Pot una persona amb una ansietat social desmesurada, profundament introvertida i exageradament tímida, però amb un talent únic per la guitarra, pujar a un escenari i convertir-se en una estrella del rock? Aquest és l’objectiu de la Hitori Gotou, més coneguda com a Bocchi, una estudiant d’institut que es veu superada per les situacions en què ha d’interactuar amb la gent, però vol intentar muntar un grup de música amb la intenció de fer realitat els seus somnis. L’adaptació animada de Bocchi the Rock!, l’obra del mangaka Aki Hamaji, la duu a terme el famós estudi d’animació Aniplex, realitzadors de grans animes com per exemple la divertida Spy x Family, la comèdia romàntica Sono Bisque Doll wa Koi wo Suru, i l’atípica Wonder Egg Piority, entre moltes altres grans sèries. El resultat final és un dels millors animes de l’any passat.

La premissa del grup de música d’institut ja l’hem vista en altres animes, com per exemple K-On!, però en aquest cas es diferencia de la resta gràcies al tractament que fan de les inseguretats i la fràgil estabilitat emocional de la Bocchi. Com a espectadors sentim el pes i la dificultat que suposa per la Bocchi el fet de dur a terme tasques extremament simples, com ara servir un got d’aigua a un desconegut, a través dels seus monòlegs interns, gairebé esquizofrènics, i mitjançant canvis d’animació molt interessants. La seva condició genera situacions hilarants amb un punt important de ‘vergonya aliena’, ja que, a més de ser un sac de nervis, la pobra és bastant maldestra i això ens fa empatitzar molt amb ella. Per sort, i gràcies a la resta d’integrants del seu grup anomenat Kessoku Band, aconseguirà superar de mica en mica les seves fòbies més profundes.
Rock & Anime
L’animació està molt ben feta, tot i que de vegades resulta un pèl genèrica. Tot i això, aquest punt es veu eclipsat per l’aparició recurrent d’altres tipus d’animació que no hi tenen res a veure, com per exemple algunes escenes on apareixen les protagonistes fetes de pelfa i estan animades amb stop-motion. L’ús que fan del canvi d’animació és excepcional, de vegades fins i tot copien a la perfecció l’estil d’altres animes com per exemple Bola de Drac o Ashita no Joe, per fer-ne homenatge a través de la paròdia i la imitació d’alguns plans molt emblemàtics. A part d’aquest element cal destacar també el fet que la forma de la Bocchi és molt poc estàtica, m’explico, quan es veu en una situació límit la pobra es desdibuixa i canvia tant de forma com d’estil. Potser es desinfla com un globus després de rebre un afalac, es converteix en gargots de pur estrès, és sent com un llimac rosa quan està mandrosa… L’ús que fan del canvi de forma per representar l’estat anímic i mental de la Bocchi és un element fora de sèrie.

Canviant de tema, el plat fort de l’anime és un espectacular apartat musical. Els temes que toquen i sonen tenen molt ritme i unes lletres ben maques, però sobretot, unes guitarres increïbles. Quan la Bocchi agafa el seu instrument i comença a fer filigranes és quan més brilla l’anime. És llavors quan es mostra tal com és al públic i pot expressar-se amb total naturalitat mitjançant acords, puntejats i melodies virtuoses. Si al final de la crítica no n’esteu convençuts, us recomano que doneu un cop d’ull al solo que fa abans d’un dels seus primers concerts, és una meravella.
En definitiva, Bocchi the Rock!, és una de les grans sorpreses de l’any passat i ha superat en molts aspectes altres sèries que també han sacsejat el món de l’anime, com per exemple Chainsaw Man, Kimetsu no Yaiba: Yuukaku-hen o Shingeki no Kyojin. Francament, no esperava que un anime d’aquest calibre pogués eclipsar en popularitat les grans produccions d’acció i, la veritat sigui dita, s’ho mereix.
Veredicte
Agradarà: als fans de l’anime, als que els agradin les sèries on la música juga un paper protagonista i als que busquen alguna cosa una mica diferent del que solem veure habitualment.
No agradarà: als que no els agradin els temes més juvenils, les sèries d’institut o l’anime en general.
Enganxòmetre: 9
Nota: 10