El dia 23 de maig comença a Barcelona una nova edició del Festival DocsBarcelona. Amb el lema de mirades inquietes es podran veure 46 pel·lícules procedents de 28 països a l’Aribau Club i el CCCB i reunirà gairebé 600 professionals en el seu mercat de finançament i a les activitats adreçades a la indústria. De tot plegat n’hem parlat amb el seu director Joan González una persona que ha vist néixer i créixer aquest projecte que ha traspassat les fronteres del nostre país.
S’ha fet gran el DocsBarcelona…
Quan vam començar el panorama era desolador, un desert. No hi havia cap dels elements per crear una industria/artesania documental. En aquest context neix el DocsBarcelona per posar les bases per tal que es pugui desenvolupar una indústria documental, calia treballar amb el focus posats en els productors, els emprenedors. Eren tres jornades dedicades exclusivament al món professional. Avui el DocsBarcelona són 3 festivals (a Barcelona, Medellín i Valparaiso), la major xarxa del món de distribució de documentals en sala amb 75 sales que cada mes estrenen el mateix documental.
És un projecte internacional, doncs.
És una escola de cine documental amb activitat a Catalunya, Colòmbia i Xile. És a dir, és tota una altra cosa. La evolució ha estat pas a pas, creixent poc a poc, primer enfortint la indústria, després anant a buscar els espectadors i per últim arribant a nous paisos com Xile, i Colombia.
Segur que reben un allau de documental que volen ser part de la programació oficial.
Aquest any han arribat uns 600 documentals de mes de 60 paisos, 150 projectes que busquen finançament dins l’àmbit d’indústria i uns 450 llargmetratges que volen participar al festival.
Com fan la tria?
Hi ha tres comitès de selecció, dos a industria pels projectes que cerquen finançament i un de programació pel festival.
Quins criteris fan servir?
Son diversos… Busquem sobretot grans pel·lícules, amb tractaments diversos i temàtiques diverses, sabent que anem a buscar pel·lícules per a ciutadans que tenen múltiples mirades inquietes.
No es veuen molts documentals al cinema… Creu que és un gènere més aviat televisiu?
No es veuen prou, però va en augment. Cal que hi hagi mes aposta per part de tots. No, no crec que sigui un gènere més aviat televisiu, tot i que la televisió és el gran aparador i on els documentals arriben a mes gent.
Muntar un Festival no és fàcil. Fins quin punt és rellevant la implicació de patrocinadors i l’Administració?
Fonamental. Sense MEDIA, la Generalitat i l’Ajuntament seria simplement impossible dur a terme un festival com aquest. Com tampoc no es podria fer sense les entitats que ens donen suport com TV3, Estrella Damm, Endesa, CCCB o Aministia Internacional, a banda d’un grapat de petits col·laboradors. Els grans festivals del món treballen amb 3 potes de finançament: sector públic, sector privat i usuaris.
“Només amb el sector privat i amb usuaris (siguin espectadors o professionals) no es pot finançar un festival. Cap festival a Europa treballa així. Cap.”
Un bon documental ha de barrejar bon periodisme amb bon cinema. Hi ha alguna fórmula màgica?
No hi ha fórmules, no hi ha receptes, hi ha mirades, talent, ofici, creativitat… i un bon tema. Un bon tema sense una mirada creativa serà difícil que es converteixi en una bona obra.
Què ens pot explicar de Sonita el documental que obre 19a edició del Festival?
Sonita va guanyar recentment el Premi del Jurat i el Premi del públic de Sundance. També va gunyar el Premi del públic d’IDFA el més gran festival del món. Narra la història d’una noia afganesa que no es resigna al seu destí i vol lluitar pel seu somni…
