Barbie, el fenomen cinematogràfic de l’any, ja està disponible per veure a casa! La pel·lícula més taquillera dels 2023 (amb més de 1.400 milions de dòlars recaptats) arriba aquest 15 de desembre a HBOMax. Ho fa a més amb l’aval de 9 nominacions als Globus d’or i un camí molt planer cap als Oscars 2024. I segurament en guanyarà uns quants…
La Barbie, molt més que una joguina
Si una en una cosa podem estar d’acord és en la importància de Toy Story com a pel·lícula generatriu d’una gran part del cinema que ara consumim. Sigui en l’àmbit temàtic o d’animació. Sense el film de John Lasseter no hi hauria films sobre ninots Lego, eMojis, Petits Ponys ni Trolls virolats. De fet, quan es va estrenar la franquícia de les joguines de la Pixar tothom va trobar a faltar la Barbie i en Ken, ja que Mattel no va autoritzar el seu salt al cinema. L’error es va corregir a la segona part de Toy Story i d’aquí a la pel·lícula Barbie oficial només calia trobar un bon argument, una direcció i guió intel·ligents i un repartiment còmplice. La recerca ha estat llarga en el temps, amb múltiples desercions, però ja tenim la pel·lícula de Barbie. Ah, i la podem veure també amb doblatge català.
Un caramel de colors pastel enverinat
No estranya gens que Greta Gerwig, després de la seva adaptació de Mujercitas saltés a la direcció d’un film coral amb més dones encara. Gerwig, que també és actriu, va ser la musa del cinema hipster dels 2000. Ho corroboren films com Frances Ha i Damiselas en apuros. De l’indie més recalcitrant també prové Noah Baumbach el coguionista de Barbie, cèlebre pels seus films Greenberg o Una història de Brooklyn. Dos caps pensants de Hollywood que han aconseguit realitzar un film publicitari sobre la famosa nina que, segons el lema de Mattel, va emancipar les nenes americanes, que també porta al seu interior una crítica al patriarcat (feta la llei, feta la trampa).
La crítica per darrere
Amb una estètica 100% de les nines de Mattel, és a dir, un món de tonalitats rosa i fúcsia, objectes de plàstic, piscines sense aigua, cotxes sense motor, Barbie ens parla d’un món pop però completament buit. Inclús la nina, excel·lent Margot Robbie, fingeix que beu de gots buits o ens recorda que pot anar d’un lloc a l’altre fent salts. Un món plàstic i fals que no acaba d’omplir la vida de la protagonista. Per aquest motiu, en un moviment que la Dorothy feia a El mag d’Oz, ha de passar a l’altra banda de l’arc de Sant Martí, el món real. També l’evolució mental de les dues protagonistes és paral·lela, però inversa: mentre Dorothy accepta la seva família de Kansas, Barbie haurà de trobar una solució a l’amenaçant ascens del patriarcat al seu món.
Els homes i la nina
Sota l’aparença simpàtica d’una pel·lícula infantil (dubtem que els infants la puguin entendre per complet), Barbie també ens parla, en la figura d’en Ken. Del paper dels homes en la nostra societat (que està canviant no tan ràpid com voldríem). En arribar al món real l’asexuat protagonista (un divertit Ryan Gosling) descobreix que els homes tenen més poder que les dones i desperta un autoconeixement que el porta al pitjor de la masculinitat tòxica: comença a fer mansplaining, parla de cotxes, cavalls i menystén les altres Barbies. Tot un exemple de com, en un tancar i obrir d’ulls, es poden fer grans retrocessos socials.
Veredicte
El millor: el missatge feminista sota l’aparença d’un film simpàtic de joguines.
El pitjor: que el fet de ser sobre la nina Barbie tiri enrere a molts espectadors (sobretot homes) que necessiten rebre aquest missatge.
Nota: 8
