Benvinguts al centre de Nova York de principis dels anys setanta, concretament a The Deuce, sobrenom amb el qual es coneixia 42nd street des dels anys cinquanta: un dels carrers més populars pels seus teatres i cinemes, on tota la subcultura cinematogràfica del grindhouse va començar; però on també s’hi varen ajuntar durant aquests anys, els personatges de moral més baixa de la ciutat entre drogues, prostitució i corrupció. Sí, el cor de “la gran poma” estava podrit.
David Simon, director d’altres sèries d’èxit d’HBO com The Wire, Treme o la mini sèrie Show me a Hero; torna a treure la seva lupa per desencarnar cadascun dels personatges i peculiaritats que envolten i creen un ecosistema social, tal com ha fet magistralment en les seves anteriors produccions. En aquest cas, Simon esculpeix amb precisió l’auge de la pornografia i l’explotació massiva del sexe, encarnat en un dels llocs més representatius per narrar-ho: els voltants de Times Square en plena guerra del Vietnam.
Acompanyeu-me doncs en un petit recorregut per analitzar la gran aposta d’HBO, sense “spoilers” (o almenys els justos) per tal que, si no l’heu vista, correu per veure la que, segurament, és una de les millor sèries de l’any juntament amb Mindhunter.
El Poder de la pell
A priori, segurament us explicaran que The Deuce parla sobre la prostitució, sobre l’auge de la pornografia, sobre el proxenetisme, i aquells que ho diguin no aniran errats, tot i que només estaran definint una part del tema que ens vol mostrar David Simon, el mestre que teixeix en una gran teranyina personatges els quals fan que una societat i una era sigui tal com és. Precisament per això, The Deuce ens descriu el funcionament del poder des de les esferes més baixes fins a les més altes amb el fil conductor de l’ofici més vell del món, és cert. Així, el director teixeix la quaranta-dosena avinguda en els anys setanta, on els carrers són propietat dels proxenetes i els locals ho són de les màfies i, no ho oblidem, sota supervisió policial. Tots els estrats socials hi són presents ja que, sense les decisions (o la manca d’aquestes) de cadascun dels elements que conformen el conglomerat que forma The Deuce, no es podria entendre el funcionament d’una economia i una societat que va trobar en la venda a l’engròs de la sexualitat una oportunitat d’or. Tal com diu la prostituta Candy “És Amèrica, oi? Quan hem deixat mai al terra un dolar perquè el reculli l’altre?”
A The Deuce no hi trobareu glamur ni morals, no hi trobareu grans metàfores visuals, sinó la crua realitat del que és el poder, res més que persones intentant dominar-ne d’altres per la protecció que diuen oferir. Des de proxenetes entabanadors, policies que es permeten especular per al seu benefici propi, homes de negocis que són massa generosos per no voler res a canvi, tot forma una cadena alimentària on les preses més vulnerables són tant la moneda d’intercanvi com matèria primera en el negoci del sexe.
Tot i que a priori la quantitat d’escenes sexuals pot semblar xocant per a molts, la sèrie aconsegueix explicar-nos el procés de deshumanització de la pell mostrant-nos-la de la manera més humana possible. Un cop passada l’hora i mitja del capítol pilot, com a espectadors ens veurem immersos en un inframón que segurament no ens haurem imaginat mai tant al detall, però del que no podrem escapar, ni tan sols al final de l’últim episodi. Fascinació, morbositat, o és que simplement Simon ens ha sabut portar a través de la temporada de manera excel·lent?
Personatges amb olor a suat
Exceptuant les escenes de sexe (pagat i/o a desgana en la majoria dels casos) no us espereu grans escenes d’acció física, el diàleg mana a The Deuce. Però no marxeu encara, ja que si Simon pot sostenir l’interès durant vuit hores i mitja només amb la paraula, és perquè les persones que verbalitzen la trama bé que s’ho valen.
Obrim la porta del Hi-Hat bar, on us rebrà no una sinó dues versions de James Fanco amb un bigot digne de Grouxo Marx. L’actor americà s’atreveix a encarnar a dos bessons idèntics, Vince i Frankie; els quals només podreu discernir físicament per la innocència inconscient que mostra la brillantor dels ulls de Frankie i la contínua mirada de desaprovació que crea unes fines arrugues en els de Vince. Així, Franco es recolza pràcticament en un 100% en la interpretació per fer-nos creïbles (i estimables) l’emprenedor moralment correcte Vince i el seu germà endeutat i busca-vides Frankie.
Tot i que aquest doble paper ja és un reclam ben llampant, aquests dos personatges no poden més que enlluernar-se amb un altre que freqüenta el bar de la 42nd, Eileen (aka. Candy), la prostituta freelance encarnada per una magistral Maggie Gyllenhaal. També productora executiva, l’actriu s’atreveix amb un paper que poques actrius consagrades de Hollywood haguessin acceptat i posa una de les notes feministes a la sèrie.
A The Deuce no existeixen ni blancs ni negres, sinó que cadascun dels personatges ens arriba a mostrar tota la seva escala de grisos i és segurament en el PIMP de manual amb aires poètics anomenat C.C, on hi trobem un dels papers més entranyables a l’hora que glaçadors de The Deuce, el qual li podria fer el mateix favor que el que li va fer The Wire a Idris Elba per tal de llançar-lo com a un dels actors més prometedors de l’any.
Com ja hem vist, el Hi-Hat acull una amalgama de personatges que venen de tots els estrats, des de prostitutes, policies i fins i tot la Sandra, un altre dels personatges amb una de les trames més destacables; la de la periodista amb ambicions que vol plasmar en el seu diari la realitat del que passa als baixos fons de Nova York. De fet, el passat de David Simon com a periodista, ens pot fer pensar que en la periodista intrèpida el director hi pot haver plasmat el seu alter ego somiat. Tot i no poder parlar sobre tots, us ben asseguro que a The Deuce no hi ha cap personatge que hi sobri ni que hi falti, sinó que són la suma de tots ells el que fa que la sèrie funcioni i no coixegi de cap peu.
Producte 100% HBO
Simon ha tornat a crear un producte amb tots els elements que ho tenen tot per triomfar, una sèrie que es cou a foc lent, molt lent, tot i que a voltes fa que alguna de les trames es resolgui de manera aferrissada durant els últims capítols, de les poques pegues que li podríem trobar a The Deuce. Escrita untament amb l’escriptor especialitzat en novel·la policíaca George Pelecanos, tots dos tenen la capacitat de fer traspassar l’olor de claveguera, brossa, floridura i suor més enllà de la pantalla.
Dirigida meitat per homes, meitat per dones, el fantàstic elenc de directors que ens guien per The Deuce fan prevaldre molt més la construcció dels personatges per sobre de la trama, demanant-li un vot de confiança a l’espectador per tal que tingui la paciència que mereix el que encara ha de venir i ens fa esperar en el que ja s’intueix creixerà fins a arribar un gran clímax, no necessàriament plaent per a tots, que s’augura per a la segona temporada. Sens dubte, HBO té aquí una oportunitat de crear un nou clàssic ambientat en els 70 després del fail que va suposar Vynil. Sabrà mantenir l’excel·lència en les temporades que venen? De ben segur, la consistència i el gairebé imperceptible crescendo que s’espera del relat, seran la clau que poden fer de The Deuce una sèrie immortal.
Veredicte
Agradarà a: Fans dels clàssics d’HBO com The Wire o The Sopranos. Aquells que tinguin un petit voyeur dins.
No agradarà a: Aquells que els agradin les sèries d’època de manual del tipus Velvet o las Chicas del Cable . Aquells que s’esperin una sèrie plena de drogues, sexe i rock’n roll
Enganxòmetre: 7.5
Nota: 9
