BCN Film Fest 2025: el Palmarès

291

La novena edició del BCN FILM FEST, celebrada entre el 24 i el 2 de maig, un cop més apropa un seguit de novetats cinematogràfiques sempre vinculades a la literatura, el teatre, la història i l’art. L’abril és el mes escollit, entorn del dia de Sant Jordi, per bé que enguany i per circumstàncies de calendari, la cita s’ha iniciat un dia després del 23 d’abril. 

El Palmarés oficial decidit per un jurat compost per Sílvia Munt, Sergi Belbel i José Corbacho només ha estat parcialment del nostre gust, per bé que, en sintonia amb el tarannà del certamen, autoral i sovint procliu a relats d’entourage íntim i caire social, molt reivindicatiu dels drets femenins, són films amb pes específic en els seus components dramàtics i humans. 

La millor cinta ha estat la francesa The Quiet Son (Jouer avec le Feu), de les germanes Delphine i Muriel Coulin, basada en la novel·la ‘Ce qu’il faut de nuit’, de Laurent Petitmangin. L’actor francès Vincent Lindon és un vidu amb idees socialistes que treballa en el manteniment de les vies fèrries; encara és al càrrec de dos fills entorn a la vintena que l’estimen i que ell puja i educa adientment; però un d’ells, frustrat i violent a partir de cert moment, és procliu a barrejar-se amb joves d’extrema dreta. Cometrà una barbaritat i la família haurà d’afrontar greus conseqüències. La cinta arrenca i evoluciona un xic anodinament fins que esclata la tragèdia, que se sosté per la intensitat de Lindon i el dolor contingut que el relat comporta, però poca cosa més. 

La millor direcció ha estat per Alissa Jung per la italogermànica «Paternal Leave», una altra història emotiva, igualment discreta però amb més ‹punch›, on una adolescent que viu amb la mare marxa d’Alemanya a Itàlia per trobar-se amb el pare que mai no ha conegut. L’encontre no serà idíl·lic. El millor guió ha estat el de Lilja Ingolfsdottir per la noruega Elskling (Adorable), de la qual és també la debutant directora. El film, d’aires bergmanians, se centra en una dona complicada, menjada per un egocentrisme derivat probablement d’haver pujat sense gaire afecte, el que la fa, sumat a un caràcter fort, inestable i absorbent, víctima de moltes pors, un paquet que la vessa al fracàs marital. Tota aquesta inextricable complexitat es reflecteix convincentment i commou. 

El millor actor ha estat Grégory Gadebois, i la millor actriu Alexandra Lamy, ambdós per la francesa Louise Violet (La primera escuela), amb guió i direcció d’Éric Besnard: un drama històric de finals del segle XIX que segueix l’esquema d’una professora parisenca que s’ha de fer amb el petit llogarret al qual ha anat a parar per educar els nens segons designi de la República. Violet havia estat una ‹communarde›; les condicions en què ha de viure i impartir classes (una quadra amb una vaca) són indescriptibles. Una història de fermesa, superació i determinació duta amb convicció.   

El Premi Castell de Perelada a la millor música ha estat per a Marc Parrot per la catalana La Furgo, d’Eloy Calvo, segons el còmic homònim de Martí Tognola i Ramon Pardina. Història commovedora i molt ben embastada entorn d’un pare a l’atur i separat que viu a una furgoneta. La mare, a punt de casar-se amb algú acabalat, no sap que quan confia la filla al pare, d’acord amb els termes de la separació, aquesta s’hi està amb el progenitor en aquestes condicions. La cinta tracta de veritat el que és tocar fons i mirar de mantenir una dignitat que tot sembla voler arrabassar sense pietat.  

Köln 75, coproducció germanopolonesa, dirigida per Ido Fluk s’endugué dos premis: el de millor muntatge –un nou premi que s’organitza junt amb l’associació de muntadors– per a Anja Siemens i el de la crítica catalana. És un biopic de Vera Brandes, productora musical alemanya, i de com amb divuit anys va aconseguir gairebé miraculosament el que després fou un dels més cèlebres concerts de Keith Jarrett a l’òpera de Colònia. Film enèrgic, aconsegueix un gran treball de l’actriu Mala Emde; un títol que hauria pogut aconseguir més guardons.  

La pel·lícula que va obrir el certamen fou l’americana Bob Trevino Likes It, de Tracie Laymon. En to de comèdia dramàtica, aborda el conflicte d’una jove (l’excel·lent Barbie Ferreira, present al certamen) amb molt de sobrepés que no se sent volguda ni per son pare, un home egocèntric amb dificultats econòmiques cròniques que només se’n recorda de sa filla quan necessita diners. Coneixerà un capatàs de la construcció (John Leguizamo, també és un dels productors executius de la cinta) de nom idèntic al del seu progenitor, Bob Trevino, el qual travessa una crisi en haver perdut un fill. Ambdós començaran a desenvolupar una amistat que tindrà components paternofilials no reconeguts, en el que esdevé una història tendre.

La pel·lícula de cloenda fou la catalana Les irresponsables, de l’actriu i directora Laura Mañá. Tres amigues amb conflictes personals diversos passen un cap de setmana a una casa intel·ligent d’un multimilionari que ha iniciat un idil·li amb una d’elles. Ell ha d’absentar-se i els confia la llar. Res serà el que sembla. Una comèdia d’embolic que perd gas en el seu tram final un xic esbojarrat. Es basa en la peça teatral d’homònim títol, de Javier Daulte. Bon treball de les actrius Laia Marull, Ágata Roca i Betsy Túrnez. 

Gere i Fiennes, estrelles del certamen

Entre els convidats assistents, van destacar dos amb pel·lícula nova: Richard Gere i Ralph Fiennes. El primer va presentar a la secció ‘Zona Oberta’ en qualitat de productor un documental sui generis, Wisdom of Happiness, dels suïssos Philip Delaquis (habitual productor que aquí debuta com a codirector de llargs) i Barbara Miller (coneguda pel documental Female Pleasure): una llarga conversa amb el Dalai Lama sobre com assolir la felicitat, veritable riquesa i triomf a la vida, lluny de tot aspecte material que no fa sinó isolar. Un metratge ‘feel good’ amb discurs habitual per part de l’actor, incondicional de l’espiritualitat budista de fa molt, enmig, però, dels focus i les bambolines. 

Ralph Fiennes ha presentat a la secció Oficial no competitiva, The Return, coproducció italobritànica en la qual és un del productors executius, sota direcció d’Uberto Pasolini (nebot de Luchino Visconti): una adaptació de la tercera part de L’Odissea d’Homer –La venjança d’Odisseu– en la qual el propi Fiennes encarna a l’Ulisses que, acabada la Guerra de Troia, arriba a Itaca després de deu anys d’atzaroses aventures. Allà es troba un seguit de pretendents que abusen de l’hospitalitat de Penèlope, l’esposa d’Ulisses, mentre la pressionen perquè escolli nou marit. 

Sens dubte un dels millors plats del certamen, l’actor, que va ser rebut per una gentada a la tradicional catifa roja de la projecció vespertina, apareix acompanyat de Juliette Binoche (Penélope), Ángela Molina (Euriclea) i Charlie Plummer (Telèmac). No és una producció de pressupost particularment elevat (uns 20 milions de dòlars), amb un relat limitat a l’entorn d’Itaca i el seu Palau (rodat a Corfú i el Peleponés i a alguns indrets d’Itàlia); els espais exteriors i interiors són naturals majoritàriament, i malgrat que podria haver objeccions quant al castell emprat, el Castel Sant’Angelo, de fàbrica bizantina, la producció, amb una excel·lent fotografia del romanés Marius Panduru, presenta una atractiva posada en escena primitiva, tosca, adient per a uns fets emmarcats entorn del 1.200 abans de Crist. 

Sense noció de com serà The Odyssey de Christopher Nolan, infinitament més cara (amb rodatge iniciat aquest febrer passat), sí cal destacar que el film amb Finnies presenta un tractament insòlit: incrementa el dolor d’un soldat (Ulisses) vist com un fracassat que torna sol –ha perdut els seus homes–, i trencat per dins (ha comés les mateixes atrocitats que tots, i no se’n sent digne). No troba cap amor del seu fill Telèmac, i sí el retret d’haver estat absent tant de temps i de no posar solució als insuportables pretendents que mantenen Penèlope pràcticament segrestada i a punt de cedir al nou matrimoni per bé que du anys resistint-s’hi, convençuda del retorn del marit. La trobada final dels esposos no és apassionada. Penèlope queda horroritzada pel bany de sang implacable que ha desencadenat el marit, i les ferides obertes d’ambdós necessitaran un temps abans no cicatritzin. Junt amb la música de Rachel Portman, de matisos obacs, el film presenta un enfocament permanentment luctuós i angoixat que l’esguard trist de Fiennes contribueix a subratllar.  

Sorpreses agradables i desagradables

Dins la secció oficial a competició ens va decebre, però, la gal·la Sara Bernhardt, la divine, de Guillaume Nicloux, un biopic dels darrers temps i alguns flash backs a moments pretèrits de la celebèrrima actriu francesa de teatre. Film amb típiques pretensions preciosistes i de qualité, té una posada en escena fidel a l’època que reflecteix l’alt pressupost del projecte, però de la qual no se’n treu profit. Tot el film està gairebé planificat en primers plans que esdevenen fatigosos. Fàcil deduir que amb aquest tractament visual en què si més no un 80% s’està sobre el rostre de l’actriu que encarna la diva: Sandrine Kiberlain, la intenció és deïficar una dona excèntrica, folla fins i tot, egòlatra, megalòmana, apassionada, independent avant la lettre i, en suma, avançada en alguns aspectes a la seva època, però en detriment de l’espectacle cinematogràfic que, així, es ressenteix. Tampoc és que Kiberlain hagi estat la millor elecció per encarnar Sara Bernhardt, i no només perquè no s’hi assembli, sinó perquè el seu treball és embafador més enllà que l’autèntica diva potser ja ho fos d’insuportable en certa mesura. Altrament, la cinta hauria de tenir un punch que no té, i el metratge es fa llarg i un xic avorrit per bé que només dura uns 90 minuts.

Una altra cinta insatisfactòria ha estat Harbin, film de la Corea lliure, dirigida per Woo Min-ho, centrada en l’operació per assassinar, el 1909, Ito Hirobumi, Primer Ministre de Japó que exercia com a General resident a la Corea ocupada. Molt en la tradició noir particularment coreana, d’estètica llepada, preciosisme visual amb notòries pinzellades digitals, fotografia i il·luminació massa treballada, i mise-en-scène que no respon a cap fidelitat històrica, la intenció és mostrar una Corea que mai  no va existir, més atractiva per al mercat internacional, on tothom vesteix a la manera occidental –quan només ho feien uns quants de classe alta–, amb pesats abrics foscos de disseny i barrets estil Marlowe. Afeccionats com els coreans sembla que són a escenes tenses dins trens en marxa, hi ha una en concret en què tothom assegut als vagons duen elegants abrics gruixuts i barrets fedora, la qual cosa fa inevitable la rialla. Els protagonistes són activistes que volen la independència de Corea, i el film ressegueix el joc del gat i el ratolí que se genera, d’una banda pels japonesos que, advertits de l’operació intentaran frustrar-la, i de l’altra pels independentistes que maniobren segons les circumstàncies per assolir l’objectiu. Naturalment, hi haurà qüestions personals entre els membres d’ambdós bàndols per salpebrar l’argument.  

Punyents han estat d’altres títols com ara Small Things Like These, coproducció de Bèlgica i Irlanda, de Tim Mielants, que per la seva temàtica: els abusos de l’Església catòlica a dècades llunyanes que als anys 80 encara ressonaven, podria recordar The Magdalene Sisters, de Peter Mullan. El film de Mielants, basat en la novel·la homònima de Claire Keegan, l’interpreten amb convenciment Cillian Murphy, Emily Watson, i Eileen Walsh. 

Igualment peculiar ha estat la comèdia dramàtica francesa Ma mére, Dieu et Sylvie Vartan, de Ken Scott, segons el llibre homònim de Roland Pérez, amb una impagable Leïla Bekhti fent de mare incombustible mercés a la qual el darrer fill d’una família nombrosa –jueus marroquins– del París dels 60, qui neix amb un peu tort que el condemna a no poder caminar de per vida, aconsegueix de fer-ho contra tot pronòstic de l’època. Impagable l’arrencada trepidant del film amb una composició jazzística be bop de Nicolás Erréra, qui ens reserva d’altres moments brillants de jazz. Insòlit que un film empri aquesta música en els temps que corren i amb un argument com aquest.  

També reserva cert interès la cinta italojueva Lugedes Teheranis Lolitat (Leer ‘Lolita’ en Teherán), d’Eran Riklis, segons la novel·la homònima i autobiogràfica d’Azar Nafisi. L’actriu Golshifteh Farahani (coneguda del BCN FILM FEST per Un divan à Tunis, i a l’Estat espanyol per encarnar Conchita, la dona de Marcelino Sanz de Sautuola a Altamira) dóna vida aquí a l’autora, qui va creure com tants d’altres que la revolució de 1979 a l’Iran, que va foragitar el Xa, duria llibertat, la qual aviat es va veure raptada pel règim dels Aiatol·làs, els qui imposaren severes condicions a les dones, entre d’altres abusos de poder. Durant un temps, Nafisi, que havia estat professora de literatura a la Universitat, planta ressistència tot impartint a casa seva l’ensenyament de clàssics de la literatura occidental a diverses alumnes. El film reflecteix la situació, perllongada fins avui dia, però alhora resulta reiterativa en determinats moments el que detura el relat. 

Fora de competició, caldria esmentar un film que fa furor a Itàlia, Diamanti, de Ferzan Özpetek (present al certamen), d’origen turc i italià. Film pregonament de dones, i probablement per a dones, evoluciona entorn a un taller romà d’alta costura als anys 70 que treballa per a les actrius de teatre i cinema. L’argument recull les tensions del procés creatiu, l’autoritat d’una de les germanes propietàries, amb trets a voltes tirans, i el background de cadascuna de les costureres que integren el taller així com el d’algunes de les actrius clientes, i on, com és d’esperar, no hi manca la maltractada per un marit cromagnonenc. En realitat, aquesta història és la que imagina un director que convoca les actrius de sa carrera per fer un gran homenatge a la dona italiana. Amb la qual cosa la cinta agafa una veta de metaficció que la fa interessant quant a que el director vincula realitat i ficció entorn del que serà el seu repartiment, i el que pot oferir. Film preciosista, amb esplèndida fotografia de Gian Filippo Corticelli, evoluciona sobre el fil de la navalla que a punt està de de fer-la caure al cantó del culebrot. Amb una mise-en-scène massa llepada, els homes que hi surten, tret del director que convoca les actrius, no resulten gaire ben parats.  

Ha cridat l’atenció el film d’animació de Michel Hazanavicius, La plus precieuse des marchandises, que compta amb la veu en off com a narrador de Jean-Louis Trintignant, finat el 2022. Fou el seu darrer treball, i segons sembla, a causa de la seva ceguesa, va memoritzar el text que després enregistrà per ser usat a la pel·lícula. Basada en la novel·la de Jean-Claude Grumberg de 2019, i amb música d’Alexandre Desplat, la història versa sobre la dona d’un llenyataire que un bon dia recull un nadó llançat des d’un tren de la mort camí d’Auschwitz. El tema esdevé colpidor per al realitzador puix que hi ha membres de la seva família que patiren l’extermini. Hom diu que el propi Hazanavicius, artista multidisciplinar, va fer els dibuixos de l’animació, els quals, malgrat el look aparentment analògic del film, no s’han deslliurat de la intervenció digital. Tota la història, també a l’original literari, queda impregnada per un tractament propi de conte malgrat la duresa de la realitat que representa.  

En aquesta secció també hi ha hagut pel·lícules amb bones intencions però un xic insubstancials com ara l’espanyola Los Tortuga, de la catala Belén Funes, o También esto pasará, de Maria Ripoll. 

Poca cosa també, dins la secció ‘Cinema amb Gràcia’, ha estat la francesa À bicyclette!, de Mathias Miekuz, que també l’ha escrita i interpretada. Un film riu, mena de road movie en bicicleta des de La Rochelle a Istanbul, de l’Atlàntic al Mar Negre, que s’ha forjat mentre es rodava, amb un aire mig de documental, i amb valor d’homenatge al fill desaparegut tot resseguint el mateix itinerari d’aquest abans de suïcidar-se. L’acompanya el seu millor amic d’aires grouchians, Philippe Rebbot. Un film clarament catàrtic, però massa personal per interessar molt al públic.

Petit però acceptable film ha estat en aquesta secció la també francesa Jane Austen à gâché ma vie, de Laura Piani, història d’escriptora en embrió, apassionada de Jane Austen, que regenta una llibreria i que rep l’oferta d’una estada a una residència d’escriptors d’Anglaterra on viurà moments surrealistes mentre s’enamora i es desenamora i coneix el dolor de la creació. 

Plúmbia, però, va ser la comèdia alemanya Two to One, de Natja Brunckhorst, amb 116 minuts que no s’acaben, entorn de gent fent coses estrambòtiques amb els diners de la RDA abans que perdin tota vigència en el moment de la reunificació. Una cinta espesa, amb moments que costa creure que responguin als fets reals que la cinta reivindica, i que fracassa en el seu intent de fer comèdia de la circumstància tot i comptar amb la tot terreny Sandra Hüller.  

Dos film de la secció ‘Zona Oberta’ mereixen un esment. Un és el western Rust, de Joel Souza. És la pel·lícula que va tenir el tràgic accident en el decurs del rodatge que li va costar la vida a la director de fotografia, Halyna Hutchins, i que de rebot va ferir el mismíssim director. El 21 d’octubre de 2021, Hutchins va rebre una bala que no era de fogueig disparada per Alec Baldwin amb el revòlver que emprava al film; un fet que va trasbalsar no sols el rodatge sinó la comunitat de Hollywood, segons sembla a causa de la misteriosa presència de bales autèntiques entre la munició que controlava l’armera  del rodatge, Hannah Gutiérrez-Reed, la qual fou sentenciada a 18 mesos de presó per negligència. Es tractava d’un projecte força personal per a Baldwin (va escriure el guió junt al director, i n’és un dels productors), qui va veure el rodatge interromput indefinidament. Però un any i mig després, a l’abril de 2023, es va reprendre amb un canvi de localitzacions: de Nou Mèxic fins a l’accident, a Montana, on es va acabar. Per bé que és gairebé un miracle que la cinta hagi arribat a bon port, es fa obvi que presenta algunes irregularitats de ritme i timing, i potser s’albira que Baldwin no hi és tot en determinades escenes. Malgrat això, no és un mal western: té un aire clàssic que a voltes remet a l’Eastwood d’Unforgiven (la cacera de l’home, aquí per part tant d’oficials de la llei com de caçadors de recompenses sense miraments), barrejat amb essències de western postmoden. És un relat crepuscular, cruent, de perdedors condemnats a tenir un mal final; no hi ha herois i sí un caire luctuós de fatalitat assumida. La cinta ha comptat a banda amb el prometedor Patrick Scott McDermott, Josh Hopkins i Frances Fisher, la qui, per cert, també tenia un paper a Unforgiven.

Sap greu dir-ho, però no ens resulta satisfactòria la per molts lloada fotografia per la qual va optar Hutchins, i que la substituta, Bianca Cline, ha respectat per raó de la unitat visual. Hutchins va decidir un to obac, fosc, terrós però sense vida, sens dubte amb la voluntat d’adaptar-se al tractament crepuscular de tot el film; això no obstant, hauria pogut ser, tot i el caràcter terrós, més viu i satisfactori a l’ull. Certament, la decisió de Hutchins està en sintonia amb els criteris ombrívols que actualment manen al cinema, i que mai de mai ens han satisfet perquè priven de la força visual que tot film entenem que ha de tenir, coses d’una postmodernitat que fa el cinema un xic més petit que en temps més rutilants. 

L’altra cinta a destacar és el film espanyol Una quinta portuguesa, d’Avelina Prat. Un relat trist, però ple d’intriga, en què un professor universitari de geografia (Manolo Solo), que ha estat abandonat per la seva muller sèrbia, canvia la seva identitat per la d’un jardiner que veu morir al seu costat a un hotel; decideix sobre la marxa exercir de tal a una vella finca decadent de Portugal que hereta Maria de Madeiros, la qual havia contractat el difunt. Solo ha tancat el seu pis a Barcelona, però quan hi torna provisionalment se’l troba ocupat per una altra dona sèrbia a la qual decideix estudiar abans de prendre qualsevol acció. És un relat que mesura adientment els tempos, manté prou misteri i interrogants, i treballa la humanitat i interrelacions dels personatges, que així cobren densitat i matisos.  

Altres seccions

La secció d’’Imprescindibles’ enguany s’ha dedicat a Marcello Mastroianni, amb motiu del centenari del seu neixement (de fet, el 28 de setembre de 1924), amb la selecció d’un seguit dels seus films més significatius, com ara Rufufú, La Dolce Vita, La notte, Fellini 8 1/2, Una giornata particolare o I girasoli, entre molts d’altres. Aquesta programació s’ha completat amb el documental Marcello, una vita dolce.  

La secció ‘Nous Talents’ ha projectat 21curtmetratges espanyols, i la secció ‘Asian Music by CINEASIA’ ha seleccionat un seguit de cintes orientals on la música té una presència important de realitzadors com ara Wong Kar-Wai, Par Chan-Wook, i Johnnie To, entre d’altres, i fins i tot Perfect days de Wim Wenders.   

Tres films han integrat una peculiar secció d’enguany: ‘Cinema al Plat’, on la cuina i els afers del bon beure són protagonistes. Un d’ells és ja un clàssic indiscutible de 1987: la danesa Babettes Gaestebud (El festín de Babette), de Gabriel Axel. Els altres dos són de 2023 i 2024 respectivament. El primer és un film acceptable, amb bona recreació, l’americà Widow Clicquot, de Thomas Napper, segons la biografia homònima del canandenc expert en vins i historiador Tilar J. Mazzeo, entorn als orígens de la cèlebre marca de xampany francès. La sempre convincent Haley Bennett dóna vida a Barbe-Nicole Clicquot, la prematurament vídua de François Marie Clicquot (que va morir el 1805), la qui amb 27 anys ha de lluitar de valent per retenir les terres i la producció que els Möet li cobegen i que fins i tot el seu sogre es mostra contrari a que controli. L’únic inconvenient és que es tracta d’una producció estrictament saxona, la qual cosa no acaba de fer creïbles els personatges, que en ser francesos clarament han de tenir un tarannà diferent. 

El segon film, el japonés La Grande Maison París, d’Ayuko Tsukahara, resulta decididament mediocre i de discurs avorrit, sobre la necessitat de fusionar per part d’un xef nipó la cuina japonesa i la francesa si el que vol és tenir les tres estrelles Micheline a París. Un reguitzell de tòpics i d’elements dramàtics mil cops emprats –fracàs-lluita-acceptació i triomf– que duen a un miraculós èxit final després que tot sembla anar insuperablement en contra. Un feel good sense gràcia. 

84 pel·lícules, 51 presentacions i col·loquis, i un reguitzell de convidats s’han traduït, segons l’organització, en un 20% d’increment d’assistència pel que fa a l’any passat, el que suma més de 24.000 espectadors. 

Nous espònsors com ara Movistar i el Festival de Jazz de Barcelona, l’acostumat recolzament de RTVE i TV3, i tot el reguitzell d’habituals, des de La Vanguardia, Renfe i FNAC, tot passant per la revista Fotogramas, Grup 62, Betevé, i l’ESCAC, per acabar amb el Ministeri de Cultura i TMB, entre d’altres, semblen assegurar, com es promet, la desena edició l’any vinent.