Amb La sociedad de la nieve el director barceloní Juan Antonio Bayona ha fet un pas més enllà en la seva carrera. Després de passar per Hollywood amb dos grans projectes com Jurassic World 2 (2018) i la sèrie Els anells de poder (2022) el realitzador català ha tornat al cinema de catàstrofes que ja va explorar amb The impossible (2012). La tragèdia que el 1972 va dur al desastre el vol 571 de la Força Aèria Uruguaiana l’ha portat a la carrera pels Oscars. Amb l’aval de l’Acadèmia espanyola de cinema, de la qual s’ha coronat com a gran guanyadora dels Goya 2024 i la força de ser un projecte de Netflix el nou film de Bayona té tots els ingredients per fer història.
Sens dubte, amb la nominació a l’Oscar ja ha fet prou història, però encara es pot anar més enllà. En aquesta entrevista, Bayona ens explica la importància de triar una bona història i com combina el cinema de Hollywood amb projectes més propers.
Amb aquesta pel·lícula torna a la realitat després de passar per la Terra Mitjana i Jurassic World. Què és el que més li va cridar l’atenció de la història real per voler fer-ne una pel·lícula com aquesta?
Bé, aquesta pel·lícula porto volent fer-la des que vaig rodar The impossible, ja fa més de deu anys. Tot el que he fet pel mig és el que m’ha permès poder rodar-la com jo volia: en espanyol, amb actors desconeguts, en localitzacions reals… Tal com està rodada, necessitava uns mitjans i un pressupost pels que han estat necessaris deu anys i tots els projectes del mig perquè alguna productora aparegués i s’atrevís a posar els diners necessaris.
La història és molt coneguda, especialment pel component morbós que té. En canvi, quan veus la pel·lícula, s’aconsegueix un equilibri entre exposar-ho directament i al mateix temps tractar-ho amb molt de respecte. Quin va ser el procés per arribar a aquest resultat?
Realment estava tot molt clar al llibre de Vierci. De fet, quan vaig acabar-lo, la idea del canibalisme em semblava secundària tenint en conta l’abast que tenia el llibre en tots els nivells. Es tractava d’una història gegantesca i aquest era només un dels temes dels quals donava per parlar. El que em semblava més interessant era com ells van debatre entre tots la idea de menjar-se els cossos. Alguns eren metges, altres estudiaven dret, uns eren religiosos i altres no… I realment la idea va acabar sortint quan un d’ells oferí el seu propi cos en cas de necessitat. Això era el realment interessant, perquè col·locava el punt de vista no en el que menja el cos sinó en el que l’ofereix. Per tant, una decisió que podria tenir matisos escabrosos o morbosos es convertia en un gest de generositat, amistat i amor als altres. Això ho col·locava en un lloc completament diferent i esborrava tot el que pogués tenir d’escabrós.

Un dels temes destacats és com es capgiren totes les normes socials i com això es vincula de forma molt estreta amb l’espiritualitat de tots ells.
És que quan caus enmig d’una muntanya dels Andes… la muntanya mana. I allà es tractava de lluitar o morir. I ells, per sobreviure, per poder agafar-se a la vida… hagueren de fer coses que en un altre context no s’haurien imaginat mai.
En un moment de la pel·lícula un dels ferits fa un monòleg on diu “el Déu que existia fora, aquí ja no existeix. Per això jo ara li reso al Déu que em permet sobreviure, menjar i curar-me”.
Clar, perquè al final la muntanya és la que mana. A part, en un moment van ser abandonats per tothom: per Déu, per les autoritats, per les famílies que ja no els buscaven… I això els va obligar a donar un sentit a les coses des d’un lloc diferent. I això significava cercar a Déu no a dalt, sinó en altres llocs.
Això lliga també amb el sentit de comunitat que es construeix al llarg de tota la pel·lícula. El fet que hàgiu triat actors no reconeguts ajuda a crear aquest vincle que es trasllada a la pantalla? Com va ser el procés de treball amb ells?
Realment va ser molt maco que poguéssim crear la nostra pròpia “Sociedad de la nieve”. Vam cercar actors molt joves, perquè la majoria dels personatges ho eren, amb cares desconegudes i amb la possibilitat de venir sis mesos amb nosaltres, ja que vam estar rodant durant més d’un any. Això va permetre que es generés un vincle ja quasi des del moment del càsting, amb una amistat que no va deixar de créixer durant tot el temps de rodatge. Per mi com a director era molt agraït, perquè el que havies de retratar a la història ja estava passant al set.
‘La sociedad de la nieve’: l’esperança és l’últim que es perd
Les comparacions són horribles, però si la història és coneguda és també gràcies a la pel·lícula Viven. Vau tenir-la present per decidir en quins aspectes volíeu semblar-vos i en quins fer una cosa totalment diferent?
Realment nosaltres partíem del llibre de Vierci. Quan vaig acabar de llegir-lo em vaig adonar que la grandària a què es podia arribar amb aquesta història no s’havia explicat mai. És molt interessant perquè no se centra tant en l’acció com en la reflexió, en trobar-li un sentit a tot. Per això el que volíem no era explicar els fets, que són molt coneguts, sinó endinsar-nos dintre l’experiència vital dels supervivents i fer-nos les mateixes preguntes que ells es feren.
Més enllà de la base documental del llibre de Vierci, quins referents de pel·lícules o directors tinguéreu en compte per inspirar-vos?
Recordo estar mirant moltes pel·lícules de Werner Herzog, i també em va impressionar molt la darrera pel·lícula de Terrence Malik, Vida Oculta. Hi ha molt de treball de càmera que és molt semblant a aquesta pel·lícula i també com s’apropa als actors. Però sobretot moltes coses que vaig llegir, com El hombre en busca de sentido de Viktor E. Frankl o El corazón de las tinieblas de Joseph Conrad.
Actualment, podríem dir que és un dels directors català més influents. Suposa una pressió afegida o ho porta amb naturalitat?
La pressió la sents sempre, sobretot quan has d’escollir el següent projecte. Ara feia deu anys que donava forma a aquesta pel·lícula, i també en porto molts amb altres projectes. Has de treballar molt fins que pots considerar que ho tens tot llest per començar a rodar. A més, un rodatge és molt cansat, tant en l’àmbit físic com racional, i per tant sempre tens molta pressió per haver escollit la història correcta i poder mantenir l’energia mentre l’estiguis fent.
Un català camí de l’Oscar… Com ho porta?
És un camí molt llarg. Tot just hem començat aquest octubre a fer promoció a Londres i després anem a França i Los Angeles per ensenyar la pel·lícula i veure la reacció del públic estatunidenc i els acadèmics. Estem molt il·lusionats perquè la resposta ha estat molt bona a Venècia, Sant Sebastià i Sitges.
Creu que té opcions reals de guanyar l’Oscar doncs?
No… Fins que no m’hi trobi no m’ho creure… Però el treball de l’equip és extraordinari i la pel·lícula podria estar nominada a moltes coses. Això és més important. Va ser un film difícil de fer i finançar i la feina està allà. Per a mi aquest és el premi.
Ara està en un moment dolç i segurament pot triar projectes. Què busca JA Bayona en una pel·lícula?
Depèn de la història. Quan vaig llegir el llibre de Pablo Verci ho vaig tenir claríssim. Això ho vull fer. Em vaig obsessionar i mira… Ens ha costat 10 anys però aquí està. Ara estic desenvolupant projectes pels quals sento la mateixa passió i que quan pugui els rodarem. Ara bé, sempre té a veure amb la història. Cal trobar aquesta energia que et porta a aguantar un rodatge que és una cosa duríssima.
Busca sempre històries amb intensitat dramàtica?
No sé si la intensitat dramàtica és el detonant. Jurassic World no la tenia, per exemple, però vaig trobar al·licients per fer-la igualment. Cada projecte té les seves particularitats. Sigui la intensitat dramàtica o el repte de fer quelcom molt gran a Hollywood com va ser Jurassic World treballant amb Spielberg, que era un somni per a mi.
Com ha viscut el viatge de projectes modestos a Barcelona a superproduccions a Hollywood?
Allà tens totes les facilitats i els millors recursos per a fer una pel·lícula. A canvi, però, tens menys llibertat. Aquí tinc grans professionals amb els quals sempre treballo i me’ls enduc als Estats Units. Està clar que aquí no tenim els mateixos recursos, però has de navegar en aquesta cornisa entre el cinema gran que es pot fer allà amb menys llibertat o fer-lo aquí amb més llibertat, però has de posar-hi més enginy per aconseguir el mateix resultat.
Es veu combinant aquestes dues realitats en un futur?
Sempre hi he fet i ho continuaré fent. Tinc projectes en desenvolupament a Espanya i també allà.
Algun dia ens sorprendrà amb un film en català?
Podria ser… Si hi ha una pel·lícula que s’ha de fer en català la faré en català. El que no faré mai és una història que vagi a la contra. The impossible es va rodar en anglès malgrat que està basat en una família espanyola que vivia al Japó, però aquella pel·lícula es podia fer en anglès perquè la llengua no era tan important. Si mai faig una pel·lícula que estigui molt arrelada a la cultura catalana la faré en català sense cap problema. Si puc rodar en anglès, puc rodar en català (riu).
Ha rebut el Premi Màquina del Temps al Festival de Sitges. Aquest guardó fa més il·lusió que altres?
És especial. Sitges és casa meva. Som fills de Sitges i ser reconegut aquí després de tants anys és molt bonic.
