Des de fa anys, el Festival de Cinema de Sant Sebastián aposta per combinar els treballs de directors més veterans i consolidats, amb els de les joves promeses que intenten obrir-se camí en una indústria on cada cop és més complicat prosperar si no tens uns bons padrins. Enguany dins la seva secció oficial i com a única representant del cinema català, Belén Funes (Sara a la Fuga, 2015 i La inútil, 2016) presenta la seva òpera prima La hija de un ladrón, continuació del seu primer curtmetratge Sara a la fuga, produït per Isabel Coixet i presentat al Festival de Màlaga 2015 on va ser la guanyadora de la Biznaga de plata a la millor direcció de curtmetratge i biznaga de plata al millor curtmetratge de ficció. Si a Sara a la Fuga la directora ens mostrava amb una mirada directa i sense complexes a aquesta noia vivint en un centre de menors, amb l’esperança que algun dia el seu pare la vingui a visitar, a La hija de un Ladrón se’ns presenta a la Sara amb 22 anys i un fill, decidida a tirar endavant la seva vida, tot i la intromissió dels seu pare que acaba de sortir de la presó.
En el seu primer llargmetratge, la directora s’ha rodejat de Marçal Cerbián com a guionista i Neus Ollé a la direcció de fotografia, tots ells col·laboradors habituals de la directora catalana, ja que l’han acompanyat durant 4 anys i amb els quals han gravat 2 curts i aquesta última pel·lícula. Tot i la seva curta carrera en el món de la direcció, Belén no ha amagat mai que és en les temàtiques familiars on se sent més còmoda per tal d’explicar certes realitats, que tot i la seva aparent incomoditat, tots vivim i patim en major o menor mesura. A Belén no li tremola el pols a l’hora d’explicar drames entre pares i fills, i ho fa amb la naturalitat i serenitat que fins ara ens té acostumats. A La Hija de un ladrón ha pogut posar en pràctica totes aquestes bones maneres que ja ens va mostrar amb els seus dos primers curts i ha donat continuïtat a una forma de filmar molt personal en què no abusa dels soferts i massa recurrents primers plans silenciosos dels protagonistes en aquests tipus de drames, i ho combina amb imatges en què l’acció juga un paper protagonista. Aquest equilibri és una de les grans virtuts d’aquest treball, juntament amb l’elenc protagonista encapçalat per una Greta Fernández (Elisa y Marcela, La enfermedad del domingo, No sé decir adiós) en estat de gràcia, que a través d’una mirada és capaç de mostrar-te tot el pes que arrossegant les seves espatlles. En l’apartat masculí hi trobem a Àlex Monner (La propera pell, Barcelona nit d’hivern, Els nens salvatges) que interpreta el pare del fill de la Sara i que intenta, en la seva mesura, ajudar i participar en la vida del nen. I segurament caldria un apartat a part per parlar d’Eduard Fernández ( Mientras dure la guerra, Todos lo saben, El hombre de las mil caras), que com a pare de la Sara, de nou, ens regala un treball d’aquells que posa els pèls de punta. A l’actor barceloní la interpretació li surt de dins, és un do diví, i la seva naturalitat i capacitat en diferents registres són ben presents en tots i cada un dels treballs que realitza. Déu nostre senyor conservi aquest actor, perquè difícilment trobarem algú que, ni tan sols, s’acosti al seu nivell.
La hija de un ladrón és un treball mesurat i intel·ligent. Belén Funes té clar el que vol explicar i ho fa amb tota naturalitat i amb un realisme que en alguns moments fa venir esgarrifances. L’exclusió social, la falta d’oportunitats, però també la lluita i els somnis d’una vida millor són presents en cada escena i en cada pla d’aquest llargmetratge, que no dubte a clavar-te un bon cop de puny a l’estómac per tal de sacsejar consciències i fer-nos despertar d’aquesta letargia social en què alguns estem instal·lats. Belén no ens vols explicar finals feliços, si això és el que us agrada aneu a veure El rei Lleó, a ella l’importa la vida real, el dia a dia d’una gran majoria de gent. I, senyores i senyors, fem-nos la idea que, malauradament, aquesta realitat no és gens bonica.
Veredicte
El millor: Les bones maneres de la directora darrera la càmera i tres protagonistes espectaculars.
El pitjor: Tot i la qualitat del treball, si que és veritat que potser ja estem una mica cansats d’aquests tipus de pel·lícules dins el cinema català.
Nota: 6,5