Fitxa Personal
Naixement: 18 de desembre de 1963 (56 anys), Shawnee, Oklahoma (Estats Units)
Alçada: 1,80 m
Parelles: Angelina Jolie (c. 2006–2016), Jennifer Aniston (c. 2000–2005)
Fitxa Professional
Pel·lícules: 80 (actor), 55 (productor)
Premis: Globus d’Or, Millor Actor de Repartiment, 12 Monkeys (1995) i Once upon a time in Hollywood (2019); Premis Oscar, Millor Pel·lícula (Productor), 12 anys d’esclavitud (2013), i Millor Actor de Repartiment per Once upon a time…
Qui no recorda aquell jovenet cowboy de ciutat que li robava el cor a Geena Davis a Thelma & Louis (1991)? O el rastafari col·locat d’Amor a boca de canó (1993)? O el vampir Louis que ‘enamorava’ Tom Cruise a Entrevista amb el vampir (1994)? O la cabellera al vent de Llegendes de passió (1994)? Aquests van ser els inicis d’un dels ‘sex symbols’ dels 90, que amb els anys s’ha convertit en tot un actor que l’ha fet guanyar l’Oscar per la novena, i penúltima (?), pel·lícula de Quentin Tarantino.
Brad Pitt, nascut com William Bradley Pitt i criat a Springfield (Missouri), abans d’adonar-se que la seva veritable vocació era ser actor, va iniciar els estudis de publicitat i disseny gràfic. La jugada li va sortir bé, perquè ràpidament es va fer un lloc dins del ‘show business’, primer a la televisió, a sèries com Dallas (1987-1988) o Growing Pains (Los problemas crecen, 1987-1989), i ràpidament al cinema, gràcies al petit paper però inoblidable pel seu carisma (i cos) a la ja citada cinta de Ridley Scott. El mateix any ja li van oferir el seu primer paper protagonista com a jove estrella del rock amb un tupè impossible a Johnny Suede (1991), i un any després al film d’animació i acció real de culte Cool World (1992), la versió per a adults de Qui ha enredat en Roger Rabbit? (1988).
Però, el salt a la primera divisió de Hollywood va ser gràcies al film de Robert Redford El riu de la vida (1992) amb un paper fet a la seva mida en el que interpretava el fill de Tom Skerritt i germà petit de Craig Sheffer. Després de canviar totalment de registre a Kalifornia (1993), en què feia d’assassí psicòpata i va conèixer a la que seria una de les seves primeres parelles famoses, Juliette Lewis, el seu primer paper important que ompliria milers de carpetes de jovenetes amb la seva foto va ser la ja també citada, Llegendes de passió, que el va ‘encasellar’ com ‘L’home més sexy del món’. Però Pitt no era el que volia, ell volia ser considerat molt més que una cara bonica i va buscar projectes en què poder demostrar-ho. L’oportunitat li va venir de la mà del nou director revelació David Fincher i la seva obra mestra Seven (1995), en què el seu paper de detectiu Mills passaria a la història, sobretot amb la seva escena final (no espòilers!). El gran públic ja el va començar a veure amb uns altres ulls i només va faltar que el nominessin al Globus d’Or a Millor Actor de Repartiment per la cinta futurista-distòpica 12 Monkeys (1995) de Terry Gilliam, en què es posava a la pell d’un personatge absolutament desquiciat, que l’allunyava radicalment del que tenia acostumada a l’audiència.
Pitt ho tenia tot de cara per seguir triomfant a la pantalla gran i consagrar-se com un dels millors actors de la seva generació, però un seguit de fracassos a taquilla el van fer caure del seu pedestal d’or. Ni Sleepers (1996), L’ombra del diable (1997), Set Anys al Tibet (1997) o Meet Joe Black (1998) li van poder tornar la glòria perduda. Va haver de venir Fincher a salvar-lo de nou amb una de les seves millors pel·lícules i un dels seus millors papers, Fight Club (1999) i el seu Tyler Durden. Semblava que la carrera de la futura parella de Jennifer Aniston, gràcies a la seva participació estrella a Friends, tornava a anar per bon camí, perquè a excepció d’Snatch (2000) de Guy Ritchie, va tenir una altra mala ratxa professional, que, per sort, va durar poc. El seu amic George Clooney va comptar amb ell per a l’exitosa trilogia d’Oceans Eleven/Twelve/Thirteen (2001-2007) com el ‘bulímic’ Rusty Ryan. Entremig no podem oblidar el seu paper de l’hormonat Aquiles a Troia (2004), i encara menys Mr. & Mrs. Smith (2005), que va significar el trencament de la parella d’or de Hollywood ‘Pitt-Aniston’ i la unió de la ‘superparella’ Pitt-Jolie o també anomenada ‘Brangelina’, una relació de 10 anys i 6 fills, tres biològics i tres adoptats, i que va acabar com el Rosari de l’Aurora amb acusacions mútues de maltractaments i addiccions diverses.
Durant aquests intensos anys personals, Pitt tampoc va parar en l’àmbit professional. Va tenir temps de començar la seva carrera com a productor amb títols com L’assassinat de Jesse James comès pel covard Robert Ford (2007), Kick-Ass (2010) i Kick-Ass 2 (2013) o Menja, resa, estima (2010); aconseguir un parell de nominacions als Oscars com a Millor Actor per El curiós cas de Benjamin Button (2008) i Moneyball (2011) i una com a Millor Pel·lícula per la producció de The Big Short (2015); iniciar potents tàndems actor-director/s amb els germans Cohen, Cremeu-ho després de llegir-ho (2008), Quentin Tarantino, Maleïts malparits (2009) o Terrence Malick, L’arbre de la vida (2011); seguir amb el caprici del doblatge d’animació, que va iniciar a Simbad (2003), i continuar-lo a Megamind (2010) i Happy Feet 2 (2011); i intentar iniciar una fallida franquícia de zombies com a actor/productor amb Guerra mundial Z (2013). Això, sense oblidar el seu primer Oscar com a productor per 12 anys d’esclavitud (2013).
I arribem a l’última etapa professional com a productor executiu a la plataforma d’streaming Netflix amb la cinta Okja (2017) del director coreà de moda, Bong Joon Ho per Paràsits (2019), War Machine (2017), també protagonitzada per ell, o la sèrie fantàstica de The OA (2016-2019). I per descomptat, el seu primer Oscar com a Millor Actor de Repartiment pel personal homenatge al cinema i la televisió de finals dels 60 del responsable de Pulp Fiction (1994), que també l’hagués pogut guanyar perfectament per una infravalorada joia de la ciència-ficció moderna com és Ad Astra (2019).
No és d’estranyar que, amb aquest ritme de vida, just després de guanyar la valuosa estatueta, Pitt hagi anunciat públicament que es posa darrere les càmeres per exercir només com a productor, a part de seguir donant suport a l’organització ‘ONE Campaign’, que té com a objectiu lluitar contra la sida i la pobresa als països en vies de desenvolupament. Ja veurem si el nou projecte del director de La La Land (2016), Damien Chazelle, titulat provisionalment Babylon, el fa tornar a posar-se davant de les càmeres. El temps ho dirà…
