Descobrir una sèrie quan ha finalitzat té la seva part bona. Per exemple no endur-te decepcions si al cap d’un temps la cosa es torça i arrisca massa amb mantenir una trama i uns guions que acabaran pel pedregar. L’obsessió del públic amb formats relativament curts i que no facin perdre massa el temps és un dels errors on solen caure molts creadors televisius: en un 80 % de casos és impossible mantenir els estàndard després de la 1a temporada o pitjor encara, quan en porten tres o quatre i et tenen enganxat fins al moll de l’os.
És innegable que la televisió viu una segona edat d’or d’ençà que va començar el segle XXI però em reafirmo: descobrir una sèrie quan està acabada sempre serà millor que anar esperant que descarrili (a no ser que sigui una minisèrie o Game of Thrones, és clar). De la finíssima ironia que suposa no mirar pel·lícules amb l’excusa de la duració i empassar-vos una sèrie de 80 capítols perquè al final no us agradi ja en parlarem un altre dia.
Vaig visionar Breaking Bad a finals del 2013, just quan acabava de concloure. Feia temps que me la recomanaven i sincerament no em plantejava mirar-la. N’havia vist algun capítol saltejat (i encara pitjor, doblat al català) a TV3 i tampoc tenia gaires esperances ni em motivava, però el hype de l’última temporada va ser tan gran que em vaig decidir a donar-li una oportunitat. I vaig veure la llum. Des de llavors es va convertir en la meva sèrie de referència (de les sèries que no em fan perdre el temps, és clar) i una de les narratives visuals més pures de la història.
Funciona tan bé i en tantes capes i nivells diferents que cal analitzar-la tal com es gaudeix: a poc a poc i com una delicatessen única al món (perquè no n’hi ha cap més que li faci ombra). El passat Nadal em van regalar la sèrie en format Blu-ray i vaig veure claríssim que havia d’apartar tota la llarga llista de coses que tenia pendents i concentrar-me a tornar a visionar aquesta obra mestra televisiva. I escriure’n un article per a El Cinèfil, és clar. Per cert, la podeu veure sencera a Netflix.
La història de Breaking Bad
A hores d’ara hi ha poca gent que no conegui la trama de Breaking Bad: un professor de química (Walter White) d’un Institut d’Albuquerque (Estat de Nou Mèxic) descobreix que té càncer de pulmó probablement incurable i decideix associar-se amb un antic exalumne (Jesse Pinkman) per fabricar metamfetamina i així poder deixar diners a la seva família quan ell no hi sigui. Aquesta idea que en aparença pot semblar lloable acaba resultant-ne una fatídica (entre d’altres coses perquè muntar un negoci d’estupefaents quan tens un cunyat de la DEA és com a mínim complicat) per la mateixa família i tot l’entorn dels protagonistes. La sèrie és un estudi minuciós de com una persona aparentment normal pot arribar a ser un ésser menyspreable dins d’una història plena de relacions humanes, casualitats, drogues, càrtels, assassinats, violència i sobretot molta química. I tot en un embolcall de suburbis i classe mitjana amb referents constants al càncer i al sistema mèdic americà.
Més enllà de la metamfetamina
L’essència de Breaking Bad és fer-nos testimonis de com una persona es converteix en el mal personificat, però la mateixa proposta permet (de manera molt hàbil per part dels seus creadors) entrar en moltes portes i camins. Aquí cal fer una correcció, Walter White no es converteix en un sociòpata perquè sí: el personatge ja té una llavor malèvola latent i tot el que ve després (el detonant seria el diagnòstic del càncer) permet que creixi en el seu interior. A partir d’aquí, el creador (Vince Gilligan) i tots els directors que van participar a la sèrie (entre ells Rian Johnson, John Dahl o David Slade) juguen a manipular a l’audiència igual que el protagonista manipula fins al paroxisme a tothom que el rodeja. No hi ha una part benèvola en Walter White, només hi ha mentida, hipocresia, violència o manipulació. Un dels punts claus de tot el conjunt és fer que l’espectador empatitzi amb ell fins que arriba un punt on s’adona que el personatge és indefensable i el fa conscient de com funciona el joc a dues bandes de tota la construcció argumental. Però aquesta premissa va crear certes controvèrsies.
La més famosa incloïa al personatge de Skyler White, la dona del protagonista, i una onada d’odi masclista culpabilitzant-la de la meitat dels mals que rodejaven a la família. A banda de retratar els que pensen així, és evident que la sèrie posa el dit a la llaga en qüestions de masclisme de forma quasi indirecta, però també com a part de les complexes relacions humanes en les situacions límit que la trama planteja. Cal tenir clar que Skyler White pren decisions equivocades (aquí no entraria anar-se’n al llit amb el seu cap, no sigueu tan patètics) però sempre ho fa pensant en el que creu que és millor per la família, tot al contrari que el seu home (amb una llarga llista de pecats imperdonables) que fins i tot en alguns moments va ser exculpat per part del públic.
Tal com deia més amunt, Breaking Bad també és una sèrie sobre el càncer, però fins i tot l’utilitza com a motor narratiu. La sèrie i el protagonista evolucionen de la mateixa manera que ho fa la malaltia i els que la pateixen. Gilligan examina els paral·lelismes entre els mals que conviuen en Walter White i com afecten els que el rodegen i d’aquesta manera s’entén que quan la malaltia torna a aparèixer el to de la sèrie és molt més fosc i la curació s’intueix insalvable igual que el personatge. En altres paraules: el mal pot ser físic i mental i la malaltia està latent igual que ho fa la verdadera personalitat del personatge. A partir d’aquí hi ha moltes lectures: la hipocresia de la classe mitjana americana i la seva suposada vida idíl·lica als suburbis (una aproximació semblant que la d’American Beauty) en contraposició al costat més miserable de la white trash (personificada en addictes a la metamfetamina, camells o prostitutes), una crítica poc dissimulada al criminal sistema mèdic nord-americà, les complexes relacions dins d’una família plena de mentides i una història d’ascens i caiguda d’un senyor de la droga. I tot plegat en un format de western modern.
Un western modern
This is the west, sir, when the fact becomes legend, print the legend. Aquesta famosa frase de The man who shot Liberty Valance (John Ford, 1962) és més que adient per Breaking Bad. La sèrie està ambientada a l’Estat fronterer de Nou Mèxic i fa un ús continuat dels paisatges desèrtics com a un personatge més (una de les lleis bàsiques del western). Dins d’aquest escenari, Vince Gilligan (el creador de la sèrie) hi situa reserves índies que són utilitzades per cuinar metamfetamina, robatoris a trens, tirotejos icònics que emulen a OK Corral i viatges a un costat i altre de la frontera, però sobretot hi planta uns personatges inspirats en una mitologia molt concreta: Walter White (atenció al blanc del cognom) és el bandit que aconseguirà convertir-se en llegenda (Heisenberg) mentre distribueix una droga puríssima, assassina i lluita contra el Sheriff (que resulta ser el seu cunyat) i una colla de bandits sanguinaris.
La sèrie recull molts matisos dins del gènere: des del més violent fins al més crepuscular, però sempre donant una importància màxima als seus personatges i com anirem descobrint més endavant, sense deixar cap detall a l’atzar. Exemples d’això serien el personatge de Tuco Salamanca: el nom és un homenatge al mític Tuco (interpretat per Eli Wallach) de The Good, The Bad and The Ugly o també el moment de Walter White assassinant a dos venedors de droga per salvar a Jesse (escena calcada a la més famosa de la ja mencionada The man who shot Liberty Valance).
El prodigi visual
Si Hitchcock o Ford encara estiguessin vius, plorarien d’emoció en veure Breaking Bad. És la millor sèrie de la història perquè també té la millor narrativa visual mai vista en format de TV. De fet, el seu storytelling és conceptualment cinematogràfic, sobretot per l’ús de la fotografia i les càmeres o el muntatge.
Vince Gilligan va estructurar tota la història de manera que cap detall fos deixat a l’atzar i res passés per casualitat. Una de les coses més òbvies i conegudes és el famós pla contrapicat on Gilligan situa la càmera mostrant els personatges i les seves accions en una espècie d’estrany neorealisme: des de bidons on es fabrica droga a personatges recollint vísceres humanes, entre altres. Òbviament és impossible tenir un punt de vista per sota d’aquestes accions, però aquí és mostrat amb un vidre transparent com a referència. La idea és clara: sempre s’observa els personatges des d’un nivell inferior desconegut, potser des d’un suposat infern on irremeiablement aniran a parar. Un altre exemple és la llum de la sèrie: des dels espais oberts amb un to més rogenc fins a la il·luminació que gradualment s’enfosqueix a mesura que la trama avança (atenció a les cares de la majoria de personatges durant les últimes dues temporades o la casa sense pràcticament llum a mesura que Walter White es va tornant més i més malvat) o sobretot el brillant ús de la gamma cromàtica.
Cada personatge té assignat un color que pot evolucionar en major o menor mesura depenent de les motivacions i camins que pren. Per exemple, Walter White utilitza el verd (necessitat de diners) en les primeres temporades i evoluciona a grisos i foscos mentre la seva personalitat embogeix. Skyler White té assignat el color blau de la tranquil·litat i la seguretat que s’anirà trencant per verds o tons grisos, la seva germana Marie utilitza constantment el color porpra (en roba i complements) que en determinats casos s’associa a la reialesa i la luxúria (el personatge té una patologia que indirectament s’hi relaciona) i per citar només un altre cas, Walter Jr. (el fill del protagonista) sempre porta diferents colors i estampats, denotant la confusió de sentiments pròpia de l’edat però també de la malaltia que pateix i la situació familiar que el rodeja.
La sèrie també fa un ús magistral del format time lapse en referència directa a l’implacable pas del temps i com el rellotge juga contínuament en contra del protagonista, obsessionat a produir droga i diners sense parar, i és una classe magistral de narrativa de muntatge, amb un ús dels primers plans impressionant (atenció a cada vegada que “cuinen”, les armes i diners o la famosa mosca, per exemple) i unes composicions orgàsmiques (recordem l’homenatge al western). L’últim aspecte que voldria destacar és com Gilligan utilitza un llenguatge visual ple de McGuffins (I love it) per emfatitzar una història on els objectes i les coincidències són primordials. D’aquesta manera s’entén el valor de la metamfetamina blava que Walter i Jesse produeixen (simplement és un catalitzador de la trama), a assimilar la psicologia o intencions d’un personatge en funció d’un plat trencat, el significat d’objectes com ara barrils de plàstic i l’àcid, una moto o un llibre de poesia de Walt Withman i la complexa i absolutament brillant trama de flashbacks i cliffhangers que dura tota la segona temporada i que involucra un osset de peluix i un accident d’avió explicat en petites i inquietants dosis. Breaking Bad és una de les obres referencials de la narrativa dels objectes i no només tota la història n’està plena sinó que sense aquest recurs seria impossible entendre la sèrie.
Altres referències cinematogràfiques
Són una constant i no només encaminades al western. Scarface, la mítica obra de culte de Brian De Palma (de la qual vaig escriure un article a El Cinèfil farà cosa de dos mesos) és reverenciada contínuament a la sèrie: des d’un homenatge constant en disseny de personatges i evolució d’aquests, passant per similituds en la trama fins a la inclusió d’escenes i fins i tot actors que ja participaven en el film de De Palma. Evidentment també s’emmiralla en el cinema de gàngsters (atenció a l’últim episodi amb la veïna deixant caure una bossa de la compra amb taronges en homenatge a The Godfather) i l’ús que fa de la música com a part de la narració evoca a Scorsese i coses com ara Goodfellas o Casino, però evidentment des d’un punt de vista encarat més cap al sud de la frontera.
El llegat de Breaking bad
Un cop has vist la sèrie és impensable trobar-te una autocaravana i no pensar en Walter i Jesse cuinant i és que qualsevol element que hi apareix ja és un objecte de culte instantani en si mateix. Tot el repartiment s’associa a Breaking Bad d’una manera bastant icònica (en especial uns immensos Bryan Cranston i Aaron Paul) i el nombre de fans que li professen absoluta devoció només fa que créixer de manera que aconsegueix un d’aquells casos tan celebrats en què la crítica especialitzada i el públic es posen d’acord.
Breaking Bad és un autèntic fenomen que més de cinc anys després del seu final ja és una obra de culte igual que la pel·lícula d’on beu més directament, Scarface. Però més enllà d’uns personatges icònics i una història antològica, la sèrie té un gran valor a l’hora d’educar el públic sobre narrativa visual. És tan bona i ensenya a l’espectador com explicar una trama des de tantes maneres i punts de vista que és impossible escapar d’ella. És hipnòtica, seductora i segurament una de les millors coses que se’n poden dir és que ha fet més pel cinema des del món de la televisió que el mateix cinema en si. La seva complexitat fa que cada visionat sigui una celebració on descobreixes coses noves i segurament això és un dels factors més importants a l’hora d’ajudar a una obra mestra a perdurar en el temps. La llegenda de Heisenberg continua i continuarà viva. Say my name.
