El passat dia 23 de desembre Netflix va estrenar un nou film: Bright. En aquest cas David Ayer i Will Smith es tornen a trobar després de Suicide Squad (2016). Ara ens presenten una pel·lícula que uneix el cinema d’acció amb el fantàstic. En un Los Angeles fictici, l’agent de policia Daryl Ward ha d’unir forces amb el seu company Nick Jakoby, que és un orc, per protegir a Tikka, que és una bright, i evitar que uns elfs rebels reuneixin 3 varetes màgiques per invocar el senyor obscur i així esclavitzar totes les races. Els bright del títol són els únics éssers que poden manipular aquestes varetes. En el camí dels protagonistes s’hi creuaran policies corruptes, bandes de mexicans i d’orcs que volen el que protegeixen.
Amb aquesta trama que ens recorda als llibres de Tolkien, Ayer dirigeix una persecució trepidant pels carrers de Los Angeles. Com als seus anteriors films, com Street Kings (2008) i Sabotage (2014), la corrupció policial hi està molt present. L’intent dels companys dels protagonistes per fer-se amb una vareta màgica i poder traficar-hi és el punt de partida per una nit infernal on els dos policies han d’intentar aparcar les seves diferències per poder protegir la vareta i la Tikka, l’elfa que la pot fer servir.
Alien Nation (1988) és el seu referent. Ambdues pel·lícules tenen moltes similituds. Tant el Sam Francisco que interpreta Mandy Patinkin al film dels 80 com el Jakoby d’aquesta són els primers de la seva raça de tenir una posició dins la policia. Tots dos personatges no són acceptats dins del seu departament i són rebutjats per la seva gent. L’inici de les dues premisses és un tiroteig on els “invasors” disparen als humans. A més, els personatges de l’orc i de l’extraterrestre són massa càndids al principi, tot i que el personatge de Patinkin demostra una major subtilesa i clissa el racisme i les intencions del seu company a la primera. El personatge de Jakoby, però, és massa innocent. I aquí acaben les similituds. El que en principi semblava un intent de portar Alien Nation a una nova dimensió, en aquest cas tolkeniana, es converteix en un film d’acció pur i dur. Sense gaire concessions a una trama poc treballada i on sobresurten les explosions i els trets a la confrontació racial entre els dos personatges principals i a la lluita de races que existeix en aquesta societat de fantasia.
Will Smith està desaprofitat. És l’estrella, sí, però no té cap moment de lluïment personal. Està a mig camí entre el Jay de Men in Black i el Detective Mike Lowrey de Bad Boys. En cap moment ens el prenem seriosament el seu personatge. Els diàlegs que intenten ser còmics, no arriben a tenir enginy i entre Smith i Joel Edgerton no hi ha cap tipus de química i d’això se’n ressent el film. Edgerton per la seva banda, segurament degut al maquillatge que porta a sobre, no aconsegueix transmetre cap tipus d’emoció i es queda només en el “raret” company d’Smith.
Per altra banda, tenim a Noomi Rapace que interpreta a la dolenta de la funció, la líder dels “inferni”, una elfa que té per nom Leilah. És un personatge sense cap tipus de compassió que mourà cel i terra per trobar la Tikka i aconseguir la vareta. Però precisament pel fet de ser un personatge amoral, Rapace no mostra cap tipus de registre interpretatiu, es conforma a plasmar en pantalla una màquina de matar.
La direcció d’Ayer és perfecte, les persecucions i les coreografies d’acció estan molt ben plasmades sense que cap element quedi fora del camp de visió. El moment del tiroteig al principi on veiem a càmera lenta com en Will Smith dispara mentre el travelling el rodeja, és magistral. Ja havia donat comptes del seu talent a films tan potents com Fury o End Of Watch. Però el problema principal és quan et trobes amb un guió fluix. Tot i que Max Landis va signar l’irreverent guió de Dirk Gently, aquí sembla que no sabés ben bé què ens vol explicar. Tenim elements fantàstics però no estan perfectament integrats a la trama, fet que fa que surtis molts cops del film. L’abans mencionada Alien Nation tenia molt clar què pretenia: amb el pretext de fer una buddy movie amb tints fantàstics, era una pel·lícula que criticava el racisme en la societat nord-americana del moment. És més fàcil veure el problema si ens abstraiem del mateix a través de la fantasia. És políticament correcte com tracta en James Caan el seu company que no pas si ho fes amb un actor de color, però al mateix temps li permet amb aquest sistema poder criticar millor els problemes racials. En aquest cas no sabem si és el que el director o el guionista volen criticar. Si no és així, no té cap sentit que el protagonista sigui d’un color de pell i la seva dona d’un altra. Un tret que podria escenificar que tot i ser permissiu en la seva vida conjugal, en la racialitat no ho fos en el treball queda totalment diluït. No veiem que li faci la punyeta al seu company o que el tracti malament. Només li indica als seus companys i a la seva superior que prefereix no tenir-lo al seu costat però això no es plasma en la seva relació professional o personal. Fet que fa que el conflicte racial no s’acabi de reflectir entre els dos protagonistes.
Un altre problema són les llacunes del guió. Al llarg de la pel·lícula se’ns parla d’una lluita ancestral entre orcs i humans, però no se’ns diu el perquè. També veiem com es passegen per pantalla minotaures i dracs sense tenir cap explicació. A més, hi ha un personatge al principi que ens parla d’una profecia que no sabem quina és. Potser ens agrada tot mastegat, però si introdueixes elements almenys que tinguin un sentit. Tampoc sabem qui és el senyor obscur a qui els elfs volen invocar ni està gaire desenvolupat el que això suposaria per a la societat. El fet és que la pel·lícula acaba sent un film de persecucions on ens importa ben poc si un és un orc, un elf i qui nassos és qui. Introduir la trama fantàstica ha de tenir una finalitat, no només que quedi bé en pantalla.
És un film molt pretensiós que es queda a mitges. Una llàstima ja que té un planter de primera, tant en direcció com en casting, per fer una sèrie B que emmalalteix d’una trama que no ens atrapa gens.
Veredicte
El millor: Les escenes d’acció
El pitjor: Una trama que no està ben desenvolupada
Nota: 5