‘Birdsong’: el camí tortuós de la fama

El pluridisciplinari Hendrik Willemyns és eminentment músic i fundador de la banda belga Arsenal, la qual ha comptat amb molts vocalistes externs d’arreu per als seus àlbums. Amb el temps ha esdevingut guionista, director i productor cinematogràfic, primer d’algun documental –Lotuk, el 2018, entorn a entrevistes als vocalistes de l’àlbum homònim del grup–; després, d’una sèrie televisiva belga de sis capítols cadascun dels quals dedicat a una obra clau de la literatura universal: Paper Trials, el 2010; i finalment de dos llargs de ficció curiosament rodats al Japó, amb actors nipons i música d’Arsenal o d’integrants del grup belga: Dance! Dance! el 2014, dirigit però pel japonès Ken Ochiai; i ara Birdsong, el 2019, en què a banda de ser el guionista, el productor i músic, com a l’anterior cinta, també exerceix com a realitzador, muntador, i director d’art. Això no obstant, cal esmentar la seva contribució com a compositor de la banda sonora del film belga D’Ardennen, el 2015, dirigida per Robin Pront.

Dance! Dance! ja pretenia parlar del preu de la fama a través de la figura d’un DJ que marxa del seu poble a la cerca del triomf, tot enfrontant-se a un món implacable i als dimonis interns. Birdsong, produïda per la productora belga independent Menuetto, de Hans Everaert, aborda el mateix tema a través d’una noia, Asuka, que aspira a guanyar el concurs televisiu Mysong, el qual s’emet des de l’edifici Shiratori Entertainment de Tokio on treballa com a dona de la neteja en horari nocturn.

Malauradament, si l’objectiu del també belga Willemyns era reflectir la implacabilitat de la vida amb els humils quan intenten anar més enllà del que el destí els té preparat, una feina de subsistència de caire alienant i repetitiu, llavors fracassa estrepitosament car el film es dilueix en diversos aspectes cap dels quals el suficientment brillant perquè la cinta assoleixi una entitat sòlida i pròpia. Res no sembla gaire important a Birdsong, tot i reflectir en cert sentit el món vidriós del negoci musical. Damien Chazelle va deixar el llistó massa alt a Whiplash, i després va insistir-hi més endolcidament a La La Land, quant als sacrificis que calen per triomfar davant una paret que es resisteix a caure i que al anar travessant-la es va quedant trossos de la pròpia carn. Willemyns es queda irremissiblement a la planta baixa.

Birdsong cantant

El millor que es pot dir de Birdsong és que es tracta d’un film discret que combina sense rumb clar la denúncia d’un negoci podrit que s’aprofita de la ingenuïtat en combinació amb una societat igualment malvada i materialista en què impera la solitud. Compte amb una incipient trama policial que es dilueix, i amb una posada en escena plena d’elements onírics i absurds que esborronen de vegades amb intenció preciosista i poètica un look que mai no aconsegueix impressionar, tot i alguna troballa –aquests peixos que creuen, en ple aire, una finestra de banda a banda com a expressió de l’excels del que Asuka va creant–,per donar carta d’autoria. I amb sinceritat, tampoc impressiona la banda sonora, que se suposa que són les composicions que han de sorgir de l’honestedat i patiment creatius de la protagonista.

Alguns han volgut veure una complexitat i profunditat que no copsem per enlloc, car l’argument és simple i gens original, i el missatge cristal·lí: si vols ser tu, deixa de prostituir-te per als altres, crea sense importar-te la fama i l’oripell, i oblida’t del negoci. Ara bé, el film tampoc ofereix idees de com subsistir sense un treball alienant. No hi ha res imprevisible en la història d’una noia, mare jove, amb aspiracions de compositora i música, que resulta enredada per una dona per tal que accedeixi a tenir classes del gran mestre del rock, Ryo Omoto san, el presentador de Mysong per afegiment. Aquest li posa la mel a la boca tot fent-li creure que és bona, però les classes són tan cares que per costejar-les ha de fer de prostituta de luxe en un servei ofert per aquella mateixa dona d’abans. L’ambició conviu amb el penediment i la vergonya davant sa família mentre la protagonista s’endinsa cada cop més en un món pervers, corrupte, buit, elitista i vampíric que no pot comprendre perquè no té les claus i que s’alimenta dels innocents als quals usa i després llença.

Per un seguit de motius, la misteriosa mort de Ryo situa Asuka com a assassina i lladre del tema que finalment, després de les doloroses lliçons, presenta al concurs, per bé que es tracta d’un tema genuïnament seu que els directius creien que era de Ryo. Gran part del film és el flashback d’allò que explica Asuka en defensa pròpia, un viatge psicodèlic de moments visualment ocurrents, amb el concurs fins i tot de dibuixos animats, però mai amb la intensitat i personalitat suficient per esdevenir aquest film “diferent, profund, intens i poètic” que alguns han volgut veure. Despunta, però, per la seva naturalitat i condició humana, l’actriu Natsuko Kobayashi, qui encarna Asuka, i el veterà Akaji Maro (Kill Bill), qui dona vida al Sr. Akira Shiratori, un dels principals propietaris de la indústria musical.

L’estrena del film va anar acompanyat de la distribució d’un àlbum d’Arsenal, In the Rush of Shaking Shoulders i l’edició d’un llibre de poemes i il·lustracions, Room of Imaginary Creatures: Poems & Illustrations From the Dark Side of Music, tot vinculat al film.

Veredicte

El millor:  l’actriu Natsuko Kobayashi, i la noció que la indústria de l’art brilla sovint damunt les femtes d’una estratificació cruel, i que per sortir-ne a la llum no hi ha prou amb donar la pell.

El pitjor: el missatge, però, no és intens, i una certa condició final anodina del producte.

Nota: 5’5

Ignasi Juliachs
Ignasi Juliachs
Llicenciat en Geografia i Història per la Universitat de Barcelona, i especialitat en Història de l’Art, escriu crítica i algun article sobre cinema a la revista 'Imágenes de Actualidad', i articles sobre festivals a 'Dirigido por'. També ho ha fet a 'Fotogramas'. Ha estat articulista a la revista de cinema 'Scifiworld', amb l’editorial de la qual també ha participat en el llibre col·lectiu 'El hombre lobo, licántropos en el cine'. Ha estat secretari de la junta directiva de l’Associació Catalana de Crítics i Escriptors Cinematogràfics. Escriu crítiques, especials i ressenyes de llibres a 'Cinearchivo.com' i és coautor del llibre 'La memòria crítica'. Per si fos poc és traductor de publicacions de cinema i d’alguna novel·la per editorials com Planeta o Paidós. Ha estat redactor i locutor d’informatius, d’espais culturals i de crítica cinematogràfica a 'Ràdio Sant Feliu'. Fou auxiliar de càmera al curt Màgia a Catalunya de Manel Cussó, amb Joan Brossa. Ha presentat el cicle de cinema clàssic al Cinebaix de Sant Feliu de Llobregat.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents