Hi ha un fenomen habitual al món de les sèries, traslladable a qualsevol altra forma d’art, que succeeix quan una obra té un gran èxit. És una mena de bucle temporal que no té escapatòria: quan una sèrie brilla, sempre n’apareixen de similars. Perquè, quina millor forma de vendre una idea que dir que s’assembla a una altra que ja ha funcionat?
Un clar exemple és el de Lost —la sèrie que va aconseguir que es comencés a parlar de sèries—, amb imitadores com Manifest, The 100, The Event, Flashforward… (totes molt inferiors). I una cosa similar ha buscat Netflix després de l’èxit de l’alemanya Dark, una de les millors ficcions del catàleg.
Primer ho van provar amb el que, a priori, semblava una jugada intel·ligent: donar llibertat als mateixos creadors, Baran bo Odar i Jantje Friese, per fer una altra sèrie. L’experiment es va dir 1899, i el resultat no va ser gaire satisfactori, potser per un excés de complexitat. Després d’una temporada, Netflix la va cancel·lar.
Un any més tard, ho han tornat a intentar. Aquest cop amb aquesta sèrie britànica de vuit episodis dirigida per Paul Tomalin que adapta el còmic homònim escrit per Si Spencer i dibuixat per Dean Ormston, Meghan Hetrick, Phil Winslade i Tula Lotay: Bodies.
Un caramel·let pels amants dels viatges en el temps
Un dels grans punts forts de Bodies és la seva premissa. Un mateix cadàver apareix en quatre moments diferents de la història —1890, 1941, 2023 i 2053— al barri londinenc de Whitechapel. I un investigador de cada línia temporal haurà d’intentar, amb els recursos de la seva època, treure l’entrellat d’una conspiració que abraça més de 150 anys.
Si l’hem comparat amb Dark, ja us podeu imaginar que la conspiració té alguna cosa a veure amb els viatges en el temps, convertint-la en un caramel·let pels amants d’aquest tipus d’històries de ciència-ficció, tot i no arribar mai al nivell de la seva predecessora.
Bodies planteja un puzle temporal molt interessant on et va donant les peces de forma més ràpida del que ho havia fet la sèrie alemanya per acabar-les encaixant de forma gairebé perfecta. Però no perfecta del tot. Perquè sí, és fàcil trobar-hi més d’un forat argumental, però també s’ha d’entendre que en una trama sobre viatges en el temps és dificilíssim que no n’hi hagi.
Quatre detectius i un gran repartiment
Un altre punt fort de la sèrie és el de les interpretacions. Liderat per un inspirat Stephen Graham, entre el repartiment potser reconeixereu a Shira Haas per Unorthodox, a Jacob Fortune-Lloyd per The Queen’s Gambit o a Kyle Soller per Andor. Els seus tres personatges, juntament amb el de la potent Amaka Okafor, conformen els quatre detectius protagonistes, cada un amb històries molt diferents, però que, inevitablement, s’entrecreuen.
En aquest sentit, el guió de Bodies encerta en crear dilemes i conflictes molt diferents en cada línia temporal tot i partir del mateix punt de partida: la troballa del cadàver. Així, explora temàtiques com l’homosexualitat reprimida, el remordiment o l’allunyament de la família sense perdre mai de vista la trama principal.
Música i direcció de nivell
El darrer punt fort d’aquesta adaptació és la seva banda sonora, obra de Jon Opstad. Començant per una d’aquelles introduccions que et fa no voler clicar el botó de Skip Intro, totes les composicions musicals aporten el punt de solemnitat i tensió adequades a les escenes, aconseguint arribar a l’epicitat en certs moments clau.
En aquest sentit, la direcció també encerta en no tenir por d’utilitzar recursos interessants com la pantalla partida o l’ús de la càmera lenta per fer memorables algunes escenes, com una seqüència del darrer episodi que té lloc en un bar.
Si Bodies acabarà sent memorable o passarà com una simple imitació inferior de Dark, ho haurà de dir el temps. Té elements per pensar que pot ser-ho —els punts forts que hem comentat—, però també és veritat que és difícil destacar en un catàleg de Netflix on es produeix sense parar, i no sempre amb qualitat. De moment, Bodies fa dues setmanes que està en el número 2 del top 10 de la plataforma. Al número 1, la setena temporada d’Élite…
Veredicte
Agradarà: als amants dels viatges en el temps.
No agradarà: a qui es desesperi quan no tot té una explicació.
Enganxòmetre: 8,5
Nota: 8
