En unes declaracions de no fa massa, Brigitte Bardot el sex symbol francès (i mundial) de la segona meitat dels anys 50 del segle passat, va dir que actualment no hi ha actrius franceses tan sexy como ho va ser ella. L’exactriu, que ara te 80 anys i que fa temps que ha anat envellint molt malament, no s’adona que aquest comentari despectiu és en el fons un elogi. Es podria interpretar dient que sortosament les actrius franceses (i per extensió les del cinema de tot el món) no són únicament sex symbols sinó que també són actrius que segons el paper que facin també poden ser sex symbols. Als anys 50, el personatge típic de la BB i les seves imitadores i seguidores (Mylene Demongeot, Dany Carrel, Françoise Arnoul, Martine Carol, Pascale Petit, etc.) composaven personatges de noies joves una mica ximpletes que quan tenien un xic de llums es dedicaven a utilitzar els seus atractius físics per beneficiar-se dels homes (com més grans millors) i que si no eren massa llestes acabaven seduïdes i abandonades. Aquesta era una part del cinema francès que es va exportar amb èxit arreu del món, Espanya inclosa, i que convivia amb el més intel·lectual de la nouvelle vage. BB, amant dels animals des que es va retirar del cinema per no poder superar l’encasellament en aquell personatge, s’oblida que en el cinema francès en aquells moments hi havia actrius que sabien actuar en papers diferents i que també podien ser sexy: Jeanne Moreau, Catherine Deneuve, Brigitte Fossey, Francoise Fabian, Marina Vlady, Anouk Aimée
Aquell tipus de dona del cinema francès representat per BB ha estat llargament superat per la evolució de la societat i, sobretot per l’evolució de la dona en la societat. Ara serien impensable films protagonitzats per personatges femenins com aquells. I això ha portat cap a una evolució de les actrius franceses (i de la majoria de països) que s’adapten a qualsevol paper, fins i tot els sexy. Penso en noms com Marione Cotillard, Eva Green, Sophie Marceau, Lea Seydoux, Audrey Tatou, Vanesa Paradis, Virginie Ledoyen… o els d’origen saxó com Scarlett Johansson, Jennifer Lawrence, Natalie Portman, Anne Hathaway, Emma Stone, Charlize Theron, Amy Adams, Cameron Diaz.. totes elles capaces de fer papers memorables i a continuació ser més sexy que la BB.
Jo tinc la teoria que, amb totes les insuficiències que es vulgui i segurament malgrat les intencions de la indústria, el cinema ha representat sempre la societat dins del moment en què s’ha fet cada pel·lícula. Totes tenen el punt de vista del seu responsable, sigui el director, el productor, el guionista o l’estrella de torn que imposa els seus criteris, parlin de les èpoques que parlin. En el cas de les dones hi ha exemples més que suficients que avalen la meva teoria. En els anys 30, Hollywood va crear els anomenats women films, amb guions fets pel lluïment d’actrius com Joan Crawford, Bette Davis o Myrna Loy, amb papers on la dona era la protagonista. A l’actualitat també se’n fan de women films, ara pel lluïment d’actrius com Meryl Streep, Helen Mirren, Kate Winslet, Naomi Watts, Rachel Weisz, Kristin Scott Thomas, Tilda Swinton… però el tractament cinematogràfic de la dona sol ser molt diferent. Un exemple, les diferents versions que es van fent de Madame Bovary. Ara poden ser dones independents, potser professionals d’èxit, amb personalitat, que no depenen dels homes (abans al contrari), que es guanyen bé la vida, que prenen decisions, que tenen la iniciativa en les relacions sexuals… i per això són necessàries actrius com les que he anomenat o com Nicole Kidman, Cate Blanchett, Jessica Chastain, Jennifer Lopez, Julianne Moore… Totes són capaces d’enlletgir-se en una pel·lícula i ser un sex symbol en una altra. Brigitte Bardot, sortosament, te raó, ara ja no hi ha sex symbols com ella ni en el cinema francès (ni en tot el cinema occidental). La dona ha evolucionat tant que ara no t’explicaries l’existència de personatges femenins com els que va fer ella (molt bé i molts sexys, per cert). Ara no s’accepten les dones objecte (les femmes potiche) sense cervell i només sexy. Les dones d’ara, senyora Bardot, són diferents als personatges que interpretava vostè. Pertanyen a una altra època com les màquines d’escriure, les cabines telefòniques, els cotxes de cavalls, els trens a vapor, el tango, les jukebox, el cinema de cel·luloide, la ràdio de galena…
Vostè ja va tenir la seva època i no es pot queixar. Va fer trempar a adolescents i homes madurs dels anys 50 amb el seu paper d’ingènua perversa (a l’estil de la Lolita de Nabokov i Kubrick) i va portar de corcoll a gent tan seriosa com Curd Jurgens o Jean Gabin gràcies a l’astúcia i l’olfacte de Roger Vadim. No es queixi i calli.
