Tot i que Bardo comença amb la imponent cortineta de Netflix, Alejandro G. Iñárritu vol deixar-nos clar des dels títols de crèdit inicials que la seva nova pel·lícula és una pel·lícula ME-XI-CA-NA: lletres tricolor imitant la bandera del seu país, film majoritàriament parlat en mexicà i, sobretot, per una qüestió de fons que no deixa cap dubte de les seves intencions. Iñárritu vol parlar del que significa ser mexicà avui en dia i vol fer-ho mimetitzant la crisi d’identitat d’una nació amb la crisi d’identitat d’una persona. El problema és quan aquesta persona no és una altra que ell mateix… El film va tenir la seva premiere internacional al Festival de Venècia el passat setembre i arribarà primer a uns quants cinemes el 4 de novembre i ja definitivament a Netflix el 16 de desembre.
Inárritu de Venècia a Netflix
Des que va guanyar els dos Oscars consecutius per Birdman (2014) i The Revenant (2015), Iñarritu no havia dirigit cap llargmetratge, i ara sembla com si, en certa manera, volgués imitar al seu col·lega Alfonso Cuarón i fer la pel·lícula de la seva vida tornant als seus orígens mexicans. I si de pas, com ell, s’emporta el Lleó d’Or, millor que millor, deu pensar.
Sembla que arribi un moment on certs cineastes que estan a la seva plenitud artística sentin la necessitat d’idear una obra magna basada en la seva pròpia vida. Perquè això no és només cosa de Cuarón, és clar. L’any passat ho vèiem amb Annette i È stata la mano di Dio; enguany ho fan Spielberg, Gray, Linklater… i també Iñáritu. Però si Leos Carax i Paolo Sorrentino encapsulaven el seu ego en uns personatges que portaven activament (i honestament) les regnes de les seves respectives pel·lícules, Iñárritu converteix el seu protagonista en una mera ombra de si mateix —fins i tot té el mateix pentinat i vesteix igual— que, sovint, no té el control ni de la seva pròpia veu, ni de la mateixa realitat en què viu.
Arribats aquí hem de recordar el subtítol de la pel·lícula: “Falsa crónica de un puñado de verdades”. I és que a sota de la condescendència d’aquesta frase trobem la fórmula en la que Iñárritu troba l’equilibri (o el desequilibri) entre la forma i el contingut de Bardo. Aprofitant la professió del protagonista, que és periodista i documentalista, aprofita per elaborar un dispositiu que mescla realitat, ficció i meta-ficció, amb algunes escenes que bé podrien estar inspirades en Millennium Actress. Res del que passa es pot prendre amb una certesa fèrria, si no que tot està sublimat, i passat, present i futur s’entremesclen constantment, no només en una extensió de la subjectivitat del protagonista, si no en quelcom major, doncs sembla que tothom és partícip d’aquesta fantasia ambigua.
Per tot això, podríem dir que Bardo és un film de clara influència felliniana (i per extensió sorrentinesca), ja que és presa d’un excés surrealista que en alguna ocasió també vol apropar-se al llenguatge de Tarkovski, sense tant d’èxit. Tota aquesta epopeia delirant i la seva narrativa serpentejant no seria possible sense el gran treball el director de fotografia, Darius Khondji, qui, seguint les petjades d’Emmanuel Lubezki, també escull les òptiques angulars per erigir, com a mínim, tres seqüències visualment memorables, entre les quals s’inclou l’hipnòtic pla inicial de la pel·lícula, de pur high concept.
El problema principal del film és que més obvi del que es pensa, i per molt que Iñárritu cregui que s’està exposant com a cineasta, atacant el seu inflat ego amb burles i insults per part de l’entramat coral de personatges que acompanyen al protagonista (immens Daniel Giménez Cacho) al llarg dels seus periples, no deixa de ser una fal·làcia; una “falsa sensació de veritat”, per utilitzar el mateix llenguatge de la pel·lícula.
En certa manera, sento que és una oportunitat perduda, ja que a la pel·lícula hi ha moments realment honestos i commovedors, sobretot els que tenen a veure amb l’esfera més íntima i quotidiana del protagonista. En canvi, quan Iñárritu aposta per la grandiloqüència onírica i, molt especialment, en les innumerables escenes expositives on es victimitza el seu personatge i es parla de l’art amb pedanteria (quantes vegades hem vist els artistes parlar d’artistes amb narcisisme!), no pot evitar d’elogiar el seu geni i demostrar les ganes que té que tothom sàpiga (o recordi) que és un gran mestre de la posada en escena. El problema és que prestar més atenció en el desplegament de mitjans i en l’elaboració de nombrosos plans seqüència no et converteixen per se en un millor director si en fer-ho es descuida el cor de la història que es vol compartir.
Al final, Bardo ens explica que tots tenim uns orígens i una identitat de la qual no podem escapar, per molt que ho intentem i l’amaguem. I la d’Iñárritu sembla ser indissociable de la seva egolatria, i utilitzar-la per encarnar la totalitat del poble mexicà a través seu “jo” és una mica agosarat. Així, aquest crític prefereix Roma, perquè per molt que Cuarón emprés un dispositiu èpic i grandiloqüent, aquest sempre estava al servei de la seva protagonista, a qui el director mirava amb empatia, i on el tractament formal que es donava al film, dignificava i realçava un col·lectiu sovint invisibilitat.
A la pel·lícula d’Iñárritu, el Bardo és un lloc, com una mena de purgatori. Però al final, un “bardo” també és un poeta que recita històries. I el problema és que Alejandro G. Iñárritu sembla que l’única història que sap explicar és la del seu propi ego. I si per aconseguir-ho ha d’ocupar tots els papers de l’auca (és director, productor, guionista, co-editor, co-compositor…) i ens ha de tenir a la butaca durant tres hores, potser hi ha alguna cosa que falla…
