Abans no se’ns acabi l’amor de tant fer-lo servir

Una passejada per Viena, per París, pel Peloponès. Una passejada per l’amor i per una vida compartida.

Això és, en poques paraules, la trilogia Beforeuna gran poema als enamorats.
Before Sunrise (1995), Before Sunset (2004) i Before Midnight (2013) són les tres pel·lícules amb les que Richard Linklater (EUA, 1960) explica la història de Jesse (Ethank Hawke) i Céline (Julie Delpy), que es coneixen per atzar a un tren i decideixen passar junts la nit, més llarga del que mai podrien haver-se imaginat.

Tot comença a Viena, on Jesse li demana a Céline que l’acompanyi durant les poques hores que tenen a la ciutat; perquè sempre hi ha un compte enrere que els obliga a viure-ho tot molt de pressa, i no és (només) perquè siguin joves. Si tan sols poguéssim quedar-nos amb una pel·lícula de les tres hauria de ser, sens dubte, aquesta, doncs és el paradigma de tot allò que el cinema indie vol ser. Dos desconeguts caminant i parlant, i quan arribi el matí s’ha acabat. El més inversemblant de tota la història és que, quasi miraculosament, la premissa funciona. Serà que ja va bé que, de tant en tant, els films a primera vista pretensiosos ens facin tornar a creure en la màgia (del cinema, de l’amor…). El temps s’acaba, el matí arriba i ells dos es separen.

Nou anys més tard, ha canviat la ciutat però poc més; i això que hi ha un matrimoni i un fill pel mig. Però com no és entre ells, no importa. És la sensació que les seves vides corren, però, alhora, estan en pausa fins que nosaltres tornem a trobar-los. Com si fóssim part també d’aquesta relació. Ara a París, Jesse i Céline no poden evitar tornar a enamorar-se en la fugacitat d’una tarda. Aquesta vegada, i aprenent dels errors del passat, el Jesse trenca amb el compte enrere i deixa anar el seu avió de tornada a casa per quedar-se escoltant a la Céline cantar, en la que és la segona millor escena de tota la trilogia. Amb aquest final, se’ns regala una esperança en l’amor que, en l’última entrega, està en joc tota l’estona.

Ens acomiadarem d’ells al Peloponès, després d’una hora i mitja de patiment. Per la seva relació, per si ho deixaran, per si resulta que ara ja no s’aguanten. Però també per nosaltres, pel pas del temps, per si estem on volíem ser quan érem joves a un tren de viatge per Europa. Al final, Before és això, una història que va començar com un conte de fades i que, amb els anys, s’ha tornat per ser un reflex del temps que ha passat. Ja està bé que sigui així, una relació que aguanta, no pel destí, sinó per l’esforç de voler continuar-la. La fantasia s’apropa a la realitat, però això només vol dir que la màgia no és tan llunyana. És la tercera entrega la que ens regala la millor escena de totes, un moment de descans mirant com el sol, el far de la relació, desapareix. I un cop ja no hi és, només queden el Jesse i la Céline de veritat, sense il·lusions ni trucs, sense límits.

Linklater va voler retratar una vida a Boyhood (2014), però en realitat ja ho podia donar per fet l’any anterior. Amb la seva trilogia va pintar un tríptic sobre l’enamorament i el què passa després, i el va portar a través dels anys, sempre amb la sensació de deixar les etapes tancades, però també amb un demà obert. I que bé. Jo, personalment, encara soc a Viena, però m’agrada saber que, d’aquí a uns anys, podré trobar-los a París i a Grècia, i amb una conversa que potser serà un déjà-vu o potser serà completament nova.

I, si en algun estrany moment, us canseu de l’amor per l’amor de Linklater, us recomano el seu amor per la música a School of Rock (2003).

Maria Garau
Maria Garau
Estudiant de Comunicació Audiovisual i apassionada de les ficcions de qualsevol classe, les gaudeix per igual al sofà de casa amb amigues o a les sales de cinema. Li interessa profundament el cinema i les sèries en totes les seves formes, però res igualarà mai 'Shrek 2', diu.

Articles relacionats

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Articles més recents