Les live action dels clàssics d’animació de Disney es poden classificar en les que arrisquen i intenten aportar un toc d’originalitat (Maléfica o Dumbo), les que es limiten a reproduir l’original (La Bella y la Bestia o El Rey León) i les que, reproduint l’original, intent aportar alguna novetat o actualització (Aladín): aquesta Blancanieves (Snow White) pertany al darrer grup i com en la majoria dels casos, malauradament, resulta absolutament prescindible.
Tot i que s’ha de reconèixer l’encert de càsting en l’elecció del duo protagonista (una fràgil Rachel Zegler i una entregada Gal Gadot) poc poden fer davant l’enorme desgavell que és el film. L’obsessió per ser extremadament fidel a la versió d’animació és el gran hàndicap de la proposta: aquesta voluntat de recreació (amb alguns plans exactes) provoca que el resultat sigui totalment fallit, el més clar exemple són els set nans, desnaturalitzats i desafortunats: tan poc creïbles que acaben allunyant l’espectador de la història.
Ambientació postissa i efectes excessius
Aquesta artificiositat també la desprèn l’ambientació: tant el vestuari com, especialment, la direcció artística són realment postisses i tan falses que el resultat final frega el ridícul, fet al qual també hem de sumar un abús de l’ús d’efectes visuals (fins i tot la seqüència clau del film que transcorre en un bosc és digital) que provoca una sensació certament estranya.
Disney hauria de fer una profunda reflexió. La seva política és esprémer al màxim els productes que funcionen a taquilla i tornar a rodar els clàssics d’animació que han funcionat, ara en acció real, assegura una bona recaptació del públic familiar, però si la contrapartida és oferir productes sense ànima que malmeten el record de les seves obres originals el preu que es paga és elevadíssim i a la llarga contraproduent. Blancanieves (Snow White) és Una innecessària aberració.
