Fa pocs dies em van ficar en un fil de multimencions de Twitter, d’aquests que procuro fugir-ne. Precisament feia poc que n’havia sortit amb prou feines d’un altre de portades mítiques de LP’s i no tenia moltes ganes de tornar a sentir-me desbordat per les notificacions. Però qui m’ho enviava sabia que em faria gràcia i vaig picar. Es tractava que diguessis les cinc pelis de la teva vida i nominar un grapat de gent perquè fes el mateix.
Cinc, només? Tots en tenim moltes més, no? Però aquest va estar, precisament , el punt atractiu de la qüestió: arribar a sintetitzar una mena de the very best of! Només enviar la piulada vaig sentir com si hagués començat a bufar una bombolla que s’inflaria més i més. Vaig deixar el mòbil i em vaig ficar a la dutxa. En sortir-ne, la bombolla ja havia fet blow up: dues-centes vuitanta-set notificacions. I les que van seguir arribant tres i quatre dies després!
La qüestió, però, té el seu interès. De seguida vaig veure que les respostes es podien classificar en categories ben diferenciades, que potser resumeixen molt bé les diferents aproximacions que tenim vers el cinema. En primer lloc, els que citen pel·lícules mainstream. Òbviament és el grup més nombrós, per això ho són, de mainstream. Aquí van nominar totes les grans sagues de galàxies, indianes, padrins i pedres filosofals, amb un subgrup remarcadament fan de les últimes estrenes.
Segon, pelis de culte, de les dites d’autor: Visconti, Fellini, Allen, Lynch, Tarantino i tots els francesos lideren clarament aquesta lliga. És curiós veure com aquesta és potser la categoria més tancada. Entre les cinc pel·lícules, gairebé mai en citen cap que no hi entri. Una cosa que també passa una mica amb els fans del cinema musical, capaços de fer una tria amb moments tan allunyats com Singing in the rain i Bohemian Rhapsody. Còmics de totes les èpoques: Chaplin, Sellers, Funes, Monty Python… i és clar, els clàssics de Hollywood de tota la vida.
Finalment, el grup dels eclèctics, que feien una selecció de cintes molt diversa, amb obres que podríem incloure en qualsevol de les categories esmentades. És difícil triar només cinc pel·lícules de la teva vida. Primer, ho he dit abans, perquè tots en tenim moltes més que ens han marcat, que ens han emocionat, que ens han commogut o ens han fet morir de riure. Però també perquè una llista tan curta és fàcil que canviï d’un dia per l’altre. Potser demà en canviaries alguna, potser de sobte et vindrà a la memòria aquella que no pots entendre com és que la vas oblidar. Cine és cine, diria Johan Cruyff, i d’això es tracta, precisament. Els gustos són diversos i canvien cada generació, cada grup, cada indret, cada dia. És cine!
Per cert, si voleu saber les cinc meves: Lost in translation, Paris Texas, Annie Hall o Manhattan, The Goodfather (qualsevol part) i, és clar, Blow up. Ostres, i per què no hi vaig posar…?
