Kenneth Branagh, un actor i realitzador que no s’ha caracteritzat per fer films amb denúncia i compromís social i polític, ens ha sorprès a tots amb Belfast. Aquest film el considera, i no ens estranya, “el més personal” que hagi fet mai. Després de la seva estrena el gener del 2022 i de guanyar l’Oscar al Millor Guió Original, arriba a Amazon Prime aquest 3 de setembre de 2023.
Cert que és un realitzador capaç d’emocionar. Així ho creiem quan fa incursions amb material de Shakespeare (les que preferim, sigui dit passada), que sovint barreja amb cert penchant estètic i espiritual pel romanticisme del XIX (Henry V, Much Ado About Nothing; Hamlet, Love’s Labour’s Lost, As You Like It) o quan aborda els darrers dies del gran autor: All Is True. Fins i tot és remarcable, en aquesta línia de desplaçar la temporalitat de les obres, la seva adaptació un pèl marciana de The Magic Flute (el context, les trinxeres de la Guerra Europea).
També són força reeixides, i de nou el XIX pel mig, les seves aproximacions a Mary Shelley (Frankenstein). No estan malament els seus drames corals Peter’s Friends (aquí, si més no, endinsant-se en la sida) o In the Bleak Midwinter; i encara podríem salvar el remake innecessari de Sleuth. Després, abandona l’alçada i el confort que li proporcionen l’alta cultura per anar a materials més crematístics i mainstream com ara el film d’acció Jack Ryan: Shadow Recruit, o encara de manera més inquietant i sorprenent, Thor, endinsant-se així, qui ho diria, en l’univers Marvel. Posteriorment, una nova incursió en el romanticisme i cofoisme que el caracteritzen per a l’adaptació de Cinderella; i una fins a cert punt coherent aproximació mainstream a Agatha Christie (ja és un gran nom i vol jugar la coartada cultural amb la popular i la taquilla, a banda que els inicis del XX també entren en el seu confortable joc estètic): Murder on the Orient Express, l’autora de la novel·la de la qual torna a oferir-li la nova adaptació a punt d’estrena que és Death on the Nile. De fet, les trames policials i les intrigues ja es veia que li interessaven també quan, molt primerencament, va dirigir i interpretar Dead Again, al costat d’una newcomer al cinema com era Emma Thompson, qui, no obstant això, Déu-n’hi-do la televisió que ja havia fet, com de fet Branagh mateix abans d’abordar, ambdós, Henry V.
La infància de Kenneth Branagh a Belfast
Tampoc és que, com a actor, s’hagi caracteritzat per papers en films d’incidència compromesa, si exceptuem, potser, Rabbit-Proof Fence (el vergonyós tracte als fills d’indígenes i blancs a l’Austràlia dels 30, que es va perllongar fins als 70), i el terreny més còmode que pot significar a hores d’ara la denúncia de les atrocitats nazis a l’excel·lent telefilm Conspiracy, o a l’enèsim intent d’assassinar Hitler, Valkyrie.
Per tot això sorprèn que, enmig de dos Agatha Christies, ara realitzi Belfast, que com el seu títol ja pot suggerir, no és terreny pacífic fins a dates recents. Branagh va néixer a Belfast i ha volgut tornar a casa, a la seva experiència quan era un nen de nou anys, just quan esclaten ‘The Troubles’, com es va batejar el conflicte nord-irlandès a finals dels anys 60: catòlics i protestants (etiquetes) en estat d’ebullició a causa de les sempiternes reivindicacions dels més aviat menystinguts catòlics, en minoria, que volien que canviessin les coses, amb la corresponent resistència dels protestants a que fos així perquè a ells ja els anava bé.
Kenneth Branagh no s’endinsa pròpiament en les reivindicacions dels catòlics republicans —confessa que no se sentia amb cor de resumir la complexitat del conflicte—, entre les quals eren posar fi a la discriminació en l’accés a l’habitatge social públic; fi a la discriminació per accedir als governs locals; fi a la influència il·legal dels protestants a les eleccions i a la manipulació que aquests practicaven als districtes; i demanar el desmantellament d’una policia protestant sectària. En el fons, per part dels republicans catòlics, el que hi havia era un gran descontentament, el desig per incorporar-se a la Irlanda que havia assolit la independència plena el 1949.
Els conflictes s’iniciaren el 1968, i el 1969 s’esdevingueren molt violents, durs i amb gran nombre de morts; no va ser fins al 1998 que es va arribar a un cert acord entre l’Ulster, Irlanda i el Regne Unit —els Acords de Divendres Sant—, tot i que la violència, reduïda, encara hi va ser als carrers: no va ser fins al 2008 que es va desmantellar el braç armat de l’IRA. Fins al 2011, Branagh no havia pas tornat a Belfast; el 1969 havia marxat cap a Londres amb sa família, empentats per una situació insostenible. I admet que en aquell moment, el 2011, va sentir que “encara hi havia una mena de crisi d’identitat irresoluda”.
Potser allò que se li pot retreure al director és el que se li pot retreure a Clint Eastwood: agafar l’argument només a curta distància, des del cantó del drama humà concret, intens i específic de la història, sense donar prou marge per treure’n directament conclusions de major abast social i polític, que no obstant haurà de fer l’espectador, si vol, pel seu compte. I efectivament, com sovint Eastwood, Branagh, des d’allò més emotiu, humà, excel·leix amb escreix, ens hi té acostumats. Però és cert que la història que escull ara, fins a cert punt la seva, té ineludibles aspectes de denúncia, i es nota viscuda.
Belfast és una cinta iniciàtica rodada amb tota la intenció en blanc i negre: els fets dramàtics de l’esclat de la violència l’agost de 1969 són vistos a través dels ulls d’un nen de nou anys, Buddy (l’actor infantil, Jude Hill, una veritable troballa), alter ego del mateix Branagh. Per aquest motiu, la càmera molt sovint està situada en contrapicat, el punt de vista del protagonista, que degluteix la vida durant aquests dies en dosi doble i sense opció a mastegar. Branagh situa un barri obrer de Belfast en què conviuen en perfecta harmonia catòlics i protestants. La família de Buddy és protestant, i això no és motiu per no tenir excel·lents amistats i relació amb els veïns catòlics.
Però un bon dia apareixen uns unionistes que li diuen a son pare que “és amb ells o contra ells” en l’intent d’expulsar els catòlics del lloc. El pare (Jamie Dornan) té un càrrec de responsabilitat en el món de la construcció, es passa llargs períodes fora de casa, i no veu motiu per contribuir-hi amb els agitadors, el que li costa patir una pressió en low burn que arribarà al límit. Mentrestant, Buddy s’enamora d’una noia catòlica de la classe, i viu feliç en el si d’una família que s’estima. La mare (Caitriona Balfe) cria els dos fills (Buddy té un germà gran: Will —Lewis McAskie—), i amb ells viuen els pares del marit: l’avi (Ciaran Hinds) i l’àvia (Judi Dench), ambdós amb interpretacions en estat de gràcia.
Poc s’imaginen que els dies amb visites de la família externa, asseguts al carrer a tocar del portal, mentre es comparteix beguda i menjar amb els altres veïns, els dies de jocs amb els altres nens —amb malifetes incloses com el robatori de xocolatines—, mentre transcorre la vida i els problemes econòmics, de feina i de salut, l’anada emocionada al cinema de barri —on les pel·lícules són en color, a l’inrevés que la vida real—, aviat tocaran a la seva fi. I llavors, després de repetits successos cada cop més violents, arriba la qüestió: marxar d’on un és, del que has vist tota la vida, abandonar escola, veïns, amistats, i arribar a terra ignota: Londres, tot aprofitant que al pare li hi surt feina permanent, però on la gent se’n riu del teu accent i no t’entenen quan parles, on no coneixes ningú, on ser irlandès no és ben vist, en una paraula.
La cinta, malgrat el rerefons tan terrible, té aquest cantó nostàlgic, tendre, que parla d’un món humil, però feliç, que va estroncar la situació política: és probable que Branagh hagi idealitzat aquells seus temps, cosa força comprensible puig que hom sempre tendeix a idealitzar la llunyana infantesa. La música del nord-irlandès Van Morrison, present al llarg del film, subratlla aquesta cosa tan saxona que és el bitter sweet, un sentiment agredolç de l’existència. Però, l’amor al cinema del director, el seu record emocionat pel cinema que veia de petit al barri, s’expressa perfectament, junt amb el missatge d’enteresa que veu en els pares i l’admiració que els professa, en un fictici enfrontament entre el seu progenitor i l’unionista que li cerca les pessigolles enmig de l’avalot definitiu, al son de ‘Do Not Forsake Me, Oh My Darlin’, el tema de Tex Ritter per a High Noon, de Fred Zinnemann.
Els actors, tots, aconsegueixen dur-nos a aquell estat en què el pit s’infla d’emoció per la força dels sentiments més nobles que traspuen senzillesa i autenticitat. No perquè sí, amb l’excepció de l’anglesa Judi Dench, que ha hagut de treballar l’accent irlandès, la majoria dels actors són de Belfast, o si més no irlandesos, i senten el que fan.
Veredicte
El millor: la intensitat en què es viuen les emocions del film.
El pitjor: no es para temps a explicar prou les raons del conflicte.
Nota: 9
