Bruce Li, Bruce Le, Bruce Thai, Dragon Lee, Bruce Leung, Bruce Lai, Bruce Lyn, Bronson Lee, Conan Lee… què tenen en comú? Doncs que tots tenen un nom que s’assembla molt sospitosament al de Bruce Lee. I és que la irrupció del petit drac en el panorama cinematogràfic va ser una autèntica bomba atòmica només superada per la notícia de la seva sobtada mort. Una mort que no només va deixar afligits els seus fans, sinó que va deixar un gran buit en el panorama cinematogràfic, un buit que calia omplir, com fos.
I és aquí on entra un dels fenòmens més estranys, curiosos i fascinants de la història del cel·luloide perquè la mort de Bruce Lee va significar el tret de sortida de la Bruceploitation. Un fenomen que ressegueix el llibre de Iván E. Fernández Fojón: Bruceploitation, los clones de Bruce Lee.
La bruceploitation va ser la resposta de molts productors cinematogràfics per intentar satisfer una demanda que de cop i volta s’havia tornat impossible de satisfer: la de més productes del petit drac. Per una banda hi havia una pel·lícula a mig fer els responsables de la qual pensaven acabar, com fos.
Juego con la muerte segurament sigui una de les mostres més desvergonyides (i també més divertides de veure) d’intentar aprofitar l’aura de Bruce Lee. Entre Tai Chung Kim i Yen Biao s’encarregaven d’emular l’actor en nou metratges que intentava completar la resta de pel·lícula, amb aquest propòsit tenim els actors portant grans ulleres de sol durant tot el metratge (inclosos interiors o escenes nocturnes) i, fins i tot, s’intenta un risible truc utilitzant una foto enganxada en un mirall per simular el reflex del pobre actor que intenta encaixar la seva cara en el retallable (amb molt lamentable resultat). Tot completat amb el ja famós metratge de Bruce Lee pujant pels diferents nivells de la pagoda i, fins i tot, imatges reals del seu enterrament, amb visió fugaç del seu cadàver inclosa.
Per increïble que sembli, Juego con la muerte va ser un èxit, la Golden Harvest no va tenir problema de donar llum verda a una seqüela Juego con la muerte 2, aquesta vegada aprofitant material descartat o, directament, agafant-ne de les altres pel·lícules que havia rodat. Això sí, el punt de partida de la pel·lícula era que Billy Lo, el personatge suposadament interpretat per Bruce Lee, moria als 20 minuts de pel·lícula i era el seu germà l’encarregat d’investigar la seva mort.
D’altres productors que no tenien la sort de tenir metratge es van llençar a la cerca i captura de qualsevol practicant d’arts marcials que tingués un mínim de paregut amb Bruce. I per si no n’hi hagués prou, posar-li un nom que sonés igual o molt paregut a Bruce Lee: Bruce Li, Bruce Le, Bruce Leung, Bruce Tai, etc. I del Kung Fu? Bé, amb el sol fet que dominés qualsevol art marcial ja anava sobrat, total que se sabran aquests dimonis estrangers d’occident de distingir Tae Kwon Do, Kung Fu o Muai Thai.
Un d’aquests exemples podria ser la delirant El duelo del tigre y el dragón, protagonitzada pel prolífic Bruce Le. És especial per tres raons principalment. La primera perquè la pel·lícula arranca amb un partit de tenis femení en topless, si volien la meva atenció ja la tenen. La segona perquè està parcialment ambientada a Espanya amb la conseqüent participació d’actors de l’època com Nadiuska o Tito Garcia. I la tercera i enllaçant amb la segona, perquè conté una maldestra escena en què Bruce Le s’enfronta a un brau en una plaça de toros i aquest acaba amb el pobre animal d’un impactant cop de puny. L’argument? Doncs totalment a l’alçada de la producció, un científic ha creat una formula que podria tornar totalment estèrils a tots els homes de la humanitat, una formula que ha sigut robada. La CIA encarregarà a Bruce Le i Richard Harrison recuperar la formula, un Richard Harrison que interpreta un succedani de James Bond passat de voltes que no dubta a proposar-li a una senyoreta de practicar una pluja daurada en una visita que fan al Maneken Pis de Brusseles. Ja ho veieu, una pel·lícula per considerar-la orgull nacional.
Però si voleu una autèntica marcianada dintre del món de la Bruceploitation no vos podeu perdre El dragón ataca, la pel·lícula que ens mostra l’arribada de Bruce Lee (interpretat per Bruce Leung) a l’infern. Allí s’haurà d’enfrontar a una màfia formada per Dràcula, l’Exorcista, James Bond, Emmanuelle, Zaitochi, Clint Eastwood, el Padrino i el seu exercit de mòmies. Però tranquils que Bruce comptarà amb l’ajuda de Popeye. Un autèntic deliri cinematogràfic.
No només d’imitadors de Bruce Lee viu la Bruceploitation, perquè també tenim documentals a grapats sorgits arran de la seva mort. Com que a mi m’agrada caminar per la fulla de la navalla, n’hi ha un que destaca especialment, per la cara dura i la poca vergonya que van tenir els seus responsables. I és que si hi ha una paraula que s’escau per descriure Puño de furia, contacto mortal es “presa de pel”. Puño de furia es un suposat documental que cobreix un suposat torneig que decidirà el nou Bruce Lee. Així, amb un parell, com si Bruce Lee fos un títol. Paral·lelament se’ns van mostrant “imatges exclusives” de la infància de Bruce Lee, sent aquestes escenes d’una pel·lícula que va fer Bruce a Hong Kong abans de la seva explosió com a artista marcial, un melodrama juvenil que gràcies a la màgia del doblatge es converteix en la narració de la seva joventut. Evidentment qualsevol paregut amb la realitat es pura coincidència. Com que amb tot això es fa curt per arribar a la durada mínima d’un llargmetratge, s’afegeixen imatges exclusives de l’avi de Bruce Lee, que era samurai al Japó feudal. Una manera com qualsevol altra per posar metratge d’un wuxia random i acabar d’omplir la pel·lícula.
I així arribem fins a la que per a mi es la cúspide de la Bruceploitation amb Los clones de Bruce Lee, una pel·lícula en què una agència governamental agafa mostres de sang del cadàver de Bruce Lee i decideix crear-ne tres clons interpretats per Bruce Le, Bruce Lai i Dragon Lee, que hauran de completar un seguit de missions francament avorrides. La pel·lícula és un rotllo que no hi ha qui l’aguanti però la premissa argumental em sembla meravellosa, a més com que no n’hi havia prou amb 3 imitadors puntualment també apareix Bruce Thai.
De Bruceploitations n’hi ha a grapats i de títols tan suggeridors com Bruce Lee en Nueva Guinea, El puño ciego de Bruce, Bruce Lee contra los hombres de bronce o Bruce Lee contra el poder gay (¿¿??) tots comentats i ressenyats tant des d’una òptica cinematogràfica, marcial i fins a quin punt s’intenta imitar al petit drac (gestos, vestuari, forma de combat) per Iván Fernández.
Malauradament al llibre l’hi he de posar una falta, i és que es descuida de dos exemples flagrants de Bruceploitation patris com son Karate contra Mafia i La sombra del judoka contra el Dr. Wong, aquesta última dirigida per Jess Franco i amb un tal Bruce Lyn de protagonista. De Karate contra Mafia només diré que és una meravella del trash espanyol que mereix ser redescoberta i un exemple flagrant de pel·lícula on absolutament tot està malament.
Deixant aquesta falta a banda, dir que el llibre és molt complert. Inclou un primer capítol on es parla del cinema de Bruce Lee, en vida, per passar als tres imitadors principals que eren Bruce Le, Bruce Li i Dragon Lee. Un capítol on s’acaben de repassar imitadors que no van tenir carreres ni tan llargues ni exitoses com els tres principals. També es parla del lligam que hi havia entre la Bruceploitation i la blackploitation i de figures com Jim Kelly, Fred Williamson, etc. Es comenta com el fenomen de la Bruceploitation ha anat mutant fins arribar als nostres dies ja sigui en forma de parodies, biòpics o remakes de les seves pel·lícules. Un últim capítol comenta la influencia del petit drac en el món dels videojocs. Puc dir, amb tota sinceritat que aquest és un llibre pràcticament únic, n’hi ha d’altres que toquen el tema més tangencialment o de forma no tan complerta com ho fa Iván.
Així que ja podeu veure que tot i que l’inimitable (o en aquest cas, el molt imitable) Bruce Lee va morir, tenim productes, subproductes i derivats perquè la gana de més material del petit drac quedi més que satisfeta.
