En el món del cinema, com en el món gastronòmic casolà, tots tenim els mateixos problemes. Què fem avui per sopar? Un altre cop truita? Que sí, que és molt bona, però menjar-ne tan sovint cansa. Per això, quan decidim fer una truita, com a mínim a casa meva, intentem millorar-la. Que si de patates, que si d’espàrrecs, que si de carxofes. Algun dia la fem de pernil, i d’altres dies hi posem trossets de formatge. A més, encara que repetim la recepta original, hi ha dies que ens queda més salada que d’altres, més o menys feta perquè ens hem distret, o més bona simplement perquè els ous són més ecològics o l’oli de millor qualitat.
Però avui no us parlaré de cuina, no! Només us volia introduir el tema de les versions cinematogràfiques que, per sort o per desgràcia, cada dia són més presents a les nostres cartelleres. Ara, no digueu a un director de cinema que està fent un plat repetit d’un de ja existent, no! Ni tan sols està ben vist parlar de noves versions. Ara la paraula clau és remake, així, en anglès que sona molt millor. Però la mateixa paraula ja ho diu tot: tornar a fer. Per tant, un remake és una penícula que ja s’ha fet abans però que ara veurem construïda d’una manera diferent: nous actors, noves músiques, interpretació més personal de l’equip de direcció… Collonades! Al cap i a la fi estarem veient la mateixa història!
Un dels gèneres més propensos a fer noves versions és el dels superherois. Un dels exemples més clars és la fosca figura del rat-penat justicier, en Batman. Hem tingut penícules d’aquest heroi de tota mena! Deixant de banda les versions televisives de quan jo era joveneta, amb un Batman amb malles i aquelles mítiques onomatopeies de quan es ventaven calvots els bons i els dolents –eren les versions bones!–, hem vist uns quants remakes més de les seves gestes. És difícil saber si és millor Michael Keaton o Christian Bale, sempre tenint en compte l’any de factura del film. Això ha implicat també una revisió dels seus principals enemics, en especial del pallasso malvat Joker, i de la ciutat fosca de Gotham. Per ser benèvola amb el tema, diré que cada versió aporta coses bones a la llegenda del cavaller fosc.
Amb l’home aranya, també conegut com a Spiderman, va passar una cosa similar. L’heroi de les teranyines va ressorgir l’any 2002 de les mans de Sam Raimi. En aquella ocasió va ser Tobey Maguire qui adquiria els poders aràcnids –i també el bonic traje blau i vermell que s’arrapa més al cos masculí de la història–, i veiem com, per culpa d’una picada d’aranya es veia involucrat en una lluita contra el malvat follet verd. Després de dos films més i tancar la trilogia, deu anys més tard la història es repetia. Literalment! En aquest cas, va ser Andrew Garfield qui es va enfrontar amb una nova versió del mateix enemic. Per sort, actualment les escenes de grimpar parets ja no estan fetes amb càmeres torçades mentre l’actor gateja per un terra que simula ser un edifici.
Però no només de superherois que recreen novament les batalles contra els seus enemics en viu la indústria cinematogràfica mancada de noves idees. Els grans monstres del cinema també han viscut readaptacions de les seves batalles contra els minúsculs humans. El goril·la gegant King Kong ha realitzat noves i espectaculars aparicions els anys 2005 i 2017, i Godzilla, l’immens rèptil d’origen japonès, va reaparèixer el 1998 i el 2014. I a cada versió que podem observar d’aquestes colossals criatures, poques coses ens queden més clares que cada cop la tecnologia és més present al cinema. Sí, perquè un dels motius pels quals cal fer noves versions és millorar el que ja teníem gràcies a la tècnica disponible. En resum, per no veure que els monstres són homes disfressats aixafant les cases d’una maqueta de Tòquio.
De remakes de penícules n’hi ha per parar un tren. N’hi ha de ben fetes, n’hi ha de menys afortunades. N’hi ha que són millors que l’original, i n’hi ha que no els arriben a la sola de les sabates. N’hi ha que es porten dècades amb la seva versió predecessora, i d’altres pocs anys de diferència. I en podríem dir un grapat, de títols i històries reutlitzats! Robocop, Carrie, Ben-Hur, Dràcula, La guerra de los mundos, Scarface, El planeta de los simios… Fins i tot hi ha remakes que no conserven el nom original però se’ls veu igualment el llautó a la primera de canvi! O són versions de Hollywood, grans superproduccions, basades en penícules orientals o europees. O versionar un film d’animació, fins i tot! Ghost in the Shell, La bella i la bèstia, El llibre de la selva…
Del món de la televisió i les sèries també s’agafen idees quan es tenen els guionistes en hores baixes. Molts cops hem vist adaptacions de sèries mítiques, exitoses en el seu moment, i que reviuen per segon cop gràcies a la fam de nostàlgia –i de recaptació– de les grans empreses del sector. Tenim versions de Los ángeles de Charlie, Starsky y Hutch, El equipo A o Los vigilantes de la playa, entre moltes d’altres. És evident que els fans d’aquestes sèries van esperançats a les sales de cinema, esperant trobar un producte que els recordi els bons moments que l’original els va fer passar, però molts cop el nivell d’exigència és massa alt i la frustració es fa evident en sortir de la sala. I el més difícil encara és versionar una sèrie de dibuixos animats! Les tortugues ninja, Transformers o, en el pitjor dels casos i que ja vaig comentar fa un temps, Bola de Drac.
I com que hem començat parlant d’ous, acabarem també parlant, en certa manera, d’ous. I és que si us he de ser sincera, els remakes que més gràcia em fan, i no endevinaríeu mai per què, són les adaptacions porno que es fan de penícules exitoses. Sabíeu que existeix una versió marrana del clàssic de Tim Burton i Johnny Depp titulat Eduardo Manospenes? No us semblava prou dur Schwarzenegger a Terminator i vau descobrir Penetrator? O preferiu Tetanic, una versió molt més humida encara que la història del creuer de di Caprio i Winslet? Com a mínim, aquests han hagut de fer servir una mica la imaginació per posar el títol a la penícula, no com tota aquesta colla de ganduls que l’han copiat tal qual.
Ai, amics de El Cinèfil. Sempre passa! Que fan versions de coses que no ens interessen, però aquell film antic que ens apassiona ningú és capaç d’adaptar-lo als nostres
