Sembla que el cinema de societats que tant ha funcionat a directors com Woody Allen o Pedro Almodóvar comença a agafar forma a Barcelona. L’opera prima de Jorge M. Fontana, Boi (2019) ens presenta un retrat de la societat Barcelonina així com un retrat del paisatge de la ciutat. A través dels ulls d’un jove, el qual dona nom a la pel·lícula veiem com la precarietat laboral dels joves sacseja una societat, com les aspiracions i somnis de futur es poden esvair enmig d’una societat que sovint es mou més ràpid del que som capaços d’assumir i com sovint la vida et porta per camins que no buscaves i en els quals ara t’hi trobes immers.
Fontana ens trasllada a viure un moment molt determinat de la vida d’en Boi gairebé en primera persona. En Boi és un jove que s’inicia com a conductor privat d’una empresa propera als sistemes de les VTC. Tot això mentre espera que la seva parella prengui una decisió obre un assumpte que podria canviar-li la vida. Els seus primers clients, en Michael i en Gordon són dos empresaris d’origen asiàtic els quals han vingut a Barcelona amb l’objectiu de tancar un negoci de màxima importància amb menys de 48 hores. Els problemes d’en Boi deixaran de ser només personals sinó que també es veurà immers en un embolic professional en el qual potser s’hi implica un xic massa.
Una de les característiques més important del film és com es presenta com un cinema de societats i de seguida evoluciona cap a una denuncia laboral, del sistema i fins i tot potser del país. Hi ha un moment on el conductor privat es veu increpat per part d’un taxista, un conflicte social i laboral que fa temps que veiem a Barcelona. Però, la part més interessant de la pel·lícula és com el que ja endevinem que ens vol retratar ho aparca per passar en un àmbit més de suspens o de misteri. Tots volem saber què està passant amb els dos personatges asiàtics, i quins són els problemes que els porten a prendre decisions força dràstiques. Tot i que descrita com a drama, conte tants matisos que és difícil etiquetar-la en un sol gènere, i precisament aquest fet es un dels millors del film, ja que aconsegueix transportar-te en un viatge que no saps on anirà.
Un dels aspectes mes interessants de la pel·lícula és la música i com aquesta casa perfectament amb les seqüències del film. Comencem a iniciar-nos en la vida d’en Boi al ritme de Be My baby amb una versió de Les Surfs acompanyada amb la imatge d’un gerro de flors grogues pansides i del primer dia de la feina del jove. A mesura que les escenes es van succeint i ens anem endinsant en el clímax, la música es torna més trepidant i més asfixiant. Es combinen tons electrònics i veloços en els moments d’allò llarga o de conducció del vehicle del noi, amb altres sons com els d’una trompeta asfixiant dins un bar en què el noi no sap ni què busca, però sap del cert que alguna cosa està passant. El moment surrealista de la pel·lícula també es veu submergit en una melodia difícil de construir per ments simètriques i complicada de seguir si es pretén busca uniformitat. Però es precisament per això que hi encaixa, perquè el moment que viu en Boi no és no coherent, ni simètric ni uniforme, sinó que és un daltabaix en la seva vida i un moment d’assumir els riscos. L’únic inconvenient és que en les escenes de música estrident sovint el so passa per sobre dels diàlegs i costa seguir la conversa.
El jove actor Bernat Quintana (El cor de la ciutat o Barcelona 1714) es l’encarregat de donar vida a en Boi. Quintana fa una feina excel·lent a l’hora d’expressar els canvis emocionals al llarg del film, molt especialment amb la feina de cares. És força interessant com la cara apàtica i depressiva del Boi del principi passa cap a una cara d’astorament i finalment d’acceptació. No són las fases d’una depressió clínica, però marca molt bé el ritme de a pel·lícula, el qual no deixa de ser el ritme del canvi de vida que està a punt d’afrontar el noi. Pel que fa els dos personatges secundaris, en Michael i en Gordon, interpretats per Andrew Lua i Adrian Pang també són dignes de menció. Mentre en Boi representa el canvi i l’evolució d’un personatge típic del cinema de societats que mencionàvem al principi, els personatges de Lua i Pang representen la part de misteri i suspens de l’acció. Ells dos porten el pes de la incògnita del film, i representen d’allò més be el típic personatge asiàtic arribat a Barcelona per fer negocis. Almenys és així com tots tenim el cap, per exemple, les persones que habiten Barcelona durant la Mobile World Congress.
Després que la pel·lícula passi dels moments més Scorsese fins a uns moments comparables a la recent Under the Silver Lake (2018) plens de metàfores acolorides i sovint delirants, acaba culminant amb la Polca Mazurca de El Guincho, una cançó de les Illes Canàries on els sons càlids, melodiosos i amables donen entendre que tot torna a on ha de ser.
Veredicte
El millor: la germanor entre l’acció del film i la música que l’acompanya, així com l’evolució del personatge principal que fa l’actor Bernat Quintana.
El pitjor: sovint la música passa per sobre dels diàlegs i s’acaba confonent amb el grau d’importància.
Nota: 8
