegament d’efectes especials, sorpreses i acudits que es pronuncien en el moment just. I amb un rival que també s’ha convertit en una de les icones del cinema dels anys vuitanta, perquè el malvat déu de nom impronunciable que els amenaça adopta la forma d’un homenet gegant de merenga, amb aquell somriure innocent i aquell barretet de mariner tan característic.

No cal dir que l’enemic és vençut, la dignitat dels Caçafantasmes restablerta, i la relació entre en Peter i la clienta iniciada amb un petó ben romàntic que s’escau a un final de penícula com aquest. A més, sabent que hi ha hagut seqüeles, tampoc fa falta explicar que la història acaba bé. I mireu si acaba bé, el film, que no para de sonar la cançó de Ray Parker Jr. que es va convertir en un dels himnes del cinema dels 80.

- Advertisement -

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents